Filosofia

EMOCIONS I SENTIMENTS

Acceptació. Alegria, Amor, Anticipació, Avorriment, Compassió, Confiança, Culpabilitat, Desig, Disgust, Enuig, Enveja, Fàstic, Felicitat, Gelosia, Odi, Orgull, Patiment, Plaer, Pena, Pietat, Por, Remordiment, Sorpresa, Vergonya…

EL COR TÉ RAONS QUE LA RAÓ NO POT ENTENDRE
B. Pascal es refereix al coneixement d’intuïcions i als principis sentits: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar. Pascal passa de l’elogi de l’enteniment a l’elogi de la voluntat. L’enteniment es basa en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. La voluntat es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix; fa referència a les “coses del sentiment”. Els sentiments són incomprensibles per la raó. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, és una tasca dura i complicada. Encara que es pretenguin justificar els sentiments, encara que es vulgui argumentar per què es tenen uns sentiments o uns altres el que no es pot deixar de tenir són sentiments. La voluntat està determinada pels sentiments, no podem escapar d’ells per molt que vulguem.
 
Un sentiment és l’estat interior d’una persona que experimenta una emoció. El sentiment vincula el subjecte amb un objecte, l’ordena i el configura, ja que la persona no pot ser mai neutre davant el món. Hi intervé la memòria, ja que les experiències passades amb estímuls similars provoquen reaccions afectives concretes, que només varien si canvia la vivència. Per això és falsa la dicotomia entre raó i sentits, ja que tota vinculació és alhora afectiva i cognitiva, en tant que l’ésser humà és reflexiu i no pot evitar pensar i sentir respecte els seus propis sentiments.

Els antics creien que el sentiment era una alteració de l’ànima i més endavant es va associar al cor com a òrgan (mentre que el pensament racional seguia al cervell). En realitat, però, el sentiment afecta a la ment i a tot el cos, es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. La intensitat d’un sentiment està en relació inversament proporcional a la seva duració, per un mecanisme de defensa del cos, que tendeix a l’homeostasi o equilibri.

Sentir i pensar no és el mateix, ja ho va deixar clar Hume criticant el racionalisme cartesià que equiparava els dos termes. Per Descartes pensar era equivalent a sentir. Per Hume, en canvi sentir és quelcom diferent al simple pensament. Podem pensar moltes coses. Podem pensar que no està bé fer una certa acció, però la decisió que prenem de fer-la o no, depèn dels sentiments que ens provoca fer-la. Amb tot s’ha de procurar, segons Hume, que provoqui un benefici per a tots els implicats. Una acció que em provoqui un plaer purament particular i un malefici per tots els que l’envolten, no es pot considerar una bona acció. Així, com en el camp del coneixement el costum és la guia per la vida, perquè ens permet predir el futur, els sentiments són els que guien les nostres accions. No podem deixar de tenir sentiments. Som sentiment.

“Però, encara que la raó plenament assistida i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si sola, suficient per produir cap censura o aprovació moral. La utilitat és només una tendència cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Fa falta que es desplegui un sentiment per donar preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser sinó un sentiment per la felicitat del gènere humà, i un ressentiment per la seva misèria, ja que aquests són els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure. Per tant, la raó ens instrueix sobre les diverses tendències de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què són útils i beneficioses.” D. Hume: Apèndix I de la Investigació sobre els principis de la moral

La Felicitat

Si vols saber més

FILÒSOF DE LA SOSPITA

Quatre grans temes
► La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d’aquest món està fora d’ell. Déu personifica aquesta pressuposició.
Amb la mort de Déu s’enfonsen tots els ideals..
► El superhome La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou «déu terrenal». Esdevindrà el gran creador de valors.
► La voluntat de poder. El superhome expressa una energia sempre inquieta que crea incessantment noves formes de vida, Voluntat de poder, l’imperatiu nietzschià.
► L’etern retorn. O «circularitat del temps» mostra que la distinció entre pretèrit i futur no la fa el mateix temps, sinó cadascú de nosaltres des del seu propi punt de vista. El que compta és que en cada instant creador s’il•lumina el paisatge sencer del temps, com un llampec, sempre passa el mateix, la creació i mort de noves formes.
  
CRÍTICA A LA CULTURA OCCIDENTAL
A la tradició: el pensament de Nietzsche és el testimoni del col•lapse del món cristià-burgès, fent una denúncia abraonada de la filosofia i civilització occidentals. S’oposa a tota tradició de la cultura occidental, tot està equivocat i és necessari trobar l’origen de l’error. Un cop trobat l’error s’ha de construir un nou pensament.

Quin és l’error? Aquest error es troba en la història, que, segons ell, ha anat sempre contra la vida. Vida. La vida és esdevenir, canvi, inseguretat, destrucció, crueltat, error…. En canvi la tradició sempre ha intentat aturar el canvi, considerat com terror i amenaça a la pròpia seguretat.

