Filosofia

Metamorfosis

Per comprendre’ns, deia Aristòtil, hem de comprendre l’univers; i per comprendre l’univers, hem de comprendre’ns a nosaltres mateixos.

 Arturo Pérez Reverte (El pintor de batallas, Santillana, col Alfaguara, Madrid 2006) expresa las siguientes reflexiones: “Los hombres antiguos miraban el mismo paisaje durante toda su vida, o mucho tiempo. Hasta el viajero lo hacia, pues todo camino era largo. Eso obligaba a pensar sobre el camino mismo. Ahora, sin embargo, todo es rápido. Autopistas, trenes… Hasta la televisión nos muestra varios paisajes en pocos segundos. No hay tiempo para reflexionar sobre nada. Hay quien llama a eso “incertidumbre del territorio”. (p. 71-72)

Aristóteles nunca se limitó a exponer lo que sucedía, sino que buscó el porqué. Para comprendernos, decía hemos de comprender el universo; y para comprender el universo, hemos de comprendernos a nosotros mismos. Al divorciarnos de la naturaleza, los hombres hemos perdido la capacidad de consuelo frente al horror que nos acecha. Cuanto más observamos, menos sentido tiene todo y más desamparados nos sentimos… La comprensión, incluso el esfuerzo por comprender, nos salva. (p. 120-121)

La fotografía como arte es un terreno peligroso: nuestra época prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la representación a la realidad, la apariencia al ser. (p.185)

Aquesta interpretació de la natura en constant canvi va ser la proposada ja a l’antiguitat per Heràclit d’Efes:  Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει (Tot flueix, res s’està quiet).  en una pugna constant entre oposats i dins d’un etern retorn. Però també afirma l’existència d’un sentit, d’una mesura, d’una llei universal del propi canvi, que anomena Lógoz (Logos - raó còsmica). Només des de la raó es pot entendre la metamorfosi.

Com a metàfora del pas del temps, Magritte se serveix d’una transformació de les coses, que esdevenen quelcom diferent i en general insòlit, en un afany de posar de manifest que res ja no tornarà a ser com abans, rebutjant la visió d’un univers com una realitat estable i previsible, en proposa una altra en què tot és canviant, una visió de les coses en procés de transformació i metamorfosi.

Zhuang Zi filòsof xinès taoista del segle IV a.C fa un relat al·legòric sobre la natura, meravellant-se de la multiplicitat de formes i maneres de vida. Aquesta diversitat és només una manifestació de la perfecta identitat de tot l’univers… coincidència de contraris i desaparició de les oposicions. Els éssers naturals passen per un seguit de transformacions. El tao és el fons últim de l’univers… és el permanent però inexpressable, principi que regeix totes les coses (semblant al Logos d’Heràclit, com deien abans,  i dels estoics en la seva defensa del Panlogisme)

Aquest vídeo vol mostrar la transmutació de l’ésser.

La força de la raó en sintònia amb la natura, però també els efectes de la sense-raó humana.

La pipa de Magritte i Plató

“Això no és una pipa”  va escriure R.Magritte, sota una pipa, en el quadre La trahison des images (1929).

L’ús d’objectes com una cosa diferent del que semblen .Una pipa que sembla el model d’un anunci per a un estanc. Magritte va pintar a sota de la pipa “Això no és una pipa” , que sembla una contradicció, però que significa que la imatge de la pipa no és en si mateixa una pipa (paradoxa).No és una pipa utilitzable, aquesta representació no serveix per fumar.  La pipa pintada no pot fumar-se. La pipa pintada no és, per tant, una pipa. Cert. Però escriure sota la imatge que “això no és una pipa”, fa percebre que la pipa existeix en qualsevol cas.
 
La pipa pintada no és, per tant, una pipa, al”ludeix al fet que la pintura no és la realitat, sinó tan sols pintura. És la nostra manera de veure el món. Però la imatge pintada és una imatge-pensament.  Tota representació pictòrica es troba separada de la realitat, o sigui, d’allò que li serveix de guia i model. Es tracta de la facultat de fer visible la distància que separa la imatge del seu model.

