Filosofia

PLATÓ

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

 

1) Ciència

 

El coneixement és sempre coneixement de l’universal (recordeu Sòcrates)

 

Partint d’una motivació epistemològica, el pensament de Plató s’encaminarà a buscar l’autèntic objecte del coneixement i, sota la influència pitagòrica, considerarà les matemàtiques com model de coneixement. Això és extensible a tota ciència, ja que l’autèntic coneixement (episteme) no és mai coneixement del particular concret, sinó de l’universal abstracte.

 

Cal, doncs, dirigir l’atenció cap al fonament que fa possibles aquests actes o aquestes coses, és a dir, cap al que Plató anomena les formes o idees  (eidos)

 

 

2) Fonamentació

 

El dualisme ontològic: el món visible o sensible, que és mutable, canviant, sotmès a l’esdevenir i que, per tant, mai «és» pròpiament (Cràtil, 439b-440d);  el món intel·ligible, el món de les idees que només és accessible per la raó, i que és intemporal, inespacial i, per tant, immutable.

 

Dualisme epistemològic: El món sensible, llavors, és només la mera representació (còpia - participació) del món de les idees, món real

 

Aquesta participació, al seu torn, està jerarquitzada, de manera que hi ha una gran cadena jeràrquica entre el món sensible i el món de les idees. A l’extrem de la cadena estan les idees, l’autentica realitat, de la qual el món sensible és una representació, una participació.

 

Les idees no poden obtenir-se pels sentits corporals  ni per experiència alguna. Aquesta presència en la nostra ment d’unes directrius del coneixement, així com la possibilitat de relacionar, comparar, establir judicis, etc. és prèvia a tota experiència, i a l’acte del coneixement el que fem és recordar o reactualitzar contínuament aquesta possibilitat.

 

El dualisme platònic entre el món de les idees o món intel·ligible i món material o món sensible, apareix en el mite de la caverna (fer una interpretació epistemològica).

 

 

3) Origen del coneixement

 

El coneixement és una reminiscència o un record que s’aviva en la nostra ànima eterna i immortal amb ocasió d’observar alguna cosa.. Plató diu literalment en diversos textos que el coneixement és un record (Fedó, 72i-77a,) de la nostra ànima que ha existit amb anterioritat (afirmació de tipus òrfic) (Fedre, 249b-250c,),

 

4) Natura del coneixement.

 

Conèixer és recordar: el coneixement és anámnesis.

La nostra ànima eterna i immortal, preexistent al cos -que és com una presó de l’ànima- (veure relació cos-ànima, dualisme antropològic) i que ha morat en el món de les idees, pot, mitjançant l’ajuda de les dades sensorials o guiada pel mestre, recordar un coneixement que ja posseïa.

 

(anamnesi, record) En la tradició òrfica i pitagòrica va unit a la metempsicosi o transmigració de les ànimes, designant en aquest cas el record de les vides anteriors).

 

En connexió amb la seva teoria de les idees, afirma Plató que aprendre consisteix en «recordar», i que el coneixement és una anamnesi.

 

Els sentits susciten en nosaltres l’anamnesi de les idees, que són la vertadera realitat, immutable i eterna a partir de les quals podem pròpiament conèixer.

 

Reminiscència : Conèixer és tenir la reminiscència de les Idees que ja estan a dins nostre. Per Plató (com per Sòcrates) si l’home desitja la veritat és perquè en certa manera, confusa, ambigua, ja la porta amb ell i l’havia conegut en una vida anterior

 

Conèixer és reconèixer el que ja sabíem.

 

Aquesta teoria de la Reminiscència és l’antecedent:

- de la teoria de les Veritats eternes i Il·luminació a Sant Agustí (veure)

- les idees innates de Descartes (veure)

- en certa manera, de les formes i categories a priori de Kant. (veure)

- els primers principis lògics.

 

5) Mètode

 

Noesis (intel·ligència) : és coneixement superior, la contemplació de les Idees pures i perfectes. És un coneixement que demana un llarg camí i un esforç, ascesis, de coneixement continuat i rigorós (recorda l’al·legoria de la caverna)

 

El MÈTODE és La dialèctica:

Tècnica de coneixement per excel·lència per adquirir la ciència,

 

La dialèctica de les idees (la ciència del món intel·ligible), és art o esforç de trobar definicions. (recorda el mètode de la MAIEUTICA de Sòcrates)

 

PROCÉS:

la diàresi (procés ascendent) i la diánoia (procés descendent), apareixen com els elements definidors de la dialèctica platònica, visió de conjunt que adquireix qui aconsegueix ascendir per tots els esglaons des de l’opinió (doxa) a l’episteme  o noesis (coneixement vertader)  fins al coneixement de les idees.

 

Diàresi: procés INDUCTIU

Dianoia : procés DEDUCTIU.

 

Coneixement raonant o coneixement discursiu. Activitat de la intel·ligència que s’adreça a la ciència, tal com es posa en pràctica en les matemàtiques, per oposició a l’observació contemplativa de les Idees.

 

En aquest procés de coneixement Plató distingeix diversos graus: des de la doxa, que inclou la eikasía, imaginació) i la pístis (creença), fins a l’episteme, que inclou la diánoia  i la nóesis (coneixement discursiu i raó), que és vertader coneixement en tant que és coneixement de l’universal.

 

El procés del coneixement que s’eleva des d’allò inferior cap al superior és la diàresis (dialèctica ascendent, del particular cap a l’universal), mentre que el procés d’explicació d’allò inferior pel superior és la dianoia (dialèctica  descendent, de l’universal cap el particular).

 

Plató situa l’admiració com inici del filosofar.

 

EROS-AMOR és la força que ens porta al coneixement i el motor de la dialèctica ascendent.

Per sota de la idea de Bé hi ha la idea de Eros (amor). L’amor ens porta al coneixement del Bé perquè les idees són bones. Progressem en el coneixement perquè estimem les idees.

 

6) Idees (teoria de les Idees)

 

La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea

 

Per a Plató les idees existeixen independentment de si són o no pensades, tenen realitat pròpia, independent de les coses i separades d’elles, i fins i tot són més reals que les coses del món sensible.

 

Realitats absolutes que existeixen per si i en si mateixes

 

Eidos en Plató significa cinc coses:

1. - El Concepte Universal d’una cosa (en la definició).

2. - L’Essència; allò que és en sentit ple (el que és per sí mateix).

3. - L’Ideal, el model, Arquetip o Forma pura de la cosa.

4. - La Causa, el perquè una cosa és com és.

5. - La Finalitat, el sentit últim i superior d’una cosa.

 

La idea és, doncs, condició de possibilitat del coneixement

 

Les Idees (com el Bé o la Justícia) són ésser en sí, permanents, immutables, eternes, perfectes: són essències o, per dir-ho d’una altra manera són allò que és, l’autèntica realitat de l’ésser.

 

7) Crítica

 

Critica especialment (com Sòcrates, veure la finalitat del mètode maièutic) L’ESCEPTICISME sofista, que defensa la no existència de  veritats universalment vàlides i lògicament necessàries:

Ex. Gorgies de Leontini:

- La veritat no existeix. (negació de l’objectivitat)

- Si existís, no podríem conèixer-la (negació de la subjectivitat)

- Si existís i poguéssim conèixer-la no podríem comunica-la (negació de l’intersubjectivitat)