Filosofia

FILOSOFIA PER SER FELIÇOS:

“El secret de la felicitat és aquest: que els teus interessos siguin el més amplis possibles i que les teves reaccions a les coses i persones que t’interessen siguin, en la mesura del possible, amistoses i no hostils.”  B. Russell: La Conquesta de la felicitat

La definició clàssica de Boeci, «el màxim bé, que comprèn dins seu tots els béns»

La filosofia té un interès teòric per conèixer la realitat i esbrinar quina és la seva essència o, més modernament, quin és el seu sentit. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per construir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat.

(del llatí felix, afortunat, que aconsegueix el que busca, feliç).

El terme és un dels més importants en filosofia, ja que la seva recerca acostuma a ser l’objectiu primordial de l’ésser humà

Vivència subjectiva d’un estat d’alegria permanent o estable. L’alegria  és l’exteriorització de la satisfacció del viure. És un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment.

La felicitat és quelcom que es desitja, però no quelcom sobre el que pugui decidir-se directament, perquè els fins es desitgen, però només es trien els mitjans. L’home no pot sinó tendir a ella, i es diu que cadascú ha de forjar-se-la, però pot no aconseguir-la, perquè no és objecte de decisió. La felicitat més aviat acompanya a la acció humana.

 Aquest concepte (eudaimonía per als grecs) s’ha interpretat de moltes maneres al llarg de la història del pensament.

Aristòtil identificava la felicitat amb el bé suprem i la feia coincidir amb l’activitat més pròpiament humana (l’activitat intel·lectual). (l’eudemonisme, teoria que sosté que el fi de l’acció humana és la felicitat, entesa aquesta com la millor vida que pot viure l’home; eudaimonia és, per tant, la «vida bona», i es refereix a la qualitat substancial de la vida, no a una simple característica o propietat d’aquesta). I aquesta activitat és una «activitat de l’ànima»

Epicur, per la seva banda, parlava de la felicitat en el plaer entès com absència de dolor, patiment i angoixa, amb una exaltació de la vida present. Està lligada a l’equilibri en un sentit ampli. La felicitat s’obté de l’amor, de l’amistat, d’estar amb les persones per les quals se sent afecte i es rep estimació.

L’hedonisme identifica la felicitat amb el plaer, sigui del cos o de l’ànima.

Els estoics apel·laven a la impertorbabilitat de l’estat d’ànim.

En l’àmbit del pensament modern, Kant se centrava en el deure, en actuar per respecte a la llei moral i no per una finalitat concreta. Defineix la felicitat com «l’estar content amb tota la pròpia existència», però els homes no poden posar-se d’acord en el mode d’aconseguir-la, si de cas, només en el mode de decidir en què consisteix.

John Stuart Mill aplicava el principi utilitarista de la màxima felicitat per al major nombre de persones. Lliga la felicitat pròpia a l’aliena i inaugura així la concepció social de la felicitat.

Nietzsche, el crític més radical de la cultura, apostava per un sí a la vida sense prejudicis, basat en l’instint originari i no en la raó paralitzadora.

Segons la psicologia positiva. la felicitat suma emocions positives i activitats positives (ja que es produeix una identificació entre el sentiment de felicitat i el fet que la causa)  Les emocions positives estan lligades al passat (satisfacció, orgull…), al present (plaer, absorció…) i al futur (esperança, optimisme, confiança…). Poden estar lligades al cos, a la ment o a la societat (segons la clàssica piràmide de necessitats de Maslow)

Benjamin Franklin (1706-1790), va dir: “La felicitat humana, generalment, no s’aconsegueix amb grans cops de sort, que poden passar pocs cops, si no amb petites coses que passen tots els dies”.

Més sobre sentiments i emocions

I vosaltres… què enteneu per felicitat?

Quina és la vostra concepció?

Creieu que l’humà d’avui és més feliç?

Penseu que podem ser encara més feliços en el futur o

que qualsevol temps futur serà pitjor?

Espero les vostres opinions.

PLATÓ

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

1) Ciència

El coneixement és sempre coneixement de l’universal (recordeu Sòcrates)

Partint d’una motivació epistemològica, el pensament de Plató s’encaminarà a buscar l’autèntic objecte del coneixement i, sota la influència pitagòrica, considerarà les matemàtiques com model de coneixement. Això és extensible a tota ciència, ja que l’autèntic coneixement (episteme) no és mai coneixement del particular concret, sinó de l’universal abstracte.