El 1952 va fer una nova versió. Vegem això a partir de l’anàlisi de Els dos misteris. Magritte declara, d’una banda, que la pipa representada dins el cavallet no és una pipa,… Però Magritte no es conforma amb això i representa una altra pipa, una pipa grisenca. ¿Es tracta d’una pipa ideal, de la “Pipa” que sí que és una pipa?

Magritte està plantejant la mateixa possibilitat del coneixement humà i la seva viabilitat a través d’imatges. I ho està fent a partir d’un esquema que recorda moltíssim al “símil de la línia” de Plató (República, llibre VI).

Per a Plató, de la mateixa manera que existeixen dos móns segons el seus grau de realitat, existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa, que corresponen als dos móns: el coneixement intel·ligible, que té per objecte les Idees i la seva certesa és màxima, és episteme, i el sensible, l’objecte del qual és el món material, que es una pura creença, doxa.

Plató distingeix dos graus en cadascun d’aquest nivells que ens poden ajudar a establir una correspondència diferent en els elements del quadre de Magritte.

La creença o opinió té dos graus.
 1) La eikasia (”representació”), que és constituïda per aquelles afirmacions que recolzem només en la percepció sensible: per exemple, que “la lluna té el tamany d’un moneda”, que “la pipa dibuixada en el quadre és una pipa autèntica”…. Segons Plató, molts homes es regeixen per aquest tipus de coneixement, i són, per això, com els qui dormen i somnien creient que el seu somni és veritat.
 2) La pistis (”creença raonable”),  intenta donar raó dels fenòmens a través d’hipòtesis explicatives. No es pot qualificar de saber, però sí d’opinió versemblant. Aquest sistema de coneixement es fonamentaria en l’experiència i partiria d’un mètode hipotètic-deductiu.

L’episteme és de naturalesa diferent i es basa en una facultat diferent, la intel·ligència. El seu grau interior és la diànoia, que ja és saber perquè es refereix als objectes intel·ligibles (els matemàtics), però no és el més perfecte perquè ha de partir d’hipòtesis i ha de seguir un raonament discursiu. A més, necessita, com a ajuda, representacions sensibles. És el cas de la pipa  que conté els trets essencials de tota pipa, però que encara no és la “Pipa”.

La noésis és ja el saber absolut, és visió directa, intuïció, de les Idees. S’hi arriba a través de la dialèctica i, en el nostre exemple, hem de reconèixer amb Magritte que no es pot representar plàsticament. Però es pot indicar. ¿Potser es tracta del propi quadre que comprèn en si els diferents elements que acabem d’analitzar i que es converteix en allò que els dóna sentit?

Il·lusions òptiques i Jarabe de Palo

René Magritte

Tot el que veiem amaga una cosa que desitgem veure

Imatges - Pensament

Memòria (Magritte)

Un passeig imaginat pel món de Madoz
No tot és el que sembla

“La filosofia és l’esforç que fa el pensament per a retrobar el que se li escapa”  (Michel de Montaigne)

Les fotos del Chema Madoz  (Madrid 1968) semblen senzilles, són sorprenents i ens mostren un punt de vista diferent de les coses.
L’artista fa servir els objectes, sempre en fotografies en blanc i negre, explotant els seu contingut metafòric, convertint-los en icones que combina poèticament per composar imatges que ens proposen una endevinalla, un enigma. Noves dimensions que de la mà de la metàfora alteren la percepció de la realitat més immediata i  estableixen una relació amb nosaltres i ens condueix pels camins d’un univers paral·lel.

Galeria de Fotos

Mitjançant una intel·ligent i delicada manipulació dels objectes, Madoz individualitza i ordena, confronta i manipula, tot buscant el contrapunt que existeix entre l’essència de les coses i els seus significats latents. Els objectes, situats en un nou lloc, despullats de l’entorn natural on realitzen la seva funció, emeten davant la càmera altres senyals i ara, convertits en signes, literalment ens parlen.

