Filosofia

D.HUME

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

 

1) Ciència

 

Hereter de la tradició empirista, Hume es preocupar per fonamentar i legitimar el coneixement humà.

 

Vol unificar totes les ciències (el mateix intent que Descartes) basant-les en una ciència fonamental, la ciència de la naturalesa humana.

 

El projecte haurà de realitzar-se dins un marc empirista —«no podem anar més enllà de l’experiència»— i mitjançant l’ús de la metodologia newtoniana.

 

Es considera Hume com «el Newton de la ciència moral». Es a dir, pretenia aplicar el mètode newtonià —que ja havia demostrat la seva validesa en el camp de la ciència de la Naturalesa— a la «ciència de l’home».

 

2) Fonamentació

 

Hume concep la ment pràcticament com Newton concebia l’Univers: les «impressions» equivalen als corpuscles que repel·leixen entre si per una espècie de «gravitació de lleis d’associació d’idees.

 

L’instrument d’anàlisi més important són les lleis d’associació d’idees.

 

Tots els nostres continguts mentals són percepcions, les quals provenen de l’experiència (negació de l’innatisme).

 

 

3) Origen del coneixement

 

Hume considera que tots els nostres coneixement procedeixen de l’experiència i estan constituïts per percepcions, però entre aquestes distingeix entre impressions i idees.

 

La innovació fonamental de Hume en la teoria del   coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si.

 

Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa,  mentre que una idea és una còpia d’una impressió,  i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació.

 

4) Natura del coneixement

 

a) Impressions = sensacions immediates de l’experiència. Poden ésser:       

- Sensacions (l’olor a herba fresca);

- Passions (l’excitació d’un petó passional),

- Emocions (el que sentim quan comprovem que se’ns estima).imatges,

 

b) Idees = són còpies difuses de les impressions; fruit de la imaginació i la memòria, que no aconsegueixen imitar el grau d’intensitat dels originals. (no és el mateix tenir fred que recordar el tenir fred)

 

Classes d’idees:

 

a) segons la procedència en:

sensacions: percepcions que provenen dels sentits externs. Apareixen en l’esperit per causes desconegudes

 

reflexions: són estat mentals. (Per exemple, el sentiment d’alegria quan penso en les vacances)

 

b)segons la composició en:

simples: no es poden dividir en percepcions més petites. (per exemple, un color)

 

complexes (compostes): es poden distingir i dividir en percepcions més simples. (per exemple, un quadre o una poma)

 

5) Mètode

 

El nostre enteniment és un continu fluir d’impressions i idees.

Però és un fluir ordenat, seguint unes lleis comunes a tots els enteniments.

 

Totes les idees simples provenen de les seves corresponents impressions.

 

Les idees complexes són fruit de la combinació i unió que fa la imaginació amb les impressions simples seguint lleis i regularitats.

 

Aquestes lleis són:

 

1. De semblança: associar idees entre les quals hi ha algun grau de semblança: un noi gras i baixet al costat d’un d’alt i prim ens fan pensar en “D. Quixot i en Sancho Panza”.

 

2- De contigüitat en el temps i en l’espai: una idea ens porta a una altre entre les quals hi ha una relació de proximitat, ja sigui espacial o temporal: ornaments dels carrers – festa…

.

3- De causa-efecte: davant dels fenòmens que acostumen a succeir temporalment, el nostre enteniment crea una expectativa futur, esperant que succeeixin com sempre ha passat: de uns núvols foscos i uns llampecs amb trons ens anuncien la pluja.

 

A partir de les associacions d’idees, el nostre enteniment construeix judicis, afirmacions i relacions. Es poden classificar en dos tipus:

 

a) Relacions d’idees (Leibniz: veritats de raó): estableixen relacions entre idees i conceptes; no descriuen com és el món i no sorgeixen de l’experiència, sinó del raonament. Són vàlides en qualsevol circumstància i la seva negació implica una contradicció o absurd. ( exp. matemàtiques, geometria, lògica…)

 

b) Qüestions de fet (Leibniz: veritats de fet): són afirmacions en les què s’estableixen relacions entre fets que hem de comprovar mitjançant l’observació en l’experiència. Son contingents i probables; la seva negació és possible i no implica cap absurd. (exp. Joan juga a pilota).

 

6) Idees

 

Hume no estava d’acord amb la manera com Locke havia utilitzat el concepte d’idea. Per a Locke era “idea”, indiferenciadament, tot el que coneixem. Ex: colors, estats de consciència.

 

Hume en canvi reserva la paraula Idea per designar només alguns continguts del coneixement.

 

Distingeix entre impressions i idees:

 

• Impressions: Són tot el que coneixem a través dels sentits.

• En canvi, les Idees provenen de les impressions, són més febles.

 

Són representacions o còpies de les impressions en el pensament.

 

A partir d’aquesta distinció, Hume elabora el criteri de veritat que utilitzarà sempre al llarg de la seva obra. Es tracta del “principi de la còpia” que es formula així: Només són veritat les idees que provenen d’una impressió.

 

“Les idees [...] són representacions de les impressions que he sentit.”

 

Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una idea és una còpia d’una impressió, i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació.

 

Les idees es relacionen entre si per una mena d’atracció mútua necessària entre elles (lleis de l’associació) : per semblança, per contigüitat i per causalitat.

 

L’exigència bàsica de què a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit.

 

Les idees també són representacions, però no són representacions de “coses”, sinó de les pròpies impressions.

 

7) Crítica

 

Hume fa una crítica del racionalisme denunciant els abusos de la raó.

 

Començava afirmant que només ens podem refiar de l’experiència i de l’observació. Res pot crear seguretat absoluta.

 

Hume pretén substituir la certesa de la raó , que crea dogmes i veritats, per la simple creença, hàbit, costum  o la probabilitat.

 

 

Criticisme

Fenomenisme

Escepticisme

 

Criticisme: la Metafísica, ni tracta de relacions entre idees, ni de qüestions de fet  que es puguin observar o comprovar.(substància, causalitat, jo, món, Déu…). No és, per tant, ciència, no és coneixement científic.

 

La filosofia de Hume és fenomenista. Al afirmar que l’única cosa que podem conèixer de la realitat és allò que se’ns apareix. Redueix la realitat als fenòmens.

 

L’escepticisme de Hume mostra els límits de l’enteniment humà i, per tant, dubta sobre les possibilitats que l’home té de conèixer la realitat tal com és.