Filosofia

Vida i Obres

La seva filosofia

Mostra de fotofilosofia
Eines per a l’aprenentatge del filosofar
 
Per tal de celebrar la Jornada Mundial de la Filosofia de 2009 (UNESCO, 19 de novembre) es convoca per tercera vegada la Mostra de fotofilosofia. Es tracta de promocionar el pensament filosòfic a secundària tot aprofitant la creativitat de l’alumnat i cercant noves formes de col·laboració entre els seminaris de Filosofia dels IES. L’objectiu és aplegar “espurnes de pensament” fetes per alumnes de secundària expressades en una fotografia digital acompanyada d’un títol en forma de pregunta vinculada a la filosofia.

La mostra es continuarà celebrant anys successius.

Us convidem a participar-hi.

Tres transformacions de l’esperit us dic:
com l’esperit esdevé camell, i
el camell lleó, i
a l’últim el lleó infant.

Hi han moltes coses feixugues per a l’esperit, per a l’esperit fort i sofert, en qui habita la veneració: la seva força deleja coses feixugues.

Què és feixuc?  això demana l’esperit sofert, i s’agenolla, igual que el camell, i vol ser ben carregat. L’esperit sofert és humiliar-se per tal de mortificar el propi orgull?
O potser és: apartar-nos de la nostra causa quan ella celebra la seva victòria? Pujar altes muntanyes per tal de temptar el temptador?
 O potser és: nodrir-se de glans i herba del coneixement i patir fam de l’ànima per amor de la veritat?
O potser és: estar malalt i engegar els conhortadors, i fer amistat amb sords, que mai no ouen això que vols?
O potser és: ficar-se dins aigua bruta, quan és l’aigua de la veritat, i no treure’s del damunt les fredes granotes i els càlids gripaus?
O potser és: estimar aquells que ens menyspreen, i estendre la mà al fantasma quan ens vol fer por?
Totes aquestes coses, les més feixugues, es carrega l’esperit sofert: igual que el camell, que carregat corre desert endins; així corre ell cap al seu desert

Però en el desert més solitari s’esdevé la segona transformació:  l’esperit esdevé lleó,  vol caçar la seva llibertat, i ser senyor en el seu propi desert.
Hi cerca el seu darrer Senyor: vol esdevenir enemic seu i del seu darrer Déu, per la victòria vol lluitar amb el gran drac.
Qui és el gran drac, que l’esperit ja no en vol dir Senyor ni Déu? «Has-de» es diu el gran drac. Però l’esperit del lleó diu «Vull».
«Has-de» li barra el pas, espurnejant com l’or, animal cobert d’escates, i en cada escata brilla com l’or «Has-de!».
Valors mil•lenaris brillen en aquestes escates, i així parla el més fort de tots els dracs: «tots els valors de les coses, en mi, brillen».
«Ja s’han creat tots els valors, i jo sóc tots els valors creats. En veritat, ja no hi té d’haver cap “Vull”» més. Així parla el drac.
Germans, per què cal el lleó dins l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega, que renuncia i que venera?
Crear valors nous, tampoc el lleó no ho pot fer: però crear-se llibertat per a un nou crear, això sí que ho pot fer el lleó.
Crear-se llibertat i un sant No, àdhuc davant del deure: per a això, germans, cal el lleó.
Prendre’s el dret de nous valors, aquesta és la presa més paorosa per a un esperit sofert i reverent. En veritat, això és per a ell robar, i propi d’un rapinyaire.
Com a cosa seva més sagrada una vegada l’esperit estimà l’«Has-de»: ara ha de trobar il•lusió i caprici àdhuc en les coses més sagrades, perquè pugui furtar llibertat del seu amor; i per a aquest furt cal el lleó.

Però digueu, germans: Què pot fer l’Infant que ni el lleó no ho podia fer?  Per què el lleó rapinyaire ha d’esdevenir encara infant?
Innocència és l’Infant, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que gira sola, un primer moviment, un sant dir-Sí.
Sí, per al joc del crear, germans, cal un sant dir-Sí: l’esperit ara vol la seva voluntat, el proscrit del món es guanya ara el seu món.