El seu  llenguatge: analogies, metàfores, paradoxes,,, visuals ens ofereixen un joc de percepció i ens exigeixen una activa col·laboració. Ens proposa un passeig per l’enteniment, les imatges ens parlen de manera abstracta i amb una coherència formal.

embedded by Embedded Video

Greguerías: R.Gómez de la Serna     Aforismes Filosòfics    musicals: Joaquín Sabina

Proposta: busqueu  maneres creatives d’expressar-vos. És tot un repte.
Mardoz ens ensenya a no ser obvis, ingenus, a preguntar-nos el per què de les coses, a afinar la curiositat canviant la perspectiva d’allò que ens envolta… això és filosofia. Tria un aforisme i presenta una composició fotogràfica.

TEOFRAST: el diví parlador
Els dibuixos de Vizcarra fan filosofia
Maneres de fer i d’ésser

TEOFRAST: Caràcters
Ed. Obrador Edèndum, Col·lecció Enraonaments, 2009
Il·lustracions de Joan Vizcarra Edició bilingüe grec-català - 260 pàgs.

A Caràcters, Vizcarra caricaturitza no personalitats reals sinó tipologies humanes i  estereotips analitzats per un dels escrits clàssics del filòsof grec Teofrast, en el qual es dedica a repassar -amb tant de sarcasme com de sentit d’observació de les debilitats humanes amb descripcions seques però agradoses de comportaments humans i fetes amb un somriure compassiu. Descriu, doncs, amb encert trenta retrats   de  tipus   humans universals.
 
TEOFRAST i EL LICEO

Els  successors  d’Aristòtil  es  dedicaren únicament  a  comentar  i  a  recopilar  teories  de  l’escola,  sense  donar  idees  realment originals, de manera que després de la mort d’Aristòtil foren les  escoles  helèniques  (estoicisme,  epicureisme  i  escepticisme)  les  que  atragueren l’atenció  del  món  antic. El Liceu va seguir  dedicant-se, més  que  a  la  filosofia,  a  interessos  biològics  i  històrics.  Teofrast  (qui  patirà  una acusació  d’ateisme,  de  la  que  sortirà  absolt)  posa  en  dubte  algunes  tesis  estoiques, decantant-se  per  una  filosofia  més  empírica.  També  Teofrast  s’ocupa  de  qüestions ètiques (que trobem a l’obra Caràcters).   Respecte   als   successors   de   Teofrast,  Aristoxè i   Dicearc  es   van   inclinar   pel   pitagorisme,   i  Estrató  va   donar   una  visió materialista  del  món  que  recorda  l’epicureisme.  Els  futurs  membres  del  Liceu  es  van  dedicar  a  interpretar  (de  forma  eclèctica  i  estoica) Aristòtil, i es van concentrar a publicar i comentar l’obra aristotèlica (entre ells podem destacar Andronic de Rodes i Alexandre d’Afrodísia). Els últims peripatètics ja foren plenament neoplatònics

CARÀCTER:
(del grec P”D”6JZD,  marca, senyal, imprés) , prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. del filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, al segle iv abans de Crist.

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú,  el caràcter resumia Aristòtil és la manera determinada de ser, l’hàbit, el costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules.

CARACTEROLOGIA o tipologies generals. (descripció del caràcter humà) 
1) PSICOLOGIA PRECIENTÍFICA:
• Ptolemeu (90-168 aC), al Tetràbiblos relaciona els signes zodiacals amb trets humans.
• Tales de Milet (625-545 aC): partint de la noció d’unitat en la diversitat, intentà explicar les diferències observables.
• Plató (428-348 aC) a la República, assigna individus a tasques segons les seves característiques pròpies.
• Teofrast (372-288 aC), als Caràcters, classifica els individus segons trets dominants i descriu trenta tipus de persones.
• Hipòcrates i la teoria dels temperaments (coneixement mèdic combinat amb filosofia).

2) PSICOLOGIA EMPÍRICA
- La descripció dels diversos tipus de caràcter data de l’antiguitat, però la paraula «caracterologia» sorgeix en el s. XIX, empleada per primera vegada per Julius Bhansen (1830-1881),
- E. Spranger (1882-1963), distingeix sis tipus fonamentals d’homes segons sis àrees de la cultura: teòric, econòmic, estètic, social, polític i religiós.
- Amb l’ocupació dels primers mesuraments psicodiagnòstics i el recurs a les estadístiques apareixen les primeres tipologies clàssiques amb base empírica:
E. Kretschmer i  W.H. Sheldon basades fonamentalment en l’observació de la constitució física i morfològica dels individus que es consideren tipus (biotipologies).
R. Le Senne, fundades en factors psicològics dominants i centrades en el concepte de funció primària  i secundària (o tipus psicològicament primaris o secundaris).
La coneguda biotipologia de Kretschmer estableix tres tipus morfològics: pícnic, leptosomàtic i atlètic, als que corresponen els temperaments ciclotímic, esquizotímic i baricinètic respectivament.
La tipologia de Scheldon distingeix els tipus endomorf, ectomorf i mesomorf, amb els corresponents temperaments somatotònic, viscerotònic i cerebrotònic.
Per la seva banda, la caracterología de G. Heymans, Wiersma i Le Senne distingeix fins a vuit tipus bàsics basats en la combinació de tres factors fonamentals, emotivitat, activitat i repercussió (funció primària o secundària): colèric, apassionat, nerviós, sentimental, sanguini, flegmàtic, amorf i apàtic.

TEOFRAST: trenta retrats   de  tipus   humans universals

El sorneguer               El llagoter                 El xerraire                El rústec               L’afalagador
El bandarra                 El bocamoll              El fantasiaire           El barrut               El gasiu
El brètol                        L’intempestiu          L’eixelebrat              El talòs                 El superbiós
El supersticiós           El malcontent           El malfiat                 El fastigós            El carregós
El bufanúvols              El ganyó                    El fatxenda              L’arrogant            El covard
El manaire                  El desficiós               El maldient             El malànima        El tinyeta

EXEMPLE: el malcontent (Teofrast: Caràcters,17)
[1] El malcontentament és la reprovació exagerada d’allò que ens ha estat donat.
[2] El malcontent és aquell que, quan el seu amic li fa portar la part d’un sacrifici, diu a qui l’ha portada: «No m’ha ofert la sopa ni el vi, ja que no m’ha convidat a l’àpat».
[3] Si rep besades de la seva amistançada, li diu: «Em sorprendria d’allò més que aquests besos et sortissin del cor».
[4] S’irrita contra Zeus, no perquè plogui, sinó perquè plou més tard del compte.
[5] Troba pel carrer una bossa de diners i encara diu: «Sí, però de tresor, no n’he trobat mai cap».
[6] Quan, després de regatejar molt amb el venedor, compra un esclau a bon preu, diu: «Em sorprendria que essent tan barat estigués sa».
[7] Quan li donen la bona nova: «Has tingut un fill», s’exclama: «Digueu també que he perdut la meitat de la meva fortuna, i direu la veritat» 
[8] Havent guanyat un plet per unanimitat, tira per la cara a l’escrivent jurista que no ha exposat totes les raons que l’emparaven. 
[9] En rebre un préstec que li fan els amics, si qui li lliura diu: «Ja pots estar content!», li respon: «I ca! He de tornar a cadascú els diners que em presta i, a més, li he d’estar agraït pel favor que m’ha fet!».

El malcontentament és una insatisfacció profunda amb la pròpia sort que es manifesta ensurant-ho  tot de manera exagerada. Cf. Terenci. Adelphoe, 605 (FBM 134, 115): «Tots aquells a qui les coses van prou bé tendeixen a ésser suspicaços i a prendre-s’ho tot malament». Tanmateix, la insatisfacció converteix el malcontent en un rondinaire més que no pas en un desconfiat

Sobre Teofrast i la seva obra Caràcters, el blog de X.Baldovín Grec a la Gravi us proposa, als amants del grec,  un seguit d’activitats.

En aquest blog us convido a fer alguna definició i/o descripció (i fins i tot caricatura) d’algun dels 30 caràcters treballats per Teofrast.

Una canço i caricatura

embedded by Embedded Video

A Barcelona es prepara la cimera sobre canvi climàtic

Camí cap al Protocol de Copenhaguen  / Cumbre del Clima 2009

A Copenhaguen s’ha de negociar un nou Protocol que substituirà en 2012 al de Kyoto. Pot ser l’última oportunitat per evitar un canvi climàtic.

A Barcelona del 2 al 6 de novembre s’han portat a terme unes reunions de la secretaria de les Nacions Unides  amb la finalitat de preparar la Cimera Mundial sobre el canvi climàtic de Copenhaguen.
Hi ha una campanya per demanar accions més compromeses per combatre el canvi climàtic.

 El mateix De Boer va recordar tres dels elements claus de la negociació:

El Rainbow Warrior, a Barcelona

Activistes de Green Peace es pengen a Colom per demanar als EEUU menys emissions de CO2

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

A la Sagrada Família

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

Els EUA no signaran un acord vinculant si no inclou els països pobres

La delegació dels Estats Units en la conferència sobre canvi climàtic de Barcelona ha explicat que el seu país “no acceptarà un acord vinculant que no obligui també els països en vies de desenvolupament”, encara que s’ha mostrat disposada a ajudar tecnològicament aquells estats que així ho requereixin. Els EUA no signaran un tractat vinculant des del punt de vista jurídic que no inclogui compromisos d’igual grau per als països en vies de desenvolupament, ha recalcat en roda de premsa el portaveu de la delegació americana, John Pershing.

Les ONG creuen que encara hi ha temps
Mentrestant algunes de les principals organitzacions ecologistes creuen que encara hi ha temps per arribar a un acord en la conferència de Copenhaguen sobre canvi climàtic malgrat els mals presagis que s’han generat en la cimera preparatòria de Barcelona que finalitza avui, per la postura dels EUA.

Les lleis de Kepler (1571-1630): La seva gran obra d’astronomia, Nova astronomia o Física del cel (1609), assenyala l’inici de l’astronomia moderna. Presenta les dues primeres lleis (la tercera la publicarà en Harmonices Mundi, 1619).

Atribueix el moviment del sistema solar a una força «magnètica i material molt simple», que exerceix el Sol sobre els planetes.

En la seva obra Misterium Cosmographicum (1596) perfeccionen els plantejaments sobre les òrbites dels planetes, plantejaments que apareixen a la pel·lícula Àgora i que són objecte d’estudis (teòrics i des de la raó, segons Amenábar)  d’Hipàtia d’Alexandria i abans ho van ser també d’Aristarco de Samos (310-230 a.C) i la seva hipòtesi Heliocéntrica.

Les lleis de Kepler van ser enunciades per a explicar el moviment dels planetes en les seves òrbites al voltant del Sol.

 Primera llei: llei de l’el·lipse (1609). L’òrbita de cada planeta és una el·lipse, amb el sol en un dels seus focus.  (Conseqüència: la distància del planeta al sol varia al llarg de l’òrbita).

Segona llei: llei de les àrees (1609). Una línia traçada des d’un planeta al sol escombra àrees iguals en temps iguals. (Conseqüència: la velocitat de desplaçament no és uniforme: a més gran distància del sol, menor velocitat).

embedded by Embedded Video

embedded by Embedded Video

Al voltant de les reflexions sobre la pel·lícula Àgora d’Amenàbar, volem fer una reflexió sobre la TOLERÀNCIA amb l’ajuda de Chillida i la seva expressió artística.

Elogi de Chillida a la tolerància. Any 1992. Monument que trobem a Sevilla al costat del Guadalquivir (Muelle de la Sal)

Junt al monument “a la Tolerància” de Eduardo Chillida, situat al marge esquerra del Guadalquivir, hi ha aquesta placa amb unes frases de Elie Wiesel. Premi Nobel de la Pau l’any 1986 (pels relats de la seva experiència personal, de la humiliació total i del menyspreu complet per a la humanitat demostrada en els camps de concentració i el seu treball pràctic en la causa de la pau).