Dues possibles actituds davant la vida:
► Renúncia, fugida: cristianisme, socialisme….
Esperit Apol•lini: racionalitat, serenitat, resignació…

► Acceptació de la vida i intent de superació de l’humà : transmutació dels valors, Superhome…
Esperit Dionisíac passió, orgia, va més enllà de tot límit, orgull, alegria, voluntat de poder…

Amb Sòcrates i la filosofia comença la “decadència” de l’esperit grec originari - “dionisíac”- o sigui, comença l’enfocament que afirma  l’existència d’un sentit i d’un ordre vertader de la realitat.
La Cultura occidental ja no està en condicions de creure en la veritat i en els valors de la tradició i per això, la vida es presenta mancada de sentit i de valor -”Nihilisme”.
Caldrà a canvi una transmutació (Inversió) dels valors que serà duta a terme pel Superhome.

LA  MORAL DELS SENYORS
La moral, entesa com a judici valoratiu i imposada com a norma de conducta a Occident, és el més gran símptoma de decadència -”Nihilisme”- . La moral es converteix en el judici negatiu de la vida i es justifica en Déu: “La vida acaba on comença el regne de Déu”.

Nietzsche critica la moral cristiana perquè és una moral de ressentiment vers els valors de la vida.(El cristianisme té la seva base filosòfica en el Platonisme, doncs, el món de les idees serveix de més enllà religiós per als cristians.)

És necessari construir una nova moral.
Si el concepte de Déu ha estat fins ara la gran objecció contra la vida cal negar a Déu per redimir al món:  ” Déu ha mort “. Cal, doncs, crear una Super-moral que condueixi a una identitat amb la vida. Nietzsche afirma que hi ha dos tipus de moral

► Moral dels esclaus : (Cristianisme i socialisme)
És la moral dels dèbils que a fi de fer-se forts han creat els anivelladors o maneres que ha trobat el dèbil per afirmar-se: Igualtat de drets; fixació de l’espècie; guerra al poderós.

► Moral dels senyors: (Superhome)
És la moral dels forts i està dirigida per la Voluntat de poder: Força cega, passió pura, apetència, pulsions… És l’essència del món, és la llei última de cada ésser que vol el  desplegament, que vol ser més… Es justifica, com a condició necessària de l’afirmació de la vida. La Voluntat de poder impulsa la vida.

EL NIHILISME

El Nihilisme és el moviment històric característic de la Cultura Occidental i té dos sentits bàsics:

► Negatiu: és l’essència de la tradició platònica-cristiana. Absència de sentit.
► Positiu: Té un sentit reactiu i combatiu en tres moments:
1) Destrucció dels valors vigents fins aleshores.
2) Afirmació, distanciament vers la tradició. Moment de reflexió.
3) Nova valoració sobre la vida que condueix a l’esperança, a “l’Aurora”. Voluntat de poder.

L’Etern Retorn i el Superhome

La realitat és múltiple i l’ésser de l’humà també ho és perquè posseeix una pluralitat d’impulsos i d’instints, en constant lluita entre ells.
 
L’ésser és esdevenir perquè sempre s’està fent, sempre està per fer-se. L’ésser és un procés infinit, etern, sense fi.

L’Exaltació de la creativitat de l’humà, en tant que afirmació (eterna) d’aquesta vida terrenal, per part de la Voluntat de poder, assoleix el seu grau més alt de reflexió en l’Etern Retorn: Cal estimar la vida de tal manera que és vulgui tornar-la a viure sempre, car tot es repeteix eternament.

Aquesta actitud permet a l’humà superar-se i estableix un pont cap al Superhome (representant dels nous valors).

En el llibre Així parlà Zaratustra explica les metamorfosis que es produeixen en el pas de l’humà al Superhome: Esperit -> Camell ► Lleó ► Nen.

Característiques del Superhome:
• Anhel de viure (salut, èxit).
• Desig de superació (insubmís).
• Complex de superioritat (la igualtat només porta a la moral del ramat i dels esclaus).
• Creador de valors (voluntat de crear valors).
• Fidelitat a la terra o allò terrenal (lluny d’allò transcendent).
• Voluntat de poder (exaltació de la força).

NIETZSCHE: Genealogia de la moral
embedded by Embedded Video

Google Direkt

L’UTILITARISME

Sistema ètic que estableix que «bo és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al nombre més gran possible de persones».

Com a ètica teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen
(ètica conseqüencialista, també anomenada finalista).
Les conseqüències de les accions es valoren, segons la quantitat de felicitat que aporten per al nombre més gran possible.
Per valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un càlcul utilitarista.

En altes paraules: l’ètica utilitarista és una ètica pública, adreçada a la felicitat a través de la
utilitat.

Característiques de l’ètica utilitarista.

