Filosofia

Buscava allò mai vist, rastrejava una nova relació entre la paraula que designa un objecte i la imatge de l’objecte mateix. La seva pretensió era trencar aquesta relació i crear un nou llenguatge. Cercava coses extraordinàries en les coses ordinàries que accentuen la inquietud en reflectir allò que és ambigu, dubtós i contradictori. Allò impossible es dissol en allò possible.

Magritte actuava com si la seva representació realista i les seves associacions haguessin de provocar en nosaltres l’interrogant que planteja el pressentiment del misteri. “un quadre ha de ser fulgurant”,  suscitar en l’espectador la intuïció d’allò ocult.

A la pintura se superposa un exercici del pensament, suggereix a la mirada observadora un enigma ambigu, que ha de resoldre l’enteniment.. Interrogar no és explicar. I aquí rau precisament el misteri:  la dissociació tradicional entre el coneixement racional i el coneixement empíric, entre el que cau dins l’àmbit dels sentits i allò que se li escapa per manca de subtilesa. El seu propòsit era proposar preguntes sense facilitar la resposta.

Va crear un univers fantàstic on hi conviuen homes amb bombí, pomes amb antifaç, aus que es transformen en fulles… Va aconseguir que fos de nit i dia al mateix temps i va donar forma d’ocells i dones al cel. Aquell cel d’un blau intens, cobert de núvols, que s’ha convertit en la seva pròpia marca d’identitat.

El recurs a la paradoxa, amb la qual aconsegueix suscitar efectes de desconcert, sorpresa i misteri Les paradoxes, fills il·legítims de la lògica.  asseveració inversemblant , que es presenta amb aparences de vertadera. Una paradoxa atenta contra el “sentit comú”. Aquesta era precisament la meta que perseguia Magritte.

Objectiu: proposar preguntes sense facilitar la resposta.