Filosofia

La pipa de Magritte i Plató

“Això no és una pipa”  va escriure R.Magritte, sota una pipa, en el quadre La trahison des images (1929).

L’ús d’objectes com una cosa diferent del que semblen .Una pipa que sembla el model d’un anunci per a un estanc. Magritte va pintar a sota de la pipa “Això no és una pipa” , que sembla una contradicció, però que significa que la imatge de la pipa no és en si mateixa una pipa (paradoxa).No és una pipa utilitzable, aquesta representació no serveix per fumar.  La pipa pintada no pot fumar-se. La pipa pintada no és, per tant, una pipa. Cert. Però escriure sota la imatge que “això no és una pipa”, fa percebre que la pipa existeix en qualsevol cas.
 
La pipa pintada no és, per tant, una pipa, al”ludeix al fet que la pintura no és la realitat, sinó tan sols pintura. És la nostra manera de veure el món. Però la imatge pintada és una imatge-pensament.  Tota representació pictòrica es troba separada de la realitat, o sigui, d’allò que li serveix de guia i model. Es tracta de la facultat de fer visible la distància que separa la imatge del seu model.

El 1952 va fer una nova versió. Vegem això a partir de l’anàlisi de Els dos misteris. Magritte declara, d’una banda, que la pipa representada dins el cavallet no és una pipa,… Però Magritte no es conforma amb això i representa una altra pipa, una pipa grisenca. ¿Es tracta d’una pipa ideal, de la “Pipa” que sí que és una pipa?

Magritte està plantejant la mateixa possibilitat del coneixement humà i la seva viabilitat a través d’imatges. I ho està fent a partir d’un esquema que recorda moltíssim al “símil de la línia” de Plató (República, llibre VI).

Per a Plató, de la mateixa manera que existeixen dos móns segons el seus grau de realitat, existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa, que corresponen als dos móns: el coneixement intel·ligible, que té per objecte les Idees i la seva certesa és màxima, és episteme, i el sensible, l’objecte del qual és el món material, que es una pura creença, doxa.

Plató distingeix dos graus en cadascun d’aquest nivells que ens poden ajudar a establir una correspondència diferent en els elements del quadre de Magritte.

La creença o opinió té dos graus.
 1) La eikasia (”representació”), que és constituïda per aquelles afirmacions que recolzem només en la percepció sensible: per exemple, que “la lluna té el tamany d’un moneda”, que “la pipa dibuixada en el quadre és una pipa autèntica”…. Segons Plató, molts homes es regeixen per aquest tipus de coneixement, i són, per això, com els qui dormen i somnien creient que el seu somni és veritat.
 2) La pistis (”creença raonable”),  intenta donar raó dels fenòmens a través d’hipòtesis explicatives. No es pot qualificar de saber, però sí d’opinió versemblant. Aquest sistema de coneixement es fonamentaria en l’experiència i partiria d’un mètode hipotètic-deductiu.

L’episteme és de naturalesa diferent i es basa en una facultat diferent, la intel·ligència. El seu grau interior és la diànoia, que ja és saber perquè es refereix als objectes intel·ligibles (els matemàtics), però no és el més perfecte perquè ha de partir d’hipòtesis i ha de seguir un raonament discursiu. A més, necessita, com a ajuda, representacions sensibles. És el cas de la pipa  que conté els trets essencials de tota pipa, però que encara no és la “Pipa”.

La noésis és ja el saber absolut, és visió directa, intuïció, de les Idees. S’hi arriba a través de la dialèctica i, en el nostre exemple, hem de reconèixer amb Magritte que no es pot representar plàsticament. Però es pot indicar. ¿Potser es tracta del propi quadre que comprèn en si els diferents elements que acabem d’analitzar i que es converteix en allò que els dóna sentit?

Il·lusions òptiques i Jarabe de Palo