Filosofia

TEOFRAST: el diví parlador
Els dibuixos de Vizcarra fan filosofia
Maneres de fer i d’ésser

TEOFRAST: Caràcters
Ed. Obrador Edèndum, Col·lecció Enraonaments, 2009
Il·lustracions de Joan Vizcarra Edició bilingüe grec-català - 260 pàgs.

A Caràcters, Vizcarra caricaturitza no personalitats reals sinó tipologies humanes i  estereotips analitzats per un dels escrits clàssics del filòsof grec Teofrast, en el qual es dedica a repassar -amb tant de sarcasme com de sentit d’observació de les debilitats humanes amb descripcions seques però agradoses de comportaments humans i fetes amb un somriure compassiu. Descriu, doncs, amb encert trenta retrats   de  tipus   humans universals.
 
TEOFRAST i EL LICEO

Els  successors  d’Aristòtil  es  dedicaren únicament  a  comentar  i  a  recopilar  teories  de  l’escola,  sense  donar  idees  realment originals, de manera que després de la mort d’Aristòtil foren les  escoles  helèniques  (estoicisme,  epicureisme  i  escepticisme)  les  que  atragueren l’atenció  del  món  antic. El Liceu va seguir  dedicant-se, més  que  a  la  filosofia,  a  interessos  biològics  i  històrics.  Teofrast  (qui  patirà  una acusació  d’ateisme,  de  la  que  sortirà  absolt)  posa  en  dubte  algunes  tesis  estoiques, decantant-se  per  una  filosofia  més  empírica.  També  Teofrast  s’ocupa  de  qüestions ètiques (que trobem a l’obra Caràcters).   Respecte   als   successors   de   Teofrast,  Aristoxè i   Dicearc  es   van   inclinar   pel   pitagorisme,   i  Estrató  va   donar   una  visió materialista  del  món  que  recorda  l’epicureisme.  Els  futurs  membres  del  Liceu  es  van  dedicar  a  interpretar  (de  forma  eclèctica  i  estoica) Aristòtil, i es van concentrar a publicar i comentar l’obra aristotèlica (entre ells podem destacar Andronic de Rodes i Alexandre d’Afrodísia). Els últims peripatètics ja foren plenament neoplatònics

CARÀCTER:
(del grec P”D”6JZD,  marca, senyal, imprés) , prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. del filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, al segle iv abans de Crist.

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú,  el caràcter resumia Aristòtil és la manera determinada de ser, l’hàbit, el costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules.

CARACTEROLOGIA o tipologies generals. (descripció del caràcter humà) 
1) PSICOLOGIA PRECIENTÍFICA:
• Ptolemeu (90-168 aC), al Tetràbiblos relaciona els signes zodiacals amb trets humans.
• Tales de Milet (625-545 aC): partint de la noció d’unitat en la diversitat, intentà explicar les diferències observables.
• Plató (428-348 aC) a la República, assigna individus a tasques segons les seves característiques pròpies.
• Teofrast (372-288 aC), als Caràcters, classifica els individus segons trets dominants i descriu trenta tipus de persones.
• Hipòcrates i la teoria dels temperaments (coneixement mèdic combinat amb filosofia).

2) PSICOLOGIA EMPÍRICA
- La descripció dels diversos tipus de caràcter data de l’antiguitat, però la paraula «caracterologia» sorgeix en el s. XIX, empleada per primera vegada per Julius Bhansen (1830-1881),
- E. Spranger (1882-1963), distingeix sis tipus fonamentals d’homes segons sis àrees de la cultura: teòric, econòmic, estètic, social, polític i religiós.
- Amb l’ocupació dels primers mesuraments psicodiagnòstics i el recurs a les estadístiques apareixen les primeres tipologies clàssiques amb base empírica:
E. Kretschmer i  W.H. Sheldon basades fonamentalment en l’observació de la constitució física i morfològica dels individus que es consideren tipus (biotipologies).
R. Le Senne, fundades en factors psicològics dominants i centrades en el concepte de funció primària  i secundària (o tipus psicològicament primaris o secundaris).
La coneguda biotipologia de Kretschmer estableix tres tipus morfològics: pícnic, leptosomàtic i atlètic, als que corresponen els temperaments ciclotímic, esquizotímic i baricinètic respectivament.
La tipologia de Scheldon distingeix els tipus endomorf, ectomorf i mesomorf, amb els corresponents temperaments somatotònic, viscerotònic i cerebrotònic.
Per la seva banda, la caracterología de G. Heymans, Wiersma i Le Senne distingeix fins a vuit tipus bàsics basats en la combinació de tres factors fonamentals, emotivitat, activitat i repercussió (funció primària o secundària): colèric, apassionat, nerviós, sentimental, sanguini, flegmàtic, amorf i apàtic.

TEOFRAST: trenta retrats   de  tipus   humans universals

El sorneguer               El llagoter                 El xerraire                El rústec               L’afalagador
El bandarra                 El bocamoll              El fantasiaire           El barrut               El gasiu
El brètol                        L’intempestiu          L’eixelebrat              El talòs                 El superbiós
El supersticiós           El malcontent           El malfiat                 El fastigós            El carregós
El bufanúvols              El ganyó                    El fatxenda              L’arrogant            El covard
El manaire                  El desficiós               El maldient             El malànima        El tinyeta

EXEMPLE: el malcontent (Teofrast: Caràcters,17)
[1] El malcontentament és la reprovació exagerada d’allò que ens ha estat donat.
[2] El malcontent és aquell que, quan el seu amic li fa portar la part d’un sacrifici, diu a qui l’ha portada: «No m’ha ofert la sopa ni el vi, ja que no m’ha convidat a l’àpat».
[3] Si rep besades de la seva amistançada, li diu: «Em sorprendria d’allò més que aquests besos et sortissin del cor».
[4] S’irrita contra Zeus, no perquè plogui, sinó perquè plou més tard del compte.
[5] Troba pel carrer una bossa de diners i encara diu: «Sí, però de tresor, no n’he trobat mai cap».
[6] Quan, després de regatejar molt amb el venedor, compra un esclau a bon preu, diu: «Em sorprendria que essent tan barat estigués sa».
[7] Quan li donen la bona nova: «Has tingut un fill», s’exclama: «Digueu també que he perdut la meitat de la meva fortuna, i direu la veritat» 
[8] Havent guanyat un plet per unanimitat, tira per la cara a l’escrivent jurista que no ha exposat totes les raons que l’emparaven. 
[9] En rebre un préstec que li fan els amics, si qui li lliura diu: «Ja pots estar content!», li respon: «I ca! He de tornar a cadascú els diners que em presta i, a més, li he d’estar agraït pel favor que m’ha fet!».

El malcontentament és una insatisfacció profunda amb la pròpia sort que es manifesta ensurant-ho  tot de manera exagerada. Cf. Terenci. Adelphoe, 605 (FBM 134, 115): «Tots aquells a qui les coses van prou bé tendeixen a ésser suspicaços i a prendre-s’ho tot malament». Tanmateix, la insatisfacció converteix el malcontent en un rondinaire més que no pas en un desconfiat

Sobre Teofrast i la seva obra Caràcters, el blog de X.Baldovín Grec a la Gravi us proposa, als amants del grec,  un seguit d’activitats.

En aquest blog us convido a fer alguna definició i/o descripció (i fins i tot caricatura) d’algun dels 30 caràcters treballats per Teofrast.

Una canço i caricatura

embedded by Embedded Video