1.- Teleològica: és a dir, creu que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat. La finalitat a la qual s’adrecen les accions humanes és, estrictament, “ser feliç”. La utilitat, per ella mateixa, no és cap finalitat sinó un instrument o una eina. L’útil és instrumental: és bo perquè ens fa feliços. La llibertat -estudiada per John Stuart Mill- tampoc no és, per ella mateixa cap finalitat, sinó un instrument imprescindible per a la felicitat, en la mesura que crea diversitat.
2.- Conseqüencialista: considera que el bé ha de ser avaluat per les seves conseqüències. Sabem que l’útil és bo perquè podem avaluar les conseqüències d’haver fet aquesta tria.
3.- Prudencial: la primera condició per a assolir la felicitat i el primer criteri d’utilitat és la prudència.
4.- Agregativa: val a dir, els utilitaristes creuen que es pot fer alguna mena de càlcul o de suma de plaers o de felicitat.

DIGNITAT HUMANA:

“És millor ser un humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet.”
Per tal que els humans siguem feliços és imprescindible que hi hagi:
Autodesenvolupament: és a dir, “capacitat de créixer”, capacitat de conèixer i, per tant, de modificar les nostres opinions.
Individualitat: si la pressió de la societat (i especialment de la classe mitjana) sobre els individus és molt forta, ens trobem davant una coacció i, per tant, no hi pot haver llibertat.

Utilitarisme I Liberalisme

El liberalisme és el marc general de l’utilitarisme,
John Stuart Mill, per la seva banda, no fou estrictament un liberal sinó més aviat un radical demòcrata o un wig reformista; tenia una gran simpatia per les formulacions del socialisme fabià i era partidari de superar l’antítesi entre capitalisme i socialisme a través de sistemes de cooperatives.

En filosofia política, s’anomena liberalisme la teoria de l’estat mínim, és a dir, la mínima participació de l’estat en l’economia i la mínima interferència de l’estat en la vida privada. El liberalisme és també un “estat d’iniciativa”, perquè considera que són els individus els qui han de mantenir la iniciativa i el control sobre les seves pròpies vides, en les quals l’estat no pot interferir.

Utilitarisme de la preferència
“Més m’estimo ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”.

La conclusió s’imposa: Si per “felicitat” s’entén -com en el cas de Mill- una vida plena de la quantitat més extensa possible de plaers o d’estats mentals agradables, això no es pot confondre amb una pura “satisfacció de desigs”.

Utilitarisme I egoisme?

L’utilitarisme no suposa que cadascú hagi de buscar la seva pròpia felicitat, sinó que cadascú ha de buscar la felicitat de tots. No hi ha, doncs, dues finalitats, una de comunitària (que seria l’objecte de la legislació) i una altra de particular, pròpia de l’individu privat, que seria el benestar individual, sinó només una.

El concepte de llibertat
Dos conceptes de llibertat: “llibertat positiva” i “llibertat negativa”.
► Hi ha una noció positiva de llibertat, entesa com a capacitat de dur a terme una acció determinada o, dit més vulgarment, per fer el que hom vulgui. La llibertat positiva fa referència a l’autodesenvolupament. És una llibertat “per a…”.
► Hi ha una noció negativa de llibertat, entesa com a absència d’interferències en una zona en què cada individu és amo absolut i que tothom -fins i tot, o sobretot, l’estat- ha de respectar. És una llibertat “en relació a…”, “respecte de…” i, fins i tot, “davant de…”.

Els dos “principis de llibertat

► El primer, que anomena “principi de la llibertat individual”, identifica un àmbit extens d’accions en que l’individu “té tot el dret” de fer el que vol (o el que no vol) i en que la societat “no té dret” a limitar-lo. Així, per exemple, la societat no té dret a prohibir el consum d’alcohol per a ús privat.

► El segon, que es podria anomenar el “principi de les circumstàncies específiques del cas”, determina, dins les circumstàncies en què la societat té dret a coaccionar, camps específics d’activitat on és millor no actuar perquè s’assoleix millor la finalitat pròpia d’aquest tipus d’activitat deixant fer lliurement els individus, més que no pas manant-los. Aquest seria, per exemple, el camp de l’economia: l’Estat podria actuar-hi, i potser en algun cas ho ha de fer, però si no ho fa les coses van millor.

Crítiques a l’utilitarisme:
L’utilitarisme ha estat una filosofia política molt discutida. entre d’altres;

1-”Ètica de mínims”
2- Qualsevol càlcul de plaers és una hipòtesi de futur
3-Es planteja el problema del que succeeix quan el que és útil no és just.

L’EMOTIVISME MORAL.

Hume va defensar l’emotivisme moral: el que jo jutgi com a bo o dolent dependrà dels meus sentiments.

L’Ètica de D. Hume té per objectiu descobrir els principis fonamentals i elementals que influeixen en la vida moral de l’humà. Segons Hume, la moralitat d’una acció no depèn de l’objecte sinó del subjecte que la realitza. Per tant, cal analitzar, la naturalesa humana què és la responsable última del fet o acció moral.

El fet moral

El que mou i dirigeix l’humà a l’acció són les passions i les emocions . En última instància les decisions que prenem en la vida pràctica provenen del Sentiment moral i no de la raó.