Tres transformacions de l’esperit us he dit: com l’esperit esdevingué camell, i el camell lleó, i a l’últim el lleó infant.
Així parlà Zaratustra.

“Així parlà Zaratustra”. Obra on Nietzsche anuncia el nou missatge del persa Zaratustra. Al segle VII aC, el profeta Zaratustra fundà una moral basada en el bé i en el mal; ara retorna i reconeixent el seu error, predica la transvaloració, la creació de nous valors considerant els vells ja mort.

Zaratustra anuncia la mort de Déu, és a dir, la mort de les veritats absolutes, la mort d’uns ideals o valors immutables que es basaven en el més enllà. Dues alternatives es presenten davant d’aquesta absència: la de l’últim home, que viu la trista fi d’una civilització els valors de la qual han mort, o la del superhome, que estableix nous valors amb la seva voluntat creadora.

I tu què ets: camell, lleó, nen?

Quant les coses se’t compliquen, prefereixes abandonar o continues insistint per aconseguir-les?

Creus que existeix un altre món més enllà del nostre, el terrenal?

Quant t’equivoques, ets capaç d’acceptar-ho o tendeixes a buscar cupables dels teus errors?

L’ésser humà es desconeix a si mateix  És un pensament que descansa en una voluntat fonamental de coneixement que sempre ha acompanyat a Nietzsche.

L’origen dels conceptes de bé i de mal que utilitza la cultura occidental. L’home es va inventar els judicis de valor moral basats en la distinció entre el bé i el mal.

S’entén per «genealogia» la reconstrucció, en forma d’hipòtesi, de les circumstàncies i finalitat amb què va aparèixer per primer cop la distinció entre el bé i el mal,

Nietzsche també entén la genealogia de la moral com a mitjà per fer una valoració filosòfica crítica de la moral que tradicionalment s’ha defensat públicament a Occident. Subratllava els instints de compassió, autonegació, autosacrifici i no-egoisme. Nietzsche rebutja aquesta filosofia moral perquè representa un no a la vida i a un mateix, i això és el símptoma més evident de la decadència de la cultura europea.

Cal fer, doncs, una crítica radical dels valors morals heretats, dubtant que tinguin realment el valor que se’ls atribueix. Acaba afirmant que allò que és tingut tradicionalment per èticament bo no és superior de cap manera a allò que és tingut per pervers. El bé no és més favorable, útil o profitós que el mal. Al revés: la defensa dels valors tradicionals ha impedit a l’home desenvolupar tota la seva potencialitat i magnificència vitals.

Cal conèixer la història real que ha seguit la moral, el conjunt de valoracions morals. I cal una metodologia nova per investigar aquesta història, o sigui, una genealogia.

La forma aforística amb què escriu resulta difícil als lectors del seu temps. Aconsella fer el que no fa l’home modern: practicar la lectura com a art de la interpretació d’aforismes, cosa que no és possible sense rumiar.

Primera dissertació

Segona dissertació

Utilitarisme I Liberalisme

El liberalisme és el marc general de l’utilitarisme,
John Stuart Mill, per la seva banda, no fou estrictament un liberal sinó més aviat un radical demòcrata o un reformista; tenia una gran simpatia per les formulacions del socialisme fabià i era partidari de superar l’antítesi entre capitalisme i socialisme a través de sistemes de cooperatives.

En filosofia política, s’anomena liberalisme la teoria de l’estat mínim, és a dir, la mínima participació de l’estat en l’economia i la mínima interferència de l’estat en la vida privada. El liberalisme és també un “estat d’iniciativa”, perquè considera que són els individus els qui han de mantenir la iniciativa i el control sobre les seves pròpies vides, en les quals l’estat no pot interferir.

La llibertat

Els dos “principis de llibertat

► El primer, que anomena “principi de la llibertat individual”, identifica un àmbit extens d’accions en que l’individu “té tot el dret” de fer el que vol (o el que no vol) i en que la societat “no té dret” a limitar-lo. Així, per exemple, la societat no té dret a prohibir el consum d’alcohol per a ús privat.

► El segon, que es podria anomenar el “principi de les circumstàncies específiques del cas”, determina, dins les circumstàncies en què la societat té dret a coaccionar, camps específics d’activitat on és millor no actuar perquè s’assoleix millor la finalitat pròpia d’aquest tipus d’activitat deixant fer lliurement els individus, més que no pas manant-los. Aquest seria, per exemple, el camp de l’economia: l’Estat podria actuar-hi, i potser en algun cas ho ha de fer, però si no ho fa les coses van millor.

Ha de tenir límits la nostra llibertat?

Ha de tenir límits el poder de l’Estat respecte dels individus?

La societat ha de respectar les minories?

Em podem prohibir fumar si no molesto ningú. I si molesto?

EMOCIONS I SENTIMENTS

Acceptació. Alegria, Amor, Anticipació, Avorriment, Compassió, Confiança, Culpabilitat, Desig, Disgust, Enuig, Enveja, Fàstic, Felicitat, Gelosia, Odi, Orgull, Patiment, Plaer, Pena, Pietat, Por, Remordiment, Sorpresa, Vergonya…

EL COR TÉ RAONS QUE LA RAÓ NO POT ENTENDRE
B. Pascal es refereix al coneixement d’intuïcions i als principis sentits: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar. Pascal passa de l’elogi de l’enteniment a l’elogi de la voluntat. L’enteniment es basa en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. La voluntat es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix; fa referència a les “coses del sentiment”. Els sentiments són incomprensibles per la raó. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, és una tasca dura i complicada. Encara que es pretenguin justificar els sentiments, encara que es vulgui argumentar per què es tenen uns sentiments o uns altres el que no es pot deixar de tenir són sentiments. La voluntat està determinada pels sentiments, no podem escapar d’ells per molt que vulguem.
 
Un sentiment és l’estat interior d’una persona que experimenta una emoció. El sentiment vincula el subjecte amb un objecte, l’ordena i el configura, ja que la persona no pot ser mai neutre davant el món. Hi intervé la memòria, ja que les experiències passades amb estímuls similars provoquen reaccions afectives concretes, que només varien si canvia la vivència. Per això és falsa la dicotomia entre raó i sentits, ja que tota vinculació és alhora afectiva i cognitiva, en tant que l’ésser humà és reflexiu i no pot evitar pensar i sentir respecte els seus propis sentiments.

Els antics creien que el sentiment era una alteració de l’ànima i més endavant es va associar al cor com a òrgan (mentre que el pensament racional seguia al cervell). En realitat, però, el sentiment afecta a la ment i a tot el cos, es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. La intensitat d’un sentiment està en relació inversament proporcional a la seva duració, per un mecanisme de defensa del cos, que tendeix a l’homeostasi o equilibri.

Sentir i pensar no és el mateix, ja ho va deixar clar Hume criticant el racionalisme cartesià que equiparava els dos termes. Per Descartes pensar era equivalent a sentir. Per Hume, en canvi sentir és quelcom diferent al simple pensament. Podem pensar moltes coses. Podem pensar que no està bé fer una certa acció, però la decisió que prenem de fer-la o no, depèn dels sentiments que ens provoca fer-la. Amb tot s’ha de procurar, segons Hume, que provoqui un benefici per a tots els implicats. Una acció que em provoqui un plaer purament particular i un malefici per tots els que l’envolten, no es pot considerar una bona acció. Així, com en el camp del coneixement el costum és la guia per la vida, perquè ens permet predir el futur, els sentiments són els que guien les nostres accions. No podem deixar de tenir sentiments. Som sentiment.

“Però, encara que la raó plenament assistida i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si sola, suficient per produir cap censura o aprovació moral. La utilitat és només una tendència cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Fa falta que es desplegui un sentiment per donar preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser sinó un sentiment per la felicitat del gènere humà, i un ressentiment per la seva misèria, ja que aquests són els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure. Per tant, la raó ens instrueix sobre les diverses tendències de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què són útils i beneficioses.” D. Hume: Apèndix I de la Investigació sobre els principis de la moral

La Felicitat

Si vols saber més

FILÒSOF DE LA SOSPITA

Quatre grans temes
► La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d’aquest món està fora d’ell. Déu personifica aquesta pressuposició.
Amb la mort de Déu s’enfonsen tots els ideals..
► El superhome La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou «déu terrenal». Esdevindrà el gran creador de valors.
► La voluntat de poder. El superhome expressa una energia sempre inquieta que crea incessantment noves formes de vida, Voluntat de poder, l’imperatiu nietzschià.
► L’etern retorn. O «circularitat del temps» mostra que la distinció entre pretèrit i futur no la fa el mateix temps, sinó cadascú de nosaltres des del seu propi punt de vista. El que compta és que en cada instant creador s’il•lumina el paisatge sencer del temps, com un llampec, sempre passa el mateix, la creació i mort de noves formes.
  
CRÍTICA A LA CULTURA OCCIDENTAL
A la tradició: el pensament de Nietzsche és el testimoni del col•lapse del món cristià-burgès, fent una denúncia abraonada de la filosofia i civilització occidentals. S’oposa a tota tradició de la cultura occidental, tot està equivocat i és necessari trobar l’origen de l’error. Un cop trobat l’error s’ha de construir un nou pensament.

Quin és l’error? Aquest error es troba en la història, que, segons ell, ha anat sempre contra la vida. Vida. La vida és esdevenir, canvi, inseguretat, destrucció, crueltat, error…. En canvi la tradició sempre ha intentat aturar el canvi, considerat com terror i amenaça a la pròpia seguretat.

Dues possibles actituds davant la vida:
► Renúncia, fugida: cristianisme, socialisme….
Esperit Apol•lini: racionalitat, serenitat, resignació…

► Acceptació de la vida i intent de superació de l’humà : transmutació dels valors, Superhome…
Esperit Dionisíac passió, orgia, va més enllà de tot límit, orgull, alegria, voluntat de poder…

Amb Sòcrates i la filosofia comença la “decadència” de l’esperit grec originari - “dionisíac”- o sigui, comença l’enfocament que afirma  l’existència d’un sentit i d’un ordre vertader de la realitat.
La Cultura occidental ja no està en condicions de creure en la veritat i en els valors de la tradició i per això, la vida es presenta mancada de sentit i de valor -”Nihilisme”.
Caldrà a canvi una transmutació (Inversió) dels valors que serà duta a terme pel Superhome.

LA  MORAL DELS SENYORS
La moral, entesa com a judici valoratiu i imposada com a norma de conducta a Occident, és el més gran símptoma de decadència -”Nihilisme”- . La moral es converteix en el judici negatiu de la vida i es justifica en Déu: “La vida acaba on comença el regne de Déu”.

Nietzsche critica la moral cristiana perquè és una moral de ressentiment vers els valors de la vida.(El cristianisme té la seva base filosòfica en el Platonisme, doncs, el món de les idees serveix de més enllà religiós per als cristians.)

És necessari construir una nova moral.
Si el concepte de Déu ha estat fins ara la gran objecció contra la vida cal negar a Déu per redimir al món:  ” Déu ha mort “. Cal, doncs, crear una Super-moral que condueixi a una identitat amb la vida. Nietzsche afirma que hi ha dos tipus de moral

► Moral dels esclaus : (Cristianisme i socialisme)
És la moral dels dèbils que a fi de fer-se forts han creat els anivelladors o maneres que ha trobat el dèbil per afirmar-se: Igualtat de drets; fixació de l’espècie; guerra al poderós.

► Moral dels senyors: (Superhome)
És la moral dels forts i està dirigida per la Voluntat de poder: Força cega, passió pura, apetència, pulsions… És l’essència del món, és la llei última de cada ésser que vol el  desplegament, que vol ser més… Es justifica, com a condició necessària de l’afirmació de la vida. La Voluntat de poder impulsa la vida.

EL NIHILISME

El Nihilisme és el moviment històric característic de la Cultura Occidental i té dos sentits bàsics:

► Negatiu: és l’essència de la tradició platònica-cristiana. Absència de sentit.
► Positiu: Té un sentit reactiu i combatiu en tres moments:
1) Destrucció dels valors vigents fins aleshores.
2) Afirmació, distanciament vers la tradició. Moment de reflexió.
3) Nova valoració sobre la vida que condueix a l’esperança, a “l’Aurora”. Voluntat de poder.

L’Etern Retorn i el Superhome

La realitat és múltiple i l’ésser de l’humà també ho és perquè posseeix una pluralitat d’impulsos i d’instints, en constant lluita entre ells.
 
L’ésser és esdevenir perquè sempre s’està fent, sempre està per fer-se. L’ésser és un procés infinit, etern, sense fi.

L’Exaltació de la creativitat de l’humà, en tant que afirmació (eterna) d’aquesta vida terrenal, per part de la Voluntat de poder, assoleix el seu grau més alt de reflexió en l’Etern Retorn: Cal estimar la vida de tal manera que és vulgui tornar-la a viure sempre, car tot es repeteix eternament.

Aquesta actitud permet a l’humà superar-se i estableix un pont cap al Superhome (representant dels nous valors).

En el llibre Així parlà Zaratustra explica les metamorfosis que es produeixen en el pas de l’humà al Superhome: Esperit -> Camell ► Lleó ► Nen.

Característiques del Superhome:
• Anhel de viure (salut, èxit).
• Desig de superació (insubmís).
• Complex de superioritat (la igualtat només porta a la moral del ramat i dels esclaus).
• Creador de valors (voluntat de crear valors).
• Fidelitat a la terra o allò terrenal (lluny d’allò transcendent).
• Voluntat de poder (exaltació de la força).

NIETZSCHE: Genealogia de la moral
embedded by Embedded Video

Google Direkt

L’UTILITARISME

Sistema ètic que estableix que «bo és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al nombre més gran possible de persones».

Com a ètica teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen
(ètica conseqüencialista, també anomenada finalista).
Les conseqüències de les accions es valoren, segons la quantitat de felicitat que aporten per al nombre més gran possible.
Per valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un càlcul utilitarista.

En altes paraules: l’ètica utilitarista és una ètica pública, adreçada a la felicitat a través de la
utilitat.

Característiques de l’ètica utilitarista.

1.- Teleològica: és a dir, creu que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat. La finalitat a la qual s’adrecen les accions humanes és, estrictament, “ser feliç”. La utilitat, per ella mateixa, no és cap finalitat sinó un instrument o una eina. L’útil és instrumental: és bo perquè ens fa feliços. La llibertat -estudiada per John Stuart Mill- tampoc no és, per ella mateixa cap finalitat, sinó un instrument imprescindible per a la felicitat, en la mesura que crea diversitat.
2.- Conseqüencialista: considera que el bé ha de ser avaluat per les seves conseqüències. Sabem que l’útil és bo perquè podem avaluar les conseqüències d’haver fet aquesta tria.
3.- Prudencial: la primera condició per a assolir la felicitat i el primer criteri d’utilitat és la prudència.
4.- Agregativa: val a dir, els utilitaristes creuen que es pot fer alguna mena de càlcul o de suma de plaers o de felicitat.

DIGNITAT HUMANA:

“És millor ser un humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet.”
Per tal que els humans siguem feliços és imprescindible que hi hagi:
Autodesenvolupament: és a dir, “capacitat de créixer”, capacitat de conèixer i, per tant, de modificar les nostres opinions.
Individualitat: si la pressió de la societat (i especialment de la classe mitjana) sobre els individus és molt forta, ens trobem davant una coacció i, per tant, no hi pot haver llibertat.

Utilitarisme I Liberalisme

El liberalisme és el marc general de l’utilitarisme,
John Stuart Mill, per la seva banda, no fou estrictament un liberal sinó més aviat un radical demòcrata o un wig reformista; tenia una gran simpatia per les formulacions del socialisme fabià i era partidari de superar l’antítesi entre capitalisme i socialisme a través de sistemes de cooperatives.

En filosofia política, s’anomena liberalisme la teoria de l’estat mínim, és a dir, la mínima participació de l’estat en l’economia i la mínima interferència de l’estat en la vida privada. El liberalisme és també un “estat d’iniciativa”, perquè considera que són els individus els qui han de mantenir la iniciativa i el control sobre les seves pròpies vides, en les quals l’estat no pot interferir.

Utilitarisme de la preferència
“Més m’estimo ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”.

La conclusió s’imposa: Si per “felicitat” s’entén -com en el cas de Mill- una vida plena de la quantitat més extensa possible de plaers o d’estats mentals agradables, això no es pot confondre amb una pura “satisfacció de desigs”.

Utilitarisme I egoisme?

L’utilitarisme no suposa que cadascú hagi de buscar la seva pròpia felicitat, sinó que cadascú ha de buscar la felicitat de tots. No hi ha, doncs, dues finalitats, una de comunitària (que seria l’objecte de la legislació) i una altra de particular, pròpia de l’individu privat, que seria el benestar individual, sinó només una.

El concepte de llibertat
Dos conceptes de llibertat: “llibertat positiva” i “llibertat negativa”.
► Hi ha una noció positiva de llibertat, entesa com a capacitat de dur a terme una acció determinada o, dit més vulgarment, per fer el que hom vulgui. La llibertat positiva fa referència a l’autodesenvolupament. És una llibertat “per a…”.
► Hi ha una noció negativa de llibertat, entesa com a absència d’interferències en una zona en què cada individu és amo absolut i que tothom -fins i tot, o sobretot, l’estat- ha de respectar. És una llibertat “en relació a…”, “respecte de…” i, fins i tot, “davant de…”.

Els dos “principis de llibertat

► El primer, que anomena “principi de la llibertat individual”, identifica un àmbit extens d’accions en que l’individu “té tot el dret” de fer el que vol (o el que no vol) i en que la societat “no té dret” a limitar-lo. Així, per exemple, la societat no té dret a prohibir el consum d’alcohol per a ús privat.

► El segon, que es podria anomenar el “principi de les circumstàncies específiques del cas”, determina, dins les circumstàncies en què la societat té dret a coaccionar, camps específics d’activitat on és millor no actuar perquè s’assoleix millor la finalitat pròpia d’aquest tipus d’activitat deixant fer lliurement els individus, més que no pas manant-los. Aquest seria, per exemple, el camp de l’economia: l’Estat podria actuar-hi, i potser en algun cas ho ha de fer, però si no ho fa les coses van millor.

Crítiques a l’utilitarisme:
L’utilitarisme ha estat una filosofia política molt discutida. entre d’altres;

1-”Ètica de mínims”
2- Qualsevol càlcul de plaers és una hipòtesi de futur
3-Es planteja el problema del que succeeix quan el que és útil no és just.

L’EMOTIVISME MORAL.

Hume va defensar l’emotivisme moral: el que jo jutgi com a bo o dolent dependrà dels meus sentiments.

L’Ètica de D. Hume té per objectiu descobrir els principis fonamentals i elementals que influeixen en la vida moral de l’humà. Segons Hume, la moralitat d’una acció no depèn de l’objecte sinó del subjecte que la realitza. Per tant, cal analitzar, la naturalesa humana què és la responsable última del fet o acció moral.

El fet moral

El que mou i dirigeix l’humà a l’acció són les passions i les emocions . En última instància les decisions que prenem en la vida pràctica provenen del Sentiment moral i no de la raó.

Hume dóna molta importància a l’aspecte emocional de la naturalesa humana.
La raó no pot jutjar si una cosa és bona o dolenta segons sigui la seva naturalesa.

La moral jutja el fer dels homes. Per tant cal analitzar la natura humana. A la societat, els actes que provoquen atracció són considerats bons, i els que provoquen repulsió són considerats dolents. És la passió allò que provoca l’acció dels homes. D’aquesta passió neixen els sentiments d’aprovació quan l’acció produeix plaer i sentiments de repulsió quan l’acció produeix dolor.

Ara bé, el que desperta aquest sentiment és la utilitat de l’acció considerada per a la col•lectivitat: L’ètica de Hume és emotivista i utilitarista.

Les distincions i valors morals (bé, mal, virtut, vici… ) provenen del Sentiment d’aprovació o desaprovació, d’agrat o desgrat de les accions realitzades i és desinteressat, encara que admet un cert utilitarisme perquè per exemple : el que provoca o motiva el sentiment derivat de benevolència i justícia és la utilitat de l’acció per a la col•lectivitat : “Tot el que contribueix a la felicitat de la col•lectivitat mereix la nostra aprovació“.

El fet que considerem moralment reprovable maltractar altres persones no és fruit, segons Hume, d’un raonament, sinó d’un sentiment: el de desitjar la felicitat de la humanitat i indignar-nos pel seu patiment. Qui no tingui aquest sentiment no tindrà cap mena d’inconvenient a l’hora de maltractar altres éssers humans.

Penses que la moral i la utilitat estan estretament relacionades?

Penses que el concepte d’utilitat va més enllà de l’individu i es refereix al conjunt de les persones?

Podem anomenar aquesta capacitat de “simpatia”?

PLATÓ: ÈTICA

AGATHON,  (EL BÉ)
(per preparar Plató heu de treballar; El relativisme ètic dels Sofistes i la oposició duta a terme per Sòcrates amb el seu Intel•lectualisme ètic).

També seria interessant per fer comparacions amb les altres ètiques, preparar l’epicureisme, l’escepticisme i l’estoïcisme a l’època hel•lenística)

La filosofia de Plató està dirigida a solucionar els problemes ètics i polítics del seu temps, tal com explica a la Carta VII.
Aquests problemes són :
1- La condemna de Sòcrates
2- El relativisme dels valors morals (defensat pels Sofistes), que va provocar un gran desconcert : “Tot s’hi val”
3- El desordre polític de finals del s.V amb la guerra del Peloponès.

És, precisament, per solucionar aquests problemes que Plató construeix la seva teoria de les idees, que servirà de fonament a la seva teoria ètica i política.

Es preocupa per establir uns principis morals que ajudin a reconstruir l’ordre polític i social , a més ha d’ajudar a viure bé i ser feliç.

Dins del món de les idees (cosmos noetos) hi ha una jerarquia d’idees on la més important és el bé.
La idea del bé és la finalitat del coneixement i a partir d’aquí va prenent sentit tota la realitat.
La idea de bé segons Plató és el vèrtex suprem de l’ésser, és la causa per la qual tot es pot conèixer i ser el que és.
Plató identificava el bé com una cosa que ho organitza tot, l’ordre.

Com s’ha de viure per ser feliç?
S’ha de viure d’acord amb la Virtut (areté): això vol dir que s’ha de viure d’acord amb la saviesa (saber de les idees i la més important serà la idea de Bé, ja que quan un sap el que és el bé actuarà correctament), purificant l’ànima de les males influències del cos, establint una harmonia entre les diferents parts de l’ànima (justícia o dike).

On s’ha de viure per ser feliç?
On es pot actuar virtuosament? Només és possible en la Polis. En la vida en comunitat. L’home és un ésser polític o social per naturalesa. Per aquesta raó l’Ètica no es pot separar de la Política. La Teoria Política de Plató es troba exposada en La República (Politeia). En aquest diàleg es tracten els temes de la Justícia,  les Lleis, l’estructura de la societat i del Rei Filòsof.

ÀNIMES i VIRTUTS
- Segons Plató existeixen dins nostre 3 tipus d’ànima: racional, irascible i concupiscible. Aquestes tenen la seva corresponent virtut (areté) relacionada amb l’ètica;

• RACIONA: Fronesi o prudència.
• IRASCIBLE; Andreia o fortalesa.
• CONCUPISCIBLE; Sofrosine o moderació.
• Justícia: que les engloba totes (i que és, per tant, harmonia de totes les altres)

1. La prudència (frònesi), virtut pròpia de l’ànima racional. Orienta envers les coses divines. Li correspon governar la vida pràctica i posar ordre als pensaments: disposa per fugir d’aquest món a la contemplació de les veritables realitats. La vida segons la prudència és la vida teorètica, arriba a conèixer el Bé en si, norma transcendent i suprema de la vida humana. Sense prudència és impossible la virtut, ja que aquesta depèn del coneixement de les coses superiors.
2. La fortalesa (andreia), o valor. Regula les passions nobles i generoses, perquè l’home se sobreposi al dolor i sacrifiqui els plaers, quan és necessari el compliment del deure.
3. La temperància. (sofrosine) Serenitat, harmonia, domini de si mateix. La seva funció és negativa: regula les activitats de l’apetit concupiscible (desigs), posant-hi ordre, harmonia i moderació.
4. La justícia (diakaiosine). És la virtut general, comprèn totes les demés, en la vida individual i social. El seu objecte és l’ordre mateix: que cada part faci la funció que li correspon dins del conjunt o totalitat. L’ordre establert per la justícia és un reflex de l’ordre que regna a l’univers, en el món superior de les idees. “Per la justícia ens assemblem a allò que és invisible, diví, immortal i savi” (Fedó, 81a)

El bé ha de ser una barreja de plaer i coneixement  (encara que més inclinat del costat del coneixement). Una barreja del que té de millor cadascun d’ells, és dir, del que té de millor cada ciència i del millor dels plaers purs. En aquesta barreja apareixen la simetria, la bellesa i la veritat.

Al•legoria: El carro alat

L’objectiu final de la vida és la possessió del Bé, la felicitat. Plató es limita a constatar el fet: tots els homes volen ser feliços. Doncs bé, la possessió del Bé suprem, o felicitat, consisteix en la contemplació (la intuïció, o visió immediata de les Idees).

- Plató explica aquesta orientació mitjançant el mite del carro alat.
- Auriga que simbolitza la raó.
- Cavall blanc i dòcil que simbolitza l’ànima irascible.
- Cavall negre i rebel que representa l’anima concupiscible.

Quan les 3 parts estan en harmonia, o sigui, quan els cavalls obeeixen en resulta una marxa recta i ascendent, cap al bé (agathon) amb amor (eros) i justícia (dikaiosine)

AMOR (eros)

Segons Plató l’amor o Eros que plany per anar cap al món de les idees i és l’arrel de la vida racional i moral, és la força anímica suprema.
Junt amb la bellesa fan que ens sigui més fàcil arribar a les realitats superiors.
L’objectiu ètic és elevar l’home. L’elevació de l’ànima —per sobre dels apetits sensibles o dels desigs no moderats — resulta de tres forces:
1) la formació racional i l’exercici de la dialèctica,
2) la pràctica de les virtuts, i
3) l’amor. L’amor és l’arrel de la vida racional i moral, segons Plató, la més poderosa d’aquelles tres forces. L’amor, diu Plató en un altre dels seus “mites”, és fill de Poros i Penía, això és, de l’abundor i la fretura, una barreja de tenir i no tenir que es manifesta com a anhel. Però l’amor platònic no té sentit sensual, sinó que apunta a les coses eternes. Aquesta és, segons ell, la força més real i eficaç del psiquisme humà. En el fons, és el mateix que el desig de conèixer la veritat i de posseir la felicitat.