Filosofia

DESCARTES:

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

 

1) Ciència

 

La filosofia, per a Descartes, hauria de ser un saber universal i un saber organitzador de tot saber particular, i orientador de la conducta humana.

 

La qüestió principal era si existia un mètode fiable d’adquirir i acumular coneixement, i si existia, quin era.

 

El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament sobre el qual es basa el coneixement humà.

 

Descartes s’inspira en les matemàtiques per desenvolupar un mètode que aporti certesa en totes les qüestions.

 

Tracta d’arribar als fonaments de la ciència convençut de que era essencial començar la recerca de la veritat amb la recerca de la certesa.

 

Per fer filosofia abans que res ens hem de posar en una situació de  recerca fins assolir una primera veritat, absolutament certa.

 

 

2) Fonamentació

 

La regla metòdica de considerar fals tot allò que ofereixi el més mínim dubte.

 

El porta al Racionalisme, teoria del coneixement que estableix que només la raó és font o origen adequats del coneixement, i que l’experiència dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per conèixer.

 

D’altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l’autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o idees universals i necessàries de l’enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates.

 

 

3) Mètode

 

Per reconstruir el sistema del saber sobre fonaments sòlids, i fer del saber un sistema orgànic de veritats certes, per mitjà de la sola raó, descartes inicia un procés de dubte metòdic i l’establiment d’un mètode per al coneixement.

 

La finalitat del mètode és dirigir bé la raó, i d’aquesta forma adquirir veritats segures i augmentar els coneixements.

 

Basant-se en el procediment matemàtic, formula  els quatre preceptes del mètode: l’evidència (claredat i distinció) com a criteri de certesa; l’anàlisi; la síntesi i la comprovació (enumeració i revisió).

 

Les dues operacions fonamentals de l’esperit són la intuïció i la deducció. La intuïció capta de forma directa les idees clares i distintes o naturaleses simples; la deducció, reconstrueix allò complex partint d’allò simple.

 

Descartes creu que pot descobrir fins les veritats més ocultes.

 

El procés del dubte, que consta de tres moments (sentits, somni i geni maligne), representa un pas previ per arribar a allò indubtable o evident, a partir del qual reconstruir amb pas ferm el saber.

 

Del fet mateix del dubtar sorgeix la primera veritat indubtable: penso, per tant existeixo (cogito, ergo sum).

 

És a dir: l’existència del jo i la naturalesa del jo, com a substància pensant (res cogitans).

 

En trobar la primera veritat, troba també al mateix temps el criteri general de certesa. No pot, però, procedir a la seva aplicació general fins que no hagi demostrar racionalment que hi ha Déu i que aquest no pot ser enganyador (ha de dissoldre la hipòtesi del geni maligne).

 

 

4) Idees

 

“Anomeno idea a tot el que l’esperit concep d’una manera immediata”

 

No pensem coses, pensem idees.

 

En aquest sentit comença una nova concepció de la realitat i s’acaba el realisme ontològic ingenu anterior i es creen les bases de l’idealisme epistemològic.

 

La noció d’idea com contingut mental. Un acte subjectiu de la ment.

 

Les idees passen a ser considerades solament continguts de la ment, i tot el que coneixem són idees i solament idees,

 

Atès que aquestes són idees sempre d’una ment (d’un subjecte pensant), el subjecte es posa com el centre i punt de partida de la filosofia moderna.

 

Per al racionalisme, algunes d’aquestes idees, les clares i distintes, són idees innates; per a l’empirisme, tota idea prové d’algun mode de l’experiència.

 

Descartes distingia entre tres classes d’idees:

a) idees adventícies (de ad venire), que són aquelles que semblen procedir del món exterior (res extensa) a través dels sentits.

b) idees factícies (de facere), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir de les idees adventícies. Idees com les de “quimera” o “centaure”.

c) idees innates (in natus), que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa»

No s’adquireixen per cap tipus de experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. «nascudes amb mi», o simplement «innates», són la mateixa «facultat de pensar».

 

 

5) Crítica

 

Decepcionat pel saber escolàstic, en el qual és format,  es proposa començar de nou; és a dir, reconstruir el sistema del saber sobre fonaments sòlids, i fer del saber un sistema orgànic de veritats certes, per mitjà de la sola raó.

 

El dubte és una forma de posar en crisis el coneixement rebut i encara no prou clar i distint.

 

La filosofia moderna no accepta que els conceptes/idees siguin mers signes lingüístics (contra el nominalisme, recordeu Guillem d’Occam) i indaga en la relació entre idees i coses, però des d’una perspectiva merament natural, donant-los una entitat mental o psicològica:

 

Les idees es converteixen en «imatges o representacions mentals de les coses», o bé en els objectes propis de la ment.

 

Així, tots els objectes de la consciència van ser considerats idees: pensaments, desitjos, somnis, percepcions, records.