Hume dóna molta importància a l’aspecte emocional de la naturalesa humana.
La raó no pot jutjar si una cosa és bona o dolenta segons sigui la seva naturalesa.

La moral jutja el fer dels homes. Per tant cal analitzar la natura humana. A la societat, els actes que provoquen atracció són considerats bons, i els que provoquen repulsió són considerats dolents. És la passió allò que provoca l’acció dels homes. D’aquesta passió neixen els sentiments d’aprovació quan l’acció produeix plaer i sentiments de repulsió quan l’acció produeix dolor.

Ara bé, el que desperta aquest sentiment és la utilitat de l’acció considerada per a la col•lectivitat: L’ètica de Hume és emotivista i utilitarista.

Les distincions i valors morals (bé, mal, virtut, vici… ) provenen del Sentiment d’aprovació o desaprovació, d’agrat o desgrat de les accions realitzades i és desinteressat, encara que admet un cert utilitarisme perquè per exemple : el que provoca o motiva el sentiment derivat de benevolència i justícia és la utilitat de l’acció per a la col•lectivitat : “Tot el que contribueix a la felicitat de la col•lectivitat mereix la nostra aprovació“.

El fet que considerem moralment reprovable maltractar altres persones no és fruit, segons Hume, d’un raonament, sinó d’un sentiment: el de desitjar la felicitat de la humanitat i indignar-nos pel seu patiment. Qui no tingui aquest sentiment no tindrà cap mena d’inconvenient a l’hora de maltractar altres éssers humans.

Penses que la moral i la utilitat estan estretament relacionades?

Penses que el concepte d’utilitat va més enllà de l’individu i es refereix al conjunt de les persones?

Podem anomenar aquesta capacitat de “simpatia”?

PLATÓ: ÈTICA

AGATHON,  (EL BÉ)
(per preparar Plató heu de treballar; El relativisme ètic dels Sofistes i la oposició duta a terme per Sòcrates amb el seu Intel•lectualisme ètic).

També seria interessant per fer comparacions amb les altres ètiques, preparar l’epicureisme, l’escepticisme i l’estoïcisme a l’època hel•lenística)

La filosofia de Plató està dirigida a solucionar els problemes ètics i polítics del seu temps, tal com explica a la Carta VII.
Aquests problemes són :
1- La condemna de Sòcrates
2- El relativisme dels valors morals (defensat pels Sofistes), que va provocar un gran desconcert : “Tot s’hi val”
3- El desordre polític de finals del s.V amb la guerra del Peloponès.

És, precisament, per solucionar aquests problemes que Plató construeix la seva teoria de les idees, que servirà de fonament a la seva teoria ètica i política.

Es preocupa per establir uns principis morals que ajudin a reconstruir l’ordre polític i social , a més ha d’ajudar a viure bé i ser feliç.

Dins del món de les idees (cosmos noetos) hi ha una jerarquia d’idees on la més important és el bé.
La idea del bé és la finalitat del coneixement i a partir d’aquí va prenent sentit tota la realitat.
La idea de bé segons Plató és el vèrtex suprem de l’ésser, és la causa per la qual tot es pot conèixer i ser el que és.
Plató identificava el bé com una cosa que ho organitza tot, l’ordre.

Com s’ha de viure per ser feliç?
S’ha de viure d’acord amb la Virtut (areté): això vol dir que s’ha de viure d’acord amb la saviesa (saber de les idees i la més important serà la idea de Bé, ja que quan un sap el que és el bé actuarà correctament), purificant l’ànima de les males influències del cos, establint una harmonia entre les diferents parts de l’ànima (justícia o dike).

On s’ha de viure per ser feliç?
On es pot actuar virtuosament? Només és possible en la Polis. En la vida en comunitat. L’home és un ésser polític o social per naturalesa. Per aquesta raó l’Ètica no es pot separar de la Política. La Teoria Política de Plató es troba exposada en La República (Politeia). En aquest diàleg es tracten els temes de la Justícia,  les Lleis, l’estructura de la societat i del Rei Filòsof.

ÀNIMES i VIRTUTS
- Segons Plató existeixen dins nostre 3 tipus d’ànima: racional, irascible i concupiscible. Aquestes tenen la seva corresponent virtut (areté) relacionada amb l’ètica;

• RACIONA: Fronesi o prudència.
• IRASCIBLE; Andreia o fortalesa.
• CONCUPISCIBLE; Sofrosine o moderació.
• Justícia: que les engloba totes (i que és, per tant, harmonia de totes les altres)