Cal, doncs, dirigir l’atenció cap al fonament que fa possibles aquests actes o aquestes coses, és a dir, cap al que Plató anomena les formes o idees  (eidos)

2) Fonamentació

El dualisme ontològic: el món visible o sensible, que és mutable, canviant, sotmès a l’esdevenir i que, per tant, mai «és» pròpiament (Cràtil, 439b-440d);  el món intel·ligible, el món de les idees que només és accessible per la raó, i que és intemporal, inespacial i, per tant, immutable.

Dualisme epistemològic: El món sensible, llavors, és només la mera representació (còpia - participació) del món de les idees, món real

Aquesta participació, al seu torn, està jerarquitzada, de manera que hi ha una gran cadena jeràrquica entre el món sensible i el món de les idees. A l’extrem de la cadena estan les idees, l’autentica realitat, de la qual el món sensible és una representació, una participació.

Les idees no poden obtenir-se pels sentits corporals  ni per experiència alguna. Aquesta presència en la nostra ment d’unes directrius del coneixement, així com la possibilitat de relacionar, comparar, establir judicis, etc. és prèvia a tota experiència, i a l’acte del coneixement el que fem és recordar o reactualitzar contínuament aquesta possibilitat.

El dualisme platònic entre el món de les idees o món intel·ligible i món material o món sensible, apareix en el mite de la caverna (fer una interpretació epistemològica).

  Read the rest of this entry »

D.HUME

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

1) Ciència

Hereter de la tradició empirista, Hume es preocupar per fonamentar i legitimar el coneixement humà.

Vol unificar totes les ciències (el mateix intent que Descartes) basant-les en una ciència fonamental, la ciència de la naturalesa humana.

El projecte haurà de realitzar-se dins un marc empirista —«no podem anar més enllà de l’experiència»— i mitjançant l’ús de la metodologia newtoniana.

Es considera Hume com «el Newton de la ciència moral». Es a dir, pretenia aplicar el mètode newtonià —que ja havia demostrat la seva validesa en el camp de la ciència de la Naturalesa— a la «ciència de l’home».

2) Fonamentació

Hume concep la ment pràcticament com Newton concebia l’Univers: les «impressions» equivalen als corpuscles que repel·leixen entre si per una espècie de «gravitació de lleis d’associació d’idees.

L’instrument d’anàlisi més important són les lleis d’associació d’idees.

Tots els nostres continguts mentals són percepcions, les quals provenen de l’experiència (negació de l’innatisme).

3) Origen del coneixement

Hume considera que tots els nostres coneixement procedeixen de l’experiència i estan constituïts per percepcions, però entre aquestes distingeix entre impressions i idees.

La innovació fonamental de Hume en la teoria del   coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si.

Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa,  mentre que una idea és una còpia d’una impressió,  i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Read the rest of this entry »

DESCARTES:

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

1) Ciència

La filosofia, per a Descartes, hauria de ser un saber universal i un saber organitzador de tot saber particular, i orientador de la conducta humana.

La qüestió principal era si existia un mètode fiable d’adquirir i acumular coneixement, i si existia, quin era.

El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament sobre el qual es basa el coneixement humà.

Descartes s’inspira en les matemàtiques per desenvolupar un mètode que aporti certesa en totes les qüestions.

Tracta d’arribar als fonaments de la ciència convençut de que era essencial començar la recerca de la veritat amb la recerca de la certesa.

Per fer filosofia abans que res ens hem de posar en una situació de  recerca fins assolir una primera veritat, absolutament certa.

2) Fonamentació

La regla metòdica de considerar fals tot allò que ofereixi el més mínim dubte.

El porta al Racionalisme, teoria del coneixement que estableix que només la raó és font o origen adequats del coneixement, i que l’experiència dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per conèixer.

D’altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l’autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o idees universals i necessàries de l’enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates.

  Read the rest of this entry »

Plató..……..

Esquema sobre el seu pensament  … …..

Ontologia

La realitat, el ser

• Teoria de les Idees: dualisme ontològic (el món sensible i

l’intel·ligible). Mite de la caverna (interior i exterior)

• Relació entre el sensible i l’intel·ligible: imitació, participació,

ombres. Dependència ontològica d’allò sensible.

• Idees: essències de les coses, causes del ser de les coses

• Graus de realitat (símil de la línia – mite de la caverna)

• Idea de Bé: la seva funció ontològica

Epistemologia

El coneixement, la veritat

• Teoria de les Idees: dualisme epistemològic (saber i opinió).

