Filosofia

La trilogia de la nit

Autor: Elie Wiesel

Columna Edicions, Barcelona, 2009

Col·lecció: Clàssica

“Una educació sense memòria és una educació inhumana.” (E.Wisel)

Elie Wiesel (Sighet, Romania, 1928) és escriptor, periodista i professor universitari. Deportada tota la seva família al camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald, els seus pares i la seva germana petita hi van morir, mentre que ell i les seves altres dues germanes van sobreviure. Poc després va establir-se a París, on va estudiar a la universitat de la Sorbona i va treballar com a periodista. Des de l’aparició el 1958 de les seves memòries sobre l’Holocaust : La nit, escrites com la resta de la seva narrativa en francès, ha publicat més d’una trentena de llibres. President del Consell Commemoratiu de l’Holocaust als EUA del 1980 al 1986, aquest any va rebre el premi Nobel de la Pau, pels relats de la seva experiència personal, de la humiliació total i del menyspreu complet per a la humanitat demostrada en els camps de concentració i el seu treball pràctic en la causa de la pau. 

A La Nit, Elie Wiesel relata la seva vivència com a adolescent als camps de concentració de Birkenau, Auschwitz, Gleiwitz i Buchenwald, on els seus pares i la seva germana petita van morir exterminats.
He triat algunes expressions que trobo significatives:
“Ja  només m’interessaven el plat de sopa de cada dia i el tros de pa sec. El pa i la sopa eren la meva vida. Jo era un cos. Potser encara menys: un estómac afamat. L’estómac era l’únic que sentia el pas del temps”. (p. 79)

“Mossega’t els llavis, germà. No ploris. Guarda’t la ràbia i l’odi per un altre dia, per a més tard. Ja arribarà el dia, però ara espera. Serra les dents i espera.” (p. 79)
“Oblidava de pressa. Vaig tornar a pensar només en mi mateix… la mort m’embolcallava tant que gairebé m’ofegava. Se m’enganxava a sobre. Notava que l’hauria pogut tocar. La idea de morir, de no ser més, em començava a fascinar. No existir més… la presència del meu pare era l’única cosa que m’impedia fer-ho”. (p.  112)
“Escolta’m bé noi: no oblidis que ets en un camp de concentració. Aquí, cadascú ha de lluitar per a ell mateix sense pensar en els altres, ni tan sols en el teu pare. Aquí no hi ha pare que compto, ni germà, ni amic.

Cadascú viu i mor pel seu compte, sol. Et donaré un bon consell: no donis més la teva ració de pa i de sopa al teu pare. Ja no pots fer res per ell. Al contrari, t’haurien de donar la seva ració (consell  del responsable del bloc) (p. 137-138)

____________________________________________________________
A la novel·la l’Alba, el protagonista d’aquesta història, supervivent de l’Holocaust, passa a ser un membre d’un grup terrorista jueu a la Palestina sota el domini britànic. L’antiga víctima afronta la fonda inquietud que li produeix convertir-se en botxí després de rebre l’ordre d’execució a l’alba d’un oficial anglès.

El nostre protagonista es troba a París i la seva existència està plena de preguntes, inquietuds com aquestes:
“La filosofia m’atreia: volia entendre el sentit dels esdeveniments de què havia estat víctima. Aquell crit de dolor, de còlera, que havia llançat al camp contra Déu i contra l’home que sols se li assembla per com n’és, de cruel, el volia tornar a sentir en termes actuals, analitzar-lo en un clima de distensió.
M’obsedien tantes preguntes! On és Déu? En el sofriment o en la seva negació? Quan és humà un home? Dient que sí o cridant que no? On porta el sofriment de l’home? A la puresa o a la bestialitat? La filosofia em donarà respostes, pensava” (p. 155-156)

Però Gad, el missatger, vol el seu futur i en farà un crit, al principi un crit de desesperació, després d’esperança. Al final serà un crit de victòria… i el parla de Palestina del somni dels jueus d’establir-hi una pàtria independent i lliure… Es fa membre del Moviment terrorista i haurà d’executar un  home… Ell, ara, transformat en un botxí i en presència de tots els morts afirma: “un acte absolut, com el de donar la mort, compromet no sols el propi ésser, sinó també tots aquells que ha participat en la seva formació. En matar un home, també els convertirà a tots en assassins. “ (p. 191)

Botxí i víctima tenen por perquè “són els dos extrems de la nostra condició. Que l’un pugui ser-ho malgrat ell mateix, aquesta n’és la part tràgica” (p. 197)

“Els morts no obliden mai. Per a ells serè un botxí per tota l’eternitat. Hi ha mil maneres de ser botxí, se n’és o no se n’és… El qui és botxí d’un sol ésser humà ho continuarà sent tota la vida.” (p. 201)

___________________________________________________________

La novel•la El Dia reprèn la vida del mateix personatge, que treballa anys més tard com a periodista a Nova York, els record, els vells fantasmes i els remordiments per haver sobreviscut als camps de concentració. No pot lliurar-se a l’amor de la seva parella perquè manté la ferida existencial d’haver sobreviscut als camps de concentració. No pot oblidar el passat:

“El sofriment fa aflorar en l’home el que té de més baix, de més covard. En el sofriment hi ha una etapa que cal travessar, i més enllà d’aquesta. Et converteixes en un animal: sacrificaries l’ànima, i sobretot la del proïsme, per un tros de pa, per un minut d’escalfor, per un segon d’oblit i de son.” (p.  274)

I ara ha entès

“la tràgica condició dels qui van tornar, estalvis, morts vivents. Se’ls ha de mirar atentament. Tenen una aparença enganyosa… El qui ha vist el que ells han vist no pot ser com els altres… Aquest éssers han estat amputats, no pas d’una cama o d’un ull, sinó de la voluntat i les ganes de viure. Un dia rere l’altre, les coses que van veure pujaran a la superfície. I llavors el món quedarà aterrit i no gosarà mirar els ulls d’aquests mutilats de l’ànima.” (p. 301)

“Crec que si tingués capacitat per oblidar, m’odiaria. El nostre pas per allà ha deixat en nosaltres bombes de temps. De tant en tant, n’esclata alguna. I llavors no som altra cosa que dolor, vergonya i culpa… El qui va ser allà, s’ha endut una mica de bogeria de la humanitat. Un dia o un altre, pujarà a la superfície.” (p. 330)

Si tens interès en aquests temes pots llegir una part d’aquesta obra escrita per Joan Carles Mèlich, professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

La lliçó d’Auschwitz  “Davant Auschwitz tots som responsables i tots som víctimes. No pot haver-hi futur sense memòria del passat. Un futur sense memòria és un futur injust, immoral. (p. 24)

EICHMANN (HOLOCAUST)