1. La prudència (frònesi), virtut pròpia de l’ànima racional. Orienta envers les coses divines. Li correspon governar la vida pràctica i posar ordre als pensaments: disposa per fugir d’aquest món a la contemplació de les veritables realitats. La vida segons la prudència és la vida teorètica, arriba a conèixer el Bé en si, norma transcendent i suprema de la vida humana. Sense prudència és impossible la virtut, ja que aquesta depèn del coneixement de les coses superiors.
2. La fortalesa (andreia), o valor. Regula les passions nobles i generoses, perquè l’home se sobreposi al dolor i sacrifiqui els plaers, quan és necessari el compliment del deure.
3. La temperància. (sofrosine) Serenitat, harmonia, domini de si mateix. La seva funció és negativa: regula les activitats de l’apetit concupiscible (desigs), posant-hi ordre, harmonia i moderació.
4. La justícia (diakaiosine). És la virtut general, comprèn totes les demés, en la vida individual i social. El seu objecte és l’ordre mateix: que cada part faci la funció que li correspon dins del conjunt o totalitat. L’ordre establert per la justícia és un reflex de l’ordre que regna a l’univers, en el món superior de les idees. “Per la justícia ens assemblem a allò que és invisible, diví, immortal i savi” (Fedó, 81a)

El bé ha de ser una barreja de plaer i coneixement  (encara que més inclinat del costat del coneixement). Una barreja del que té de millor cadascun d’ells, és dir, del que té de millor cada ciència i del millor dels plaers purs. En aquesta barreja apareixen la simetria, la bellesa i la veritat.

Al•legoria: El carro alat

L’objectiu final de la vida és la possessió del Bé, la felicitat. Plató es limita a constatar el fet: tots els homes volen ser feliços. Doncs bé, la possessió del Bé suprem, o felicitat, consisteix en la contemplació (la intuïció, o visió immediata de les Idees).

- Plató explica aquesta orientació mitjançant el mite del carro alat.
- Auriga que simbolitza la raó.
- Cavall blanc i dòcil que simbolitza l’ànima irascible.
- Cavall negre i rebel que representa l’anima concupiscible.

Quan les 3 parts estan en harmonia, o sigui, quan els cavalls obeeixen en resulta una marxa recta i ascendent, cap al bé (agathon) amb amor (eros) i justícia (dikaiosine)

AMOR (eros)

Segons Plató l’amor o Eros que plany per anar cap al món de les idees i és l’arrel de la vida racional i moral, és la força anímica suprema.
Junt amb la bellesa fan que ens sigui més fàcil arribar a les realitats superiors.
L’objectiu ètic és elevar l’home. L’elevació de l’ànima —per sobre dels apetits sensibles o dels desigs no moderats — resulta de tres forces:
1) la formació racional i l’exercici de la dialèctica,
2) la pràctica de les virtuts, i
3) l’amor. L’amor és l’arrel de la vida racional i moral, segons Plató, la més poderosa d’aquelles tres forces. L’amor, diu Plató en un altre dels seus “mites”, és fill de Poros i Penía, això és, de l’abundor i la fretura, una barreja de tenir i no tenir que es manifesta com a anhel. Però l’amor platònic no té sentit sensual, sinó que apunta a les coses eternes. Aquesta és, segons ell, la força més real i eficaç del psiquisme humà. En el fons, és el mateix que el desig de conèixer la veritat i de posseir la felicitat.

LA MORAL PROVISIONAL

Es va proposar crear una nova ètica basada en la matemàtica,  mentre porta a terme aquest projecte,  proposa una ÈTICA PROVISIONAL. La seva finalitat és SER FELIÇOS.

En què consisteix?
Està composta per un conjunt de regles de prudència:

1a regla:
• Obeir les lleis I costums del meu país.
• Seguir opinions moderades.
• Acceptar les més assenyades.

2a regla:
• Ser el més ferm I resolt en les meves accions, aconsella seguir el més probable ja que res no és segur.

3a regla:
• Dominar-me a mi mateix avanç que el destí.
• Canviar els meus desitjos avanç que els dels altres.

4a regla:
• Tota la vida ha de ser el cultiu de la raó I avançar tan com pugui en el cultiu de la veritat.

L’HOME GENEROS:
Fonamentat en el lliure albir: voluntat de decidir lliurement.
Ens fa assemblar a Déu.

És generós aquell que té consciència del preu infinit del lliure albir I per tant no malbarata la seva independència.
Un home generós és el que s’esforça a buscar la veritat, és digne d’estima. Reconeixement del esforç com un valor-

Savi serà qui fa ús del lliure albir i s’aplica a desenvolupar els seus projectes amb esforç.

La trilogia de la nit

Autor: Elie Wiesel

Columna Edicions, Barcelona, 2009

Col·lecció: Clàssica

“Una educació sense memòria és una educació inhumana.” (E.Wisel)

Elie Wiesel (Sighet, Romania, 1928) és escriptor, periodista i professor universitari. Deportada tota la seva família al camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald, els seus pares i la seva germana petita hi van morir, mentre que ell i les seves altres dues germanes van sobreviure. Poc després va establir-se a París, on va estudiar a la universitat de la Sorbona i va treballar com a periodista. Des de l’aparició el 1958 de les seves memòries sobre l’Holocaust : La nit, escrites com la resta de la seva narrativa en francès, ha publicat més d’una trentena de llibres. President del Consell Commemoratiu de l’Holocaust als EUA del 1980 al 1986, aquest any va rebre el premi Nobel de la Pau, pels relats de la seva experiència personal, de la humiliació total i del menyspreu complet per a la humanitat demostrada en els camps de concentració i el seu treball pràctic en la causa de la pau. 

A La Nit, Elie Wiesel relata la seva vivència com a adolescent als camps de concentració de Birkenau, Auschwitz, Gleiwitz i Buchenwald, on els seus pares i la seva germana petita van morir exterminats.
He triat algunes expressions que trobo significatives:
“Ja  només m’interessaven el plat de sopa de cada dia i el tros de pa sec. El pa i la sopa eren la meva vida. Jo era un cos. Potser encara menys: un estómac afamat. L’estómac era l’únic que sentia el pas del temps”. (p. 79)

“Mossega’t els llavis, germà. No ploris. Guarda’t la ràbia i l’odi per un altre dia, per a més tard. Ja arribarà el dia, però ara espera. Serra les dents i espera.” (p. 79)
“Oblidava de pressa. Vaig tornar a pensar només en mi mateix… la mort m’embolcallava tant que gairebé m’ofegava. Se m’enganxava a sobre. Notava que l’hauria pogut tocar. La idea de morir, de no ser més, em començava a fascinar. No existir més… la presència del meu pare era l’única cosa que m’impedia fer-ho”. (p.  112)
“Escolta’m bé noi: no oblidis que ets en un camp de concentració. Aquí, cadascú ha de lluitar per a ell mateix sense pensar en els altres, ni tan sols en el teu pare. Aquí no hi ha pare que compto, ni germà, ni amic.

Cadascú viu i mor pel seu compte, sol. Et donaré un bon consell: no donis més la teva ració de pa i de sopa al teu pare. Ja no pots fer res per ell. Al contrari, t’haurien de donar la seva ració (consell  del responsable del bloc) (p. 137-138)

____________________________________________________________
A la novel·la l’Alba, el protagonista d’aquesta història, supervivent de l’Holocaust, passa a ser un membre d’un grup terrorista jueu a la Palestina sota el domini britànic. L’antiga víctima afronta la fonda inquietud que li produeix convertir-se en botxí després de rebre l’ordre d’execució a l’alba d’un oficial anglès.

El nostre protagonista es troba a París i la seva existència està plena de preguntes, inquietuds com aquestes:
“La filosofia m’atreia: volia entendre el sentit dels esdeveniments de què havia estat víctima. Aquell crit de dolor, de còlera, que havia llançat al camp contra Déu i contra l’home que sols se li assembla per com n’és, de cruel, el volia tornar a sentir en termes actuals, analitzar-lo en un clima de distensió.
M’obsedien tantes preguntes! On és Déu? En el sofriment o en la seva negació? Quan és humà un home? Dient que sí o cridant que no? On porta el sofriment de l’home? A la puresa o a la bestialitat? La filosofia em donarà respostes, pensava” (p. 155-156)

Però Gad, el missatger, vol el seu futur i en farà un crit, al principi un crit de desesperació, després d’esperança. Al final serà un crit de victòria… i el parla de Palestina del somni dels jueus d’establir-hi una pàtria independent i lliure… Es fa membre del Moviment terrorista i haurà d’executar un  home… Ell, ara, transformat en un botxí i en presència de tots els morts afirma: “un acte absolut, com el de donar la mort, compromet no sols el propi ésser, sinó també tots aquells que ha participat en la seva formació. En matar un home, també els convertirà a tots en assassins. “ (p. 191)

Botxí i víctima tenen por perquè “són els dos extrems de la nostra condició. Que l’un pugui ser-ho malgrat ell mateix, aquesta n’és la part tràgica” (p. 197)

“Els morts no obliden mai. Per a ells serè un botxí per tota l’eternitat. Hi ha mil maneres de ser botxí, se n’és o no se n’és… El qui és botxí d’un sol ésser humà ho continuarà sent tota la vida.” (p. 201)

___________________________________________________________

La novel•la El Dia reprèn la vida del mateix personatge, que treballa anys més tard com a periodista a Nova York, els record, els vells fantasmes i els remordiments per haver sobreviscut als camps de concentració. No pot lliurar-se a l’amor de la seva parella perquè manté la ferida existencial d’haver sobreviscut als camps de concentració. No pot oblidar el passat:

“El sofriment fa aflorar en l’home el que té de més baix, de més covard. En el sofriment hi ha una etapa que cal travessar, i més enllà d’aquesta. Et converteixes en un animal: sacrificaries l’ànima, i sobretot la del proïsme, per un tros de pa, per un minut d’escalfor, per un segon d’oblit i de son.” (p.  274)

I ara ha entès

“la tràgica condició dels qui van tornar, estalvis, morts vivents. Se’ls ha de mirar atentament. Tenen una aparença enganyosa… El qui ha vist el que ells han vist no pot ser com els altres… Aquest éssers han estat amputats, no pas d’una cama o d’un ull, sinó de la voluntat i les ganes de viure. Un dia rere l’altre, les coses que van veure pujaran a la superfície. I llavors el món quedarà aterrit i no gosarà mirar els ulls d’aquests mutilats de l’ànima.” (p. 301)

