Filosofia

Metamorfosis

Per comprendre’ns, deia Aristòtil, hem de comprendre l’univers; i per comprendre l’univers, hem de comprendre’ns a nosaltres mateixos.

 Arturo Pérez Reverte (El pintor de batallas, Santillana, col Alfaguara, Madrid 2006) expresa las siguientes reflexiones: “Los hombres antiguos miraban el mismo paisaje durante toda su vida, o mucho tiempo. Hasta el viajero lo hacia, pues todo camino era largo. Eso obligaba a pensar sobre el camino mismo. Ahora, sin embargo, todo es rápido. Autopistas, trenes… Hasta la televisión nos muestra varios paisajes en pocos segundos. No hay tiempo para reflexionar sobre nada. Hay quien llama a eso “incertidumbre del territorio”. (p. 71-72)

Aristóteles nunca se limitó a exponer lo que sucedía, sino que buscó el porqué. Para comprendernos, decía hemos de comprender el universo; y para comprender el universo, hemos de comprendernos a nosotros mismos. Al divorciarnos de la naturaleza, los hombres hemos perdido la capacidad de consuelo frente al horror que nos acecha. Cuanto más observamos, menos sentido tiene todo y más desamparados nos sentimos… La comprensión, incluso el esfuerzo por comprender, nos salva. (p. 120-121)

La fotografía como arte es un terreno peligroso: nuestra época prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la representación a la realidad, la apariencia al ser. (p.185)

Aquesta interpretació de la natura en constant canvi va ser la proposada ja a l’antiguitat per Heràclit d’Efes:  Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει (Tot flueix, res s’està quiet).  en una pugna constant entre oposats i dins d’un etern retorn. Però també afirma l’existència d’un sentit, d’una mesura, d’una llei universal del propi canvi, que anomena Lógoz (Logos - raó còsmica). Només des de la raó es pot entendre la metamorfosi.

Com a metàfora del pas del temps, Magritte se serveix d’una transformació de les coses, que esdevenen quelcom diferent i en general insòlit, en un afany de posar de manifest que res ja no tornarà a ser com abans, rebutjant la visió d’un univers com una realitat estable i previsible, en proposa una altra en què tot és canviant, una visió de les coses en procés de transformació i metamorfosi.

Zhuang Zi filòsof xinès taoista del segle IV a.C fa un relat al·legòric sobre la natura, meravellant-se de la multiplicitat de formes i maneres de vida. Aquesta diversitat és només una manifestació de la perfecta identitat de tot l’univers… coincidència de contraris i desaparició de les oposicions. Els éssers naturals passen per un seguit de transformacions. El tao és el fons últim de l’univers… és el permanent però inexpressable, principi que regeix totes les coses (semblant al Logos d’Heràclit, com deien abans,  i dels estoics en la seva defensa del Panlogisme)

Aquest vídeo vol mostrar la transmutació de l’ésser.

La força de la raó en sintònia amb la natura, però també els efectes de la sense-raó humana.