Elie Wiesel, va néixer el 1928 a Sighet, Romania í el 1944, simplement por el fet de ser jueu, als 16 anys va ser conduït als camps de extermini on van morir tots els seus familiars. Ell va tenir més sort i posteriorment, quan acabà aquell horror, pogué estudiar a la Sorbona. Després, treballà a França i Israel, traslladant-se a Estats Units posteriorment. Es Autor de tres novel·les, que relaten la tragèdia que va viure: la Nit, l’Alba i el Dia. Trilogia considerada una obra mestra de la literatura sobre l’Holocaust. En l’aclamada primera obra de la trilogia, La nit, Elie Wiesel narra a través d’un relat autobiogràfic la seva vivència com a adolescent als camps de concentració de Birkenau, Auschwitz, Gleiwitz i Buchenwald.

 (del llatí, tolerantia, de tolero, suportar un pes, amb el significat de constància a suportar quelcom) Antigament, i en sentit negatiu, permissivitat per part de l’autoritat davant actituds socials que es consideren impròpies i equivocades. Històricament, concessió de l’Església a altres confessions religioses. En sentit propi i positiu, un dels valors ètics, socials i individuals que ens porta a reconèixer en els altres el dret, fundat en la llibertat i autonomia de les persones físiques o morals, a tenir les creences (sobretot les que es refereixen a la religió, la moral o la política) i poder expressar-les, mantenir-les i exercir-les en públic i en privat. El reconeixement al lliure exercici i manifestació de les creences i de les actituds acords amb elles que suposa aquest dret ha d’estar sancionat socialment.

Gràcies a la tolerància, s’aconsegueix també un actitud d’escolta, de respecte, de curiositat cap a l’altre, d’enriquiment personal.

Declaració Universal del Drets Humans

Article I. Significació de la tolerància

Decidits a prendre totes les mesures positives necessàries per a promoure la tolerància a les nostres societats, per tal com la tolerància no és només un principi valuós sinó també una condició necessària per a la pau i el progrés econòmic i social de tots els pobles, declarem, amb aquesta finalitat, el que segueix:

1.1. La tolerància és el respecte, l’acceptació i l’estimació de la riquesa i de la diversitat de les cultures del nostre món, de les nostres formes d’expressió i de les nostres maneres d’expressar la nostra qualitat d’éssers humans. La tolerància és encoratjada pel coneixement, l’obertura d’esperit, la comunicació i la llibertat de pensament, de consciència i de creença. La tolerància és l’harmonia en la diferència. La tolerància no és pas només una obligació d’ordre ètic: és també una necessitat política i jurídica. La tolerància és una virtut que fa possible la pau i contribueix a substituir la cultura de la guerra per una cultura de la pau.

1.2. La tolerància no és ni una concessió, ni una condescendència, ni complaença. La tolerància és, en primer lloc, el reconeixemenet dels drets universals de la persona humana i de les llibertats fonamentals dels altres. En cap cas la tolerància no pot ser invocada per justificar atemptats a aquests valors fonamentals. La tolerància ha de ser practicada pels individus, els grups i els estats.

1.3. La tolerància és la clau de volta dels drets humans, del pluralisme (inclòs el pluralisme cultural) de la democràcia i de l’estat de dret. La tolerància implica el rebuig del dogmatisme i de l’absolutisme, sosté les normes enunciades en el conjunt dels instruments internacionals relatius als drets humans.

1.4. D’acord amb el respecte als drets humans, la pràctica de la tolerància no significa tolerar la injustícia social ni renunciar a les pròpies conviccions, ni fer concessions en aquest aspecte. La pràctica de la tolerància significa que cadascú és lliure de triar les seves conviccions i reconeix que l’altre gaudeixi de la mateixa llibertat. Significa l’acceptació del fet que els éssers humans, que es caracteritzen naturalment per la diversitat del seu aspecte físic, de la seva situació, de la seva forma d’expressió, dels seus comportaments i dels seus valors, tenen el dret de viure en pau i de ser tal com són. També significa que ningú no té el dret d’imposar les seves opinions als altres.