“Crec que si tingués capacitat per oblidar, m’odiaria. El nostre pas per allà ha deixat en nosaltres bombes de temps. De tant en tant, n’esclata alguna. I llavors no som altra cosa que dolor, vergonya i culpa… El qui va ser allà, s’ha endut una mica de bogeria de la humanitat. Un dia o un altre, pujarà a la superfície.” (p. 330)

Si tens interès en aquests temes pots llegir una part d’aquesta obra escrita per Joan Carles Mèlich, professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

La lliçó d’Auschwitz  “Davant Auschwitz tots som responsables i tots som víctimes. No pot haver-hi futur sense memòria del passat. Un futur sense memòria és un futur injust, immoral. (p. 24)

EICHMANN (HOLOCAUST)

ELS SIMPSON I LA FILOSOFIA

Irwin, William i d’altres

Editat per Blackie Books, Barcelona, 2009

Els Simpsons és una sèrie que critica amb sentit de l’humor la societat de consum, la ‘idiocràcia’, els polítics, els empresaris, les coses més quotidianes, i en general, tot, amb gràcia i frescor. Sèrie creativa crítica, i el que és segurament més lloable, divertida.

La família Simpson és el prototip de família occidental, i és per aquest motiu que ens podem veure reflexats a través d’uns cafres del tot reconeixibles, però que ens descobreixen l’entramat filosòfic de la família que més claus ha donat per entendre la nostra manera de viure.

El llibre The Simpson and Philosophy està format per un conjunt de divuit estudis coordinats i editats per William Irwin, Mark T. Conard i Aeon J. Skoble. En aquests divuit estudis es presenten relacions, influències, rerafons filosòfics i ètics latents en els episodis de la sèrie. Ja en la Introducció se’ns recorda que el màxim responsable i impulsor de la sèrie, Matt Groening, estudià filosofia. Certament, al llarg de l’obra és fa referència, entre altres filòsofs, a Sòcrates, Aristòtil, Kant, Nietzsche, Marx, Sartre…

Podria Nietzsche justificar el comportament de Bart? La socràtica Lisa, hauria de caure’ns malament amb el seu Intel·lectualisme? És Homer un exemple de virtut, i alhora, capaç d’arruïnar repetidament a la seva família? Aquestes són algunes de les preguntes que es poden llegir al llibre.

La primera part del llibre, que inclou cinc estudis, es centra en els cinc personatges que constitueixen la família Simpson: Homer, Lisa, Maggie, Marge i Bart. S’analitzen actituds d’aquests protagonistes a la llum de diferents concepcions filosòfiques. Es relaciona a Homer amb Aristòtil, Lisa amb l’antiintel·lectualisme, Maggie representa el sentit del silenci oriental, Marge representa la moral i Bart remet al superhome nietzschià.

En la segona part s’estudien alguns temes generals de la sèrie., com la paròdia al cinema de gàngsters o la ironia vital.

En la tercera, aspectes concrets de l’ètica de la sèrie: malgrat ser una sèrie terriblement crítica amb la tradició, la força del nucli familiar i la comunitat (Springfield) que recupera la política són valors que surten reforçats.

Finalment, en la quarta part, s’evoca la relació de la sèrie amb alguns filòsofs concrets i especialment des d’una òptica marxista.

De la primera part, titulada Els personatges, destaquem fragments que mostren part de la caracterització ètica que es fa dels cinc membres de la família. Un fragment de l’estudi sobre el senyor Burns i la seva incapacitat per la felicitat. I del capítol setze, una reflexió crítica sobre la mateixa sèrie.

Homer

«¿Cómo queda Homer ante una evaluación ética? No es mala persona; aunque no sea un modelo de virtud, tampoco es malévolo. La reacción más extrema que podemos experimentar hacia él es lástima, y ello al menos por dos motivos. El primero es que su educación deja bastante que desear. Para empezar, creció en Springfield, una ciudad cuyos habitantes —con la rara excepción de Lisa— poseen serios problemas de carácter, que van de la estupidez a la malevolencia, pasando por la sencilla ineptitud y la completa ignorancia sobre cómo funciona el mundo. […]

Crecer en un entorno como éste puede ser nocivo para la formación del carácter y las facultades intelectuales. Ser educado en un ambiente sano es uno de los presupuestos de base del proyecto aristotélico expuesto en la Política.» (Cap. 1)

Lisa

«En Los Simpson, Homer es un clásico ejemplo de memo antiintelectual, al igual que su hijo y casi todos sus conocidos, mientras que su hija, Lisa, no sólo es prointelectual, sino precoz, en extremo inteligente, sofisticada y a menudo más brillante que quienes la rodean. Naturalmente, sus compañeros del colegio se burlan de ella y los adultos en general no le hacen caso. El modo en que se trata a Lisa en Los Simpson da cuenta de la relación de amor y odio que la sociedad estadounidense mantiene con los intelectuales.» (Cap. 2)

