Filosofia

La il•lusió o efecte òptic “Impossible motion”, que juga amb la percepció de les tres dimensions, és creació del japonès Koukichi Sugihara. No és una representació gràfica virtual, sinó una escena real: només cal agafar uns cartons, tallar-los bé, enganxar-los, disposar d’unes boles i … amunt contra la gravetat, aparentment!

A la pàgina web de Sugihara trobareu les instruccions per recrear l’artefacte.

Una altra il•lusió òptica de moviment aparent.

Modificadors i Generadors de cares online

Vols riure’t de tu mateix??

Si vols veure com és la teva cara simètrica, utilitza una imatge orientada cap endavant amb el cap recte,

La teva cara simètrica

Pots canviar l’edat, raça, sexe… d’una imatge. Pots fer una caricatura o fer un mico de tu mateix.

Laboratori de transformadors

Aquesta pàgina permet modificar i crear rostres humans

Manipulació de la cara

Aquesta altra pàgina et permet esbossar un rostre i mostrar una obra mestra.

Generador de caricatures

EL NOSTRE CERVELL:

DEPENDE - Jarabe de Palo

IL·LUSIONS ÒPTIQUES ANIMADES

Mira cap on gira la ballarina i comprova si els del teu voltant ho veuen igual. Increïble!

CAP A QUIN COSTAT LA VEUS TEU?

Lòbul dret o Lòbul esquerre
Veus la ballarina de la imatge girant en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari?…
Si la veus donant voltes en la direcció de les manetes del rellotge, llavors uses més el Lòbul dret del teu cervell, si la veus donant voltes en el sentit contrari a les agulles del rellotge llavors predomina el teu lòbul esquerre.
La majoria de les persones la veuran girar cap a la dreta.

I tu cap a on la veus girar? Quin significa això?
Algunes investigacions mèdiques han demostrat que els Lòbuls del nostre cervell dicten certes característiques de la nostra personalitat.

Costat Dret predominant:
Utilitzes els sentiments.
Percepció espacial.
Impetuós.
Orientat al risc.
Mana la imaginació.

Costat Esquerre predominant:
Utilitza la lògica.
Orientat al detall.
Pràctic.
Aversió al risc.

La Imatge de la ballarina girant, és un exemple clàssic d’una il•lusió òptica. La imatge no està realment girant en una direcció o l’altra. És simplement una imatge de doble dimensió creada de tal manera que es mou constantment d’un costat a un altre, tanmateix el nostre cervell no ha evolucionat per interpretar el món en dues dimensions sinó de manera tridimensional. Per tal raó, el nostre procés visual assumeix que estem veient la imatge en 3D i usa les característiques de la imatge per interpretar-ho de tal manera.

També podríem dir que en no prendre en consideració totes les característiques de la imatge el cervell arbitràriament decideix la millor possibilitat, és a dir si gira cap a l’esquerra o cap a la dreta. Una vegada el cervell fa aquesta elecció la il•lusió és completada i veiem una imatge tridimensional que gira segons l’elecció del nostre cervell.

Què hi veus?

L’estreograma és una il·lusió òptica basada en la capacitat que tenen els ulls de captar imatges des de diferents punts de vista. Les perspectives diferents són captades de tal forma pel cervell que semblem imatges tridimensionals.

Per veure un estereograma, hem de desenfocar la vista de la imatge de tal manera que captem les dues perspectives. Alguns recomanen mirar a l’infinit, és a dir, fitxar la vista em un objecte distant i, sense desenfocar, tractar de mirar la imatge. D’altres prefereixen fitxar la vista en un dit mentre s’apropa lentament cap a la imatge, o tractar d’observar el reflex en un vidre. Depèn de cada persona i de la seva condició visual.

Mira més enllà del dibuix. Fes-ho concentrant-te al centre de la imatge. No tinguis por d’esperar una estona… l’esforç val la pena!

un cub?

Ull?

Focus?

 Pàgina d’il·lusions òptiques

 

Maurits Cornelis, ESCHER

LA VIDA DE LES FORMES

Dibuixant holandès que, amb el seu estudi de la natura i el seu domini de la perspectiva va crear tot un seguit de composicions màgiques jugant amb l’espai i transformant les formes. Virtuós de la línia, les seves obres finals eren quasi sempre gravats (litografia, xilografia,…).

Us convido a fer una ullada a la seva web oficial per què mireu la seva obra i disfruteu dels seus dibuixos.
L’obra d’Escher té un fort component matemàtic, i molts dels móns que va dibuixar són construïts entorn a objectes impossibles. La seva obra és molt apreciada pels científics, en especial els matemàtics i els geòmetres, a causa del seu us magistral de políedres i distorsions geomètriques, explica els principis matemàtics més complexos amb la seva creativitat.

Escher construeix un univers propi, caracteritzat per la geometrització de les formes i dels espais. La seva obra es caracteritza per una investigació al voltant de la vida de les formes, de la capacitat de les formes dibuixades per generar móns. Uns móns que neixen del dibuix i de les lleis formals de la geometria: móns impossibles, certament, en la realitat física, però possibles només en l’espai de la representació. Móns que obren la possibilitat de les metamorfosis infinites, de les contínues transformacions, de l’obertura d’espais dintre dels espais. Gairebé com si les formes primordials o originàries, per si mateixes, donessin lloc, per simple combinació, a unes altres formes que ja no remeten a la realitat del món, sinó que són producte d’una fantasia simplement matemàtica.

Escher juga amb els enganys òptics i aconsegueix crear uns espais que van endavant o enrere depenent de com se’ls observi. Dibuixa personatges que tant estan penjats del sostre com asseguts a terra, però també tota mena de metamorfosis. Ocells que es converteixen en peixos, paisatges urbans deformats com si passessin a través d’una lent, superfícies trencades, esferes que fan l’efecte dels miralls, seqüències gràfiques d’animals, formes vegetals o bé unes mans tridimensionals que contrasten amb un traç pla.

Galeria de gravats (I)                        Galeria de gravats (II)

Buscava: la vida de les formes, el poder de les estructures, per si mateixes, per generar nous móns.

Metamorfosis

Per comprendre’ns, deia Aristòtil, hem de comprendre l’univers; i per comprendre l’univers, hem de comprendