Filosofia

Walking with Dinosaurs

Estudi sobre els Dinosaures

València “Entre dinosaures”
València (ACN).- L’Umbracle de la Ciutat de les Arts i les Ciències (CAC) de València acull la major exposició de dinosaures robotitzats d’Europa. ‘Entre dinosaures’ mostra com eren aquests animals, que van dominar el planeta al llarg de 200 milions d’anys. S’hi troben rèpliques que arriben als 27 metres de llargada, en el cas del Diplodocus o els 14 metres del Tiranosaure Rex. L’exposició compta amb 26 d’aquests robots, que es mouen i fan sorolls com si estiguessin vius. Durant el recorregut, el visitant també s’endinsa en les diferents eres geològiques, les tècniques d’excavació aplicades en paleontologia i coneix diferents teories sobre la desaparició d’aquests gegants.

Entre dinosaures

Mostra de fotofilosofia
Eines per a l’aprenentatge del filosofar
 
Per tal de celebrar la Jornada Mundial de la Filosofia de 2009 (UNESCO, 19 de novembre) es convoca per tercera vegada la Mostra de fotofilosofia. Es tracta de promocionar el pensament filosòfic a secundària tot aprofitant la creativitat de l’alumnat i cercant noves formes de col·laboració entre els seminaris de Filosofia dels IES. L’objectiu és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

La mostra es continuarà celebrant anys successius.

Us convidem a participar-hi.

Mira cap on gira la ballarina i comprova si els del teu voltant ho veuen igual. Increïble!

CAP A QUIN COSTAT LA VEUS TEU?

Lòbul dret o Lòbul esquerre
Veus la ballarina de la imatge girant en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari?…
Si la veus donant voltes en la direcció de les manetes del rellotge, llavors uses més el Lòbul dret del teu cervell, si la veus donant voltes en el sentit contrari a les agulles del rellotge llavors predomina el teu lòbul esquerre.
La majoria de les persones la veuran girar cap a la dreta.

I tu cap a on la veus girar? Què significa això?
Algunes investigacions mèdiques han demostrat que els Lòbuls del nostre cervell dicten certes característiques de la nostra personalitat.

Costat Dret predominant:
Utilitzes els sentiments.
Percepció espacial.
Impetuós.
Orientat al risc.
Mana la imaginació.

Costat Esquerre predominant:
Utilitza la lògica.
Orientat al detall.
Pràctic.
Aversió al risc.

La Imatge de la ballarina girant, és un exemple clàssic d’una il•lusió òptica. La imatge no està realment girant en una direcció o l’altra. És simplement una imatge de doble dimensió creada de tal manera que es mou constantment d’un costat a un altre, tanmateix el nostre cervell no ha evolucionat per interpretar el món en dues dimensions sinó de manera tridimensional. Per tal raó, el nostre procés visual assumeix que estem veient la imatge en 3D i usa les característiques de la imatge per interpretar-ho de tal manera.

També podríem dir que en no prendre en consideració totes les característiques de la imatge el cervell arbitràriament decideix la millor possibilitat, és a dir si gira cap a l’esquerra o cap a la dreta. Una vegada el cervell fa aquesta elecció la il•lusió és completada i veiem una imatge tridimensional que gira segons l’elecció del nostre cervell.

EMOCIONS I SENTIMENTS

Acceptació. Alegria, Amor, Anticipació, Avorriment, Compassió, Confiança, Culpabilitat, Desig, Disgust, Enuig, Enveja, Fàstic, Felicitat, Gelosia, Odi, Orgull, Patiment, Plaer, Pena, Pietat, Por, Remordiment, Sorpresa, Vergonya…

EL COR TÉ RAONS QUE LA RAÓ NO POT ENTENDRE
B. Pascal es refereix al coneixement d’intuïcions i als principis sentits: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar. Pascal passa de l’elogi de l’enteniment a l’elogi de la voluntat. L’enteniment es basa en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. La voluntat es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix; fa referència a les “coses del sentiment”. Els sentiments són incomprensibles per la raó. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, és una tasca dura i complicada. Encara que es pretenguin justificar els sentiments, encara que es vulgui argumentar per què es tenen uns sentiments o uns altres el que no es pot deixar de tenir són sentiments. La voluntat està determinada pels sentiments, no podem escapar d’ells per molt que vulguem.
 
Un sentiment és l’estat interior d’una persona que experimenta una emoció. El sentiment vincula el subjecte amb un objecte, l’ordena i el configura, ja que la persona no pot ser mai neutre davant el món. Hi intervé la memòria, ja que les experiències passades amb estímuls similars provoquen reaccions afectives concretes, que només varien si canvia la vivència. Per això és falsa la dicotomia entre raó i sentits, ja que tota vinculació és alhora afectiva i cognitiva, en tant que l’ésser humà és reflexiu i no pot evitar pensar i sentir respecte els seus propis sentiments.

Els antics creien que el sentiment era una alteració de l’ànima i més endavant es va associar al cor com a òrgan (mentre que el pensament racional seguia al cervell). En realitat, però, el sentiment afecta a la ment i a tot el cos, es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. La intensitat d’un sentiment està en relació inversament proporcional a la seva duració, per un mecanisme de defensa del cos, que tendeix a l’homeostasi o equilibri.

Sentir i pensar no és el mateix, ja ho va deixar clar Hume criticant el racionalisme cartesià que equiparava els dos termes. Per Descartes pensar era equivalent a sentir. Per Hume, en canvi sentir és quelcom diferent al simple pensament. Podem pensar moltes coses. Podem pensar que no està bé fer una certa acció, però la decisió que prenem de fer-la o no, depèn dels sentiments que ens provoca fer-la. Amb tot s’ha de procurar, segons Hume, que provoqui un benefici per a tots els implicats. Una acció que em provoqui un plaer purament particular i un malefici per tots els que l’envolten, no es pot considerar una bona acció. Així, com en el camp del coneixement el costum és la guia per la vida, perquè ens permet predir el futur, els sentiments són els que guien les nostres accions. No podem deixar de tenir sentiments. Som sentiment.

“Però, encara que la raó plenament assistida i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si sola, suficient per produir cap censura o aprovació moral. La utilitat és només una tendència cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Fa falta que es desplegui un sentiment per donar preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser sinó un sentiment per la felicitat del gènere humà, i un ressentiment per la seva misèria, ja que aquests són els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure. Per tant, la raó ens instrueix sobre les diverses tendències de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què són útils i beneficioses.” D. Hume: Apèndix I de la Investigació sobre els principis de la moral

La Felicitat

Si vols saber més

El conflicte entre la raó i la fe:

Les raons de la raó: “sóc una substància pensant”

vs

Les raons del cor: “El cor té raons que la raó no entén”

 J-C Brisville: EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN

Jean-Claude Brisville recrea el diàleg entre les dues figures de pensaments oposats: entre el pensament racionalista i l’integrista. Però que s’admiraren mútuament. Dues experiències vitals i dos pensaments filosòfics. Filòsofs de gran talent matemàtic.

René Descartes i Blaise Pascal, dos dels filòsofs més importants del segle XVII, només es van trobar un cop a la vida. Va ser el 24 de setembre del 1647 al convent dels Mínims de París. Descartes reivindicador de la llibertat de pensament, ja és plenament reconegut, mentre el jove Pascal, un cervell privilegiat, viu obsessionat per l’angoixa i la mort. Descartes apel·la a la joventut de Pascal per a que continuï la seva obra científica, però aquest sembla haver renunciat a la ciència al acceptar les tesis jansenistes del radicalisme religiós de Port-Royal.

Descartes filòsof madur, que utilitza un discurs carregat d’humanisme i aferrat a l’amor per la vida i a la ciència com a instrument per millorar-la. Ha acceptat l’oferta de mecenatge feta per la reina Cristina de Suècia i ja es prepara pel que serà el seu darrer gran viatge a Estocolm on morirà cinc mesos desprès l’onze de febrer de 1650 Tenia llavors 51 anys. Mostra la saviesa i maduresa del seu ideari racionalista que uneix matemàtica, geometria, metafísica, epistemologia, lògica, antropologia, moral.

Pascal qui, amb només 24 anys, ja està considerat un geni per diferents invents científics que ha ideat (amb 19 anys va posar els fonaments de la primera màquina aritmètica de calcular), turmentat i obsessionat, immers en una crisi mística i existencial només viu per a les seves idees, decidit a abandonar tots els seus treballs científics a canvi de la salvació de la seva ànima. Creu que la ciència no li serveix per arribar a Déu i busca el seu camí en el vessant teològic, però la fe que professa tampoc l’allibera de l’angoixa.

Les raons de la raó: “sóc una substància pensant” (Descartes). Descartes (1596/1650), amb el seu penso, doncs sóc, estableix que el pensar és la gran realitat gràcies a la qual podem afirmar l’existència del meu jo, un jo que és una realitat pensant, una res cogitans. Els meus pensaments constitueixen la meva realitat, la meva essència, els meus pensaments constitueixen el meu jo. Així ens ho explica en el seu Discurs del Mètode.

Les raons del cor: “El cor té raons que la raó no entén” (Pascal). Blaise Pascal (1623-1662), dins el mateix context cultural del Racionalisme, fou en primer en parlar de les raons del cor. De l’enaltiment i valoració de les raons de la raó, propi d’un matemàtic, passà a la valoració i defensa de les raons del cor. I a què es refereix Pascal quan parla de raons del cor? Es refereix al coneixement que aporta el cor amb les seves intuïcions: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar.

La raó es basa en els principis racionals, en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. El cor es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix: fa referència a les «coses del sentiment».

És, com afirma Alcoberro, un filòsof del “descentrament” que vol entendre l’home per poder salvar-lo: “Busquem la veritat i només trobem incerteses. Busquem la felicitat i no trobem res més que miseria i mort… Som incapaços de deixar de buscar la veritat i la felicitat i som incapaços de certeses i felicitat…” La vida de l’home segons això és un perpetu drama i només el cor pot sentir i transmetre les emocions sentides, no pot fer-ho la raó ni la ciència, perquè només són “diversions” i “escapatòries” d’allò que és essencialment humà. Aquest és el contingut de “Pensées”. La veritat escapa a la raó; per això no pretén persuadir racionalment. La raó deixa insatisfeta la pròpia raó i obre la porta a la necessitat de la fe.

L’admiració que senten l’un per l’altre no oculta la seva radical oposició d’idees i de formes de viure. Aquesta particular pugna interpretativa, aquesta trobada filosòfica escenifica un enfrontament de dues personalitats i de dues vides fascinants que, per diferents motius, continuen pertanyent al nostre temps.

Pugna interpretativa que Flotats porta al teatre on ell mateix interpreta a Descartes i Albert Riola al jove Pascal.

Fitxa artística y tècnica

EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN
De JEAN-CLAUDE BRISVILLE

Intèrprets:

JOSEP-MARIA FLOTATS
ALBERT TRIOLA

Traducció MAURO ARMIÑO

Versió l Direcció JOSEP-MARIA FLOTATS

Dues cadires, una taula, uns lligalls, una gran espelma, un banc i un fons que dibuixa el claustre del monestir parisenc on es va produir la trobada conformen, juntament amb una tènue il·luminació una senzilla estructura escenogràfic.

El combat verbal, el pols filosòfic entre el racionalisme de Descartes i el fideisme de Pascal, dues maneres d’entendre la vida. Enfrontament de dos pensaments i formes d’entendre l’existència que són diametralment oposats i que topem inevitablement.

Tots dos però, senten admiració un per l’altre i conversen i reflexionen al voltant de temes com la llibertat de pensament, la guerra, l’exili, la corrupció…

Són personatges que s’escolten, que dialoguen, que no estan d’acord, però que es respecten. Ens fan sentir més intel·ligents i més humans.

FILOSOFIA PER SER FELIÇOS:

“El secret de la felicitat és aquest: que els teus interessos siguin el més amplis possibles i que les teves reaccions a les coses i persones que t’interessen siguin, en la mesura del possible, amistoses i no hostils.”  B. Russell: La Conquesta de la felicitat

La definició clàssica de Boeci, «el màxim bé, que comprèn dins seu tots els béns»

La filosofia té un interès teòric per conèixer la realitat i esbrinar quina és la seva essència o, més modernament, quin és el seu sentit. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per construir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat.