«Lisa interpreta el papel de Sócrates, el teórico optimista. Confrontada con el mundo caótico e insondable que la rodea, sigue creyendo que la razón no sólo la ayudará a comprender ese mundo, sino también a corregirlo.» (Cap. 10)

Maggie

En este episodio se pone en escena la tesis de Sartre: gracias al amor y la atención de los padres, Maggie comienza a expresarse a través de las palabras. Pero cuando no reciben afecto y cuidados, los niños se sumen en el silencio y, a falta de palabras, es probable que no desarrollen una gran autoestima.» (Cap. 3)

Marge

«En medio de esos extremos éticos, Marge se destaca como una piedra de toque de la moralidad. Para solventar los dilemas que se presentan, sencillamente deja que la razón oriente su conducta hacia un ponderado y admirable equilibrio entre los extremos. Marge es religiosa, pero su conciencia, bien desarrollada, le permite hacer sólo aquello que haría una persona decente y razonable, incluso cuando sus decisiones entran en conflicto con las directrices impuestas por la autoridad de su credo. La filosofía moral implícita en las acciones de Marge podría tener mucho en común con la de Aristóteles.» (Cap. 4)

Bart

 «La identidad de Bart se ha forjado sobre su rebeldía, el desafío a la autoridad. Por consiguiente, cuando la autoridad desaparece, Bart pierde su identidad, ya no sabe quién o qué es. Curiosamente, en su enorme sabiduría, Lisa le recomienda que se invente una nueva identidad, esta vez dócil y bondadosa, la del santurrón. Como no tiene idea de por dónde comenzar, Bart le pide a Lisa que le explique cómo hacerlo. Y, de nuevo, en lugar de encarnar el ideal nietzscheano del que se crea y se supera a sí mismo, el ser que forja nuevos valores, Bart sigue intentando distinguirse mediante la reacción, en respuesta a los demás, con la mediación de los demás. En un «entorno represivo», Bart es la antiautoridad, hace todo lo que le prohíben sus padres y maestros. Desprovisto de ese entorno, Bart se encuentra confuso y busca aferrarse a alguien que lo ayude a definirse y reinventarse a sí mismo.» (Cap. 5)

Burns

«¿Cómo es posible que Burns sea infeliz poseyendo todo lo que posee? ¿Cuál es entonces su problema? El señor Burns tiene tres problemas que le impiden alcanzar la felicidad…» (Cap.12)

Una crítica

«Pero, a pesar de los tantos y maravillosos momentos, la serie no ofrece una sátira coherente de la ideología vigente ni una esperanza de progreso hacia un mundo de mayor justicia e igualdad, donde se cumplan las mejores posibilidades de la humanidad y no las más miserables. Sus contradicciones e incoherencias reflejan el opuesto de lo que Marx imaginó, un mundo integrado y armónico. En definitiva, la serie promueve los intereses de la clase que tiene el poder económico por encima de las masas. La falta de perspectiva y la equitativa distribución de los antagonismos de Los Simpson vuelven la serie estática e inmune a la crítica; la serie apela a la supremacía del chiste. Los chistes tal vez sean graciosos, pero en Los Simpson, donde nadie crece y las vidas nunca mejoran, la risa no es un catalizador del cambio: es opio.» (Cap.16)

Llibre que sense cap mena de dubte no ens deixarà indiferents.

I que pot convertir-se en una lectura força interessant per tots aquells amants de la sèrie i de la filosofia

EL PONT DELS JUEUS

Martí Gironell

Edicions 62, 2009

En el Besalú medieval, un mestre d’obres i el seu fill provinents de la Llombardia reben l’encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat per sobre de les aigües del riu Fluvià. L’obra està plena d’obstacles i haurà de fer front a una sèrie d’adversitats que fan de la novel·la una constant intriga.

El context històric és d’alt interès i confinada al call, la comunitat jueva passa a ser un suport indefugible en l’intent de portar a terme l’obra., aspecte que fa destacar el valor de la tolerància.

L’autor comença la novel·la amb aquest elogi ALS PONTS escrit per Joan Barril:

“Estem tan acostumats als ponts que podem arribar a creure que no existeixen. Els ponts se’ls ha d’ anar a veure des de baix. Només allà ens adonarem que no és solament una obra pública, sinó que constitueix una de les grans demostracions de l’ enginy humà. El pont és tot el contrari d’ una frontera. El pont és la bellesa de la idea. El pont és la suma de les arts, fruit de la força del tità i de la mirada de la puntaire.”

A la novel·la també podem trobar un llenguatge acurat i farcit de detalls que fan referència a la vida i costums de l’època. No falten reflexions sobre temes com ara l’amistat, la tolerància, les creences. l’amor… He triat aquest fragment sobre la necessitat de viure en harmonia amb la natura: