Filosofia

El conflicte entre la raó i la fe:

Les raons de la raó: “sóc una substància pensant”

vs

Les raons del cor: “El cor té raons que la raó no entén”

 J-C Brisville: EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN

Jean-Claude Brisville recrea el diàleg entre les dues figures de pensaments oposats: entre el pensament racionalista i l’integrista. Però que s’admiraren mútuament. Dues experiències vitals i dos pensaments filosòfics. Filòsofs de gran talent matemàtic.

René Descartes i Blaise Pascal, dos dels filòsofs més importants del segle XVII, només es van trobar un cop a la vida. Va ser el 24 de setembre del 1647 al convent dels Mínims de París. Descartes reivindicador de la llibertat de pensament, ja és plenament reconegut, mentre el jove Pascal, un cervell privilegiat, viu obsessionat per l’angoixa i la mort. Descartes apel·la a la joventut de Pascal per a que continuï la seva obra científica, però aquest sembla haver renunciat a la ciència al acceptar les tesis jansenistes del radicalisme religiós de Port-Royal.

Descartes filòsof madur, que utilitza un discurs carregat d’humanisme i aferrat a l’amor per la vida i a la ciència com a instrument per millorar-la. Ha acceptat l’oferta de mecenatge feta per la reina Cristina de Suècia i ja es prepara pel que serà el seu darrer gran viatge a Estocolm on morirà cinc mesos desprès l’onze de febrer de 1650 Tenia llavors 51 anys. Mostra la saviesa i maduresa del seu ideari racionalista que uneix matemàtica, geometria, metafísica, epistemologia, lògica, antropologia, moral.

Pascal qui, amb només 24 anys, ja està considerat un geni per diferents invents científics que ha ideat (amb 19 anys va posar els fonaments de la primera màquina aritmètica de calcular), turmentat i obsessionat, immers en una crisi mística i existencial només viu per a les seves idees, decidit a abandonar tots els seus treballs científics a canvi de la salvació de la seva ànima. Creu que la ciència no li serveix per arribar a Déu i busca el seu camí en el vessant teològic, però la fe que professa tampoc l’allibera de l’angoixa.

Les raons de la raó: “sóc una substància pensant” (Descartes). Descartes (1596/1650), amb el seu penso, doncs sóc, estableix que el pensar és la gran realitat gràcies a la qual podem afirmar l’existència del meu jo, un jo que és una realitat pensant, una res cogitans. Els meus pensaments constitueixen la meva realitat, la meva essència, els meus pensaments constitueixen el meu jo. Així ens ho explica en el seu Discurs del Mètode.

Les raons del cor: “El cor té raons que la raó no entén” (Pascal). Blaise Pascal (1623-1662), dins el mateix context cultural del Racionalisme, fou en primer en parlar de les raons del cor. De l’enaltiment i valoració de les raons de la raó, propi d’un matemàtic, passà a la valoració i defensa de les raons del cor. I a què es refereix Pascal quan parla de raons del cor? Es refereix al coneixement que aporta el cor amb les seves intuïcions: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar.

La raó es basa en els principis racionals, en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. El cor es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix: fa referència a les «coses del sentiment».

És, com afirma Alcoberro, un filòsof del “descentrament” que vol entendre l’home per poder salvar-lo: “Busquem la veritat i només trobem incerteses. Busquem la felicitat i no trobem res més que miseria i mort… Som incapaços de deixar de buscar la veritat i la felicitat i som incapaços de certeses i felicitat…” La vida de l’home segons això és un perpetu drama i només el cor pot sentir i transmetre les emocions sentides, no pot fer-ho la raó ni la ciència, perquè només són “diversions” i “escapatòries” d’allò que és essencialment humà. Aquest és el contingut de “Pensées”. La veritat escapa a la raó; per això no pretén persuadir racionalment. La raó deixa insatisfeta la pròpia raó i obre la porta a la necessitat de la fe.

L’admiració que senten l’un per l’altre no oculta la seva radical oposició d’idees i de formes de viure. Aquesta particular pugna interpretativa, aquesta trobada filosòfica escenifica un enfrontament de dues personalitats i de dues vides fascinants que, per diferents motius, continuen pertanyent al nostre temps.

Pugna interpretativa que Flotats porta al teatre on ell mateix interpreta a Descartes i Albert Riola al jove Pascal.

Fitxa artística y tècnica

EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN
De JEAN-CLAUDE BRISVILLE

Intèrprets:

JOSEP-MARIA FLOTATS
ALBERT TRIOLA

Traducció MAURO ARMIÑO

Versió l Direcció JOSEP-MARIA FLOTATS

Dues cadires, una taula, uns lligalls, una gran espelma, un banc i un fons que dibuixa el claustre del monestir parisenc on es va produir la trobada conformen, juntament amb una tènue il·luminació una senzilla estructura escenogràfic.

El combat verbal, el pols filosòfic entre el racionalisme de Descartes i el fideisme de Pascal, dues maneres d’entendre la vida. Enfrontament de dos pensaments i formes d’entendre l’existència que són diametralment oposats i que topem inevitablement.

Tots dos però, senten admiració un per l’altre i conversen i reflexionen al voltant de temes com la llibertat de pensament, la guerra, l’exili, la corrupció…

Són personatges que s’escolten, que dialoguen, que no estan d’acord, però que es respecten. Ens fan sentir més intel·ligents i més humans.