(del llatí felix, afortunat, que aconsegueix el que busca, feliç).

El terme és un dels més importants en filosofia, ja que la seva recerca acostuma a ser l’objectiu primordial de l’ésser humà

Vivència subjectiva d’un estat d’alegria permanent o estable. L’alegria  és l’exteriorització de la satisfacció del viure. És un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment.

La felicitat és quelcom que es desitja, però no quelcom sobre el que pugui decidir-se directament, perquè els fins es desitgen, però només es trien els mitjans. L’home no pot sinó tendir a ella, i es diu que cadascú ha de forjar-se-la, però pot no aconseguir-la, perquè no és objecte de decisió. La felicitat més aviat acompanya a la acció humana.

 Aquest concepte (eudaimonía per als grecs) s’ha interpretat de moltes maneres al llarg de la història del pensament.

Aristòtil identificava la felicitat amb el bé suprem i la feia coincidir amb l’activitat més pròpiament humana (l’activitat intel·lectual). (l’eudemonisme, teoria que sosté que el fi de l’acció humana és la felicitat, entesa aquesta com la millor vida que pot viure l’home; eudaimonia és, per tant, la «vida bona», i es refereix a la qualitat substancial de la vida, no a una simple característica o propietat d’aquesta). I aquesta activitat és una «activitat de l’ànima»

Epicur, per la seva banda, parlava de la felicitat en el plaer entès com absència de dolor, patiment i angoixa, amb una exaltació de la vida present. Està lligada a l’equilibri en un sentit ampli. La felicitat s’obté de l’amor, de l’amistat, d’estar amb les persones per les quals se sent afecte i es rep estimació.

L’hedonisme identifica la felicitat amb el plaer, sigui del cos o de l’ànima.

Els estoics apel·laven a la impertorbabilitat de l’estat d’ànim.

En l’àmbit del pensament modern, Kant se centrava en el deure, en actuar per respecte a la llei moral i no per una finalitat concreta. Defineix la felicitat com «l’estar content amb tota la pròpia existència», però els homes no poden posar-se d’acord en el mode d’aconseguir-la, si de cas, només en el mode de decidir en què consisteix.

John Stuart Mill aplicava el principi utilitarista de la màxima felicitat per al major nombre de persones. Lliga la felicitat pròpia a l’aliena i inaugura així la concepció social de la felicitat.

Nietzsche, el crític més radical de la cultura, apostava per un sí a la vida sense prejudicis, basat en l’instint originari i no en la raó paralitzadora.

Segons la psicologia positiva. la felicitat suma emocions positives i activitats positives (ja que es produeix una identificació entre el sentiment de felicitat i el fet que la causa)  Les emocions positives estan lligades al passat (satisfacció, orgull…), al present (plaer, absorció…) i al futur (esperança, optimisme, confiança…). Poden estar lligades al cos, a la ment o a la societat (segons la clàssica piràmide de necessitats de Maslow)

Benjamin Franklin (1706-1790), va dir: “La felicitat humana, generalment, no s’aconsegueix amb grans cops de sort, que poden passar pocs cops, si no amb petites coses que passen tots els dies”.

Més sobre sentiments i emocions

I vosaltres… què enteneu per felicitat?

Quina és la vostra concepció?

Creieu que l’humà d’avui és més feliç?

Penseu que podem ser encara més feliços en el futur o

que qualsevol temps futur serà pitjor?

Espero les vostres opinions.

ALGUNES FOTOS

Viatge dels alumnes de primer de Batxillerat

Sevilla i Còrdova

Curs 2007-2008

sevilla-07-08

Curs 2008-2009

sevilla-08-09

Curs 2009-2010

sevilla 09-10

Sevilla

Còrdova

Per animar els alumnes de primer d’aquest curs 2010-2011

Prepareu amb entusiasme el vostre VIATGE!!!

NATIONAL GEOGRAPHIC: MI GRAN CEREBRO

DOCUMENTAL ÍNTEGRO

DOCUMENTAL EN CLIPS

CERVELL I ÀNIMA

EL CERVELL

LA MENT i ALLÒ MENTAL

Un robot a l’espera d’un cervell

Robots: Concert

La vida: origen i interpretacions

La vida es presenta com quelcom inevitable i impredictible al mateix temps. La vida és quelcom rar i estrany, valuós i meravellós al mateix temps. alguns fins i tot la defineixen com un error, perquè les probabilitats de la seva aparició eren nul·les o quasibé inimaginables.

Som producte de l’atzar (indeterminisme) o de la necessitat (determinisme)? Era necessària l’aparició de la vida a la Terra, hi havia un pla dissenyat, un destí inexorable que provocà el seu origen o va ser per simple i pura casualitat ?

La ciència, encara avui dia, no pot respondre d’una manera definitiva a aquestes preguntes, que pertanyen a l’àmbit de la filosofia. La vida es resisteix a ser explicada.

Què és la vida ? Què vol dir tenir vida ?

Podem trobar diferents definicions del que és la vida. Per exemple la NASA ha establert una definició de vida per tal de poder-la aplicar a la resta de l’univers : la vida es definiria com un sistema químic automantingut capaç d’evolució. Però hi ha altres definicions de vida com per exemple la que la defineix com : un sistema que intercanvia matèria, energia i informació amb l’entorn per tal de fugir de la incertesa.

Per entendre millor que vol dir tenir vida ens podem remetre a dues de les teories més importants al respecte :

 Mecanicisme : Un ésser viu no és més que una màquina complexa. Existeix una continuïtat i semblança entre els éssers vius i els no vius.

 Vitalisme : Hi ha una força vital no material que està present en els éssers vius, però no en els éssers no vius. Quan es perd o no és present aquesta força vital, quan els éssers no es belluguen, ni es reprodueixen ni s’alimenten no podem parlar de vida.

Quin és l’origen de la vida ?

Segons la teoria creacionista l’Univers i la vida han estat creats a partir del no-res, per alguna entitat extramaterial i d’un sol cop. Teoria que no és generalment acceptada per la ciència actual, que defensa l’evolucionisme: considera que la vida apareix a partir de la matèria inanimada gràcies a un procés continu i espontani d’evolució molecular.

Què és la vida?

El seu origen

La seva evolució

l’Univers i l’ésser humà

“Desconeixent la veritable connexió entre els organismes vivents i l’Univers, estem abocats a no entendre el veritable paper que tenim nosaltres al cosmos. De la mateixa manera que podríem pensar que un diminut virus no ens pot afectar, creure que els objectes de l’Univers no tenen un interès pràctic ni transcendència és un gran error que indica com la ciència s’ha desmarcat del coneixement de la societat.” (J.M. Trigo i Rodríguez Nosaltres a l’Univers Ed. Proa 1999 B. pàg. 25)

Videos de Carl Sagan (sèrie Cosmos)

Què és l’univers?

El seu origen

La seva evolució

Imatges de l’univers:

veure imatges

més imatges

“La humanitat ha fet progressos notables cap a la comprensió del cosmos. Hem eliminat moltes concepcions errònies del passat - com ara que la Terra era al centre de l’Univers- i estem començant a veure com ens acomodem dins l’ampli i respectable univers que abraça el nostre passat, present i futur. Tot i que la concepció actual de l’Univers es correspon més amb la realitat que les creences d’èpoques antigues, continua sent inimaginablement ingènua. Si se li dóna l’oportunitat, l’enorme potència de la ment humana, incentivada pel nostre desig innat de conèixer, continuarà augmentant el coneixement científic. Quan allarguem les fronteres del coneixement, aprofundim el coneixement del cosmos. Les futures generacions poden jutjar-nos pels nostres èxits en l’ampliació dels horitzons de coneixement. Però l’horitzó crucial és a les nostres ments.” (R. Wagner, D. Goldsmith, Horitzons còsmics, 1982)

Qüestió de tamany.

Som conscients de la nostra insignificància a l’univers…?

Forces de la natura

Imatges del poder de la natura.

 Jugant amb la Lluna

Jugar amb la Lluna i el Sol és possible. Només cal imaginació.

I ara relaxa’t…