• Raó i sentits (característiques contràries).

• Graus de coneixement (símil de la línia – mite de la caverna)

• Teoria de la reminiscència: preexistència de l’ànima en el món de

les Idees

• La dialèctica com a mètode de coneixement

Antropologia

L’home

• Dualisme antropològic: ànima i cos

• Característiques contraposades cos-ànima. Funcions de l’ànima.

• Jo: la meva ànima. Menyspreu del cos i d’allò material

• Preexistència de l’ànima en la vida anterior. El cos com a presó de

l’ànima

Psicologia

L’ànima

• Funcions i característiques de l’ànima. Teoria tripartida de l’ànima:

explicació dels conflictes interns de ser humà. Virtuts de l’ànima

• Distintes naturaleses o tipus d’ànimes: mite dels metalls

Cosmologia

El cosmos, el món sensible

• Mite del Demiürg

• Un model perfecte: les Idees. La matèria com a causa

d’imperfecció

• El món sensible apunta a un ordre transcendent, perfecte, ideal.

Ètica

La felicitat, la virtut

• S’ocupa del màxim bé de la humanitat: la felicitat unida a la virtut

• Relació amb la política: el governant ha de ser el millor, no només

en el coneixement, sinó també en la virtut.

• Coneixement de la Idea de Bé i de les altres Idees

• Les virtuts de l’ànima: la justícia com a harmonia entre les parts de

l‘ànima (justícia individual)

Política

L’Estat

• Carta VII: la situació política d’Atenes a l’època de Plató

• Rebuig del règim democràtic. Doctrina del filòsof-governant

• Rebuig de l’empirisme polític i del relativisme moral dels sofistes i

concepció absolutista dels valors morals. Relació amb la teoria de

les Idees. Necessitat de conèixer el Just en si i el Bé en si (cert

Intel·lectualisme moral)

• L’Estat ideal: productors, guardians, governants.

• La Justícia de l’Estat: harmonia entre les classes socials

• Finalitat de la política: la justícia i el bé de l’Estat

• Primacia de la felicitat col·lectiva front a la individual (estatisme)

Teoria de l’educació

• L’educació segons els sofistes (procés passiu). Crítica de Plató:

l’educació és un procés actiu.

• L’educació com a procés selectiu: l’educació dels guardians

• L’educació com a art (techne)

• L’objectiu últim de l’educació del filòsof: el coneixement d’allò

vertader i d’allò bo (Idees, la idea de Bé)

• El paper propedèutic de les matemàtiques en l’educació

• La dialèctica com a ensenyament suprem. Relació amb l’ascens

en el mite de la caverna

EL RACIONALISME:

DESCARTES (1596 – 1650)

IDEA DEL SABER

• Decepció de la Filosofia del seu temps
• Necessitat de construcció de la ciència universal
• Propòsit pràctic de la seva filosofia
• Matemàtiques com a model de racionalitat
• Criteri de certesa: claredat i distinci

EL MÈTODE

• Importància del mètode a la filosofia moderna
• Parts del mètode: anàlisi i síntesi
• Regles del mètode:

1.      Evidència

2.      Anàlisi

3.      Síntesi

4.      Enumeració

• Coneixement intuïtiu i deductiu

EL DUBTE METÒDIC

• Característiques del dubte:
  • Metòdic
  • Universal
  • Hiperbòlic
  • Teòric
  • Provisional
• Motius del dubte:
  • La fal·libilitat dels sentits
  • Les fal·làcies en les argumentacions
  • La dificultat de distingir el somni de la vigília
  • El geni maligne

 EL COGITO (res cogitans)

• Descobriment de la primera veritat
• Conseqüències del cogito
• Anàlisi i classificació de les idees:
  • Adventícies
  • Factícies
  • Innates
• La substància pensant: atribut el pensament
• El solipsisme

L’IDEA D’INFINIT (res divina)

• Argument cosmològic
• Argument ontològic
• La substància divina: atribut la perfecció

L’IDEA D’EXTENSIÓ (res extensa)

• Paper de Déu en el coneixement
• Extensió: amplada, alçada i profunditat
• Tendència a creure, prova de l’existència dels cossos

LA UNIÓ DE COS I ÀNIMA (L’home) 

Dualisme: ment – cos (res cogitans - res extensa)

Interacció de les substàncies: els esperits animals i la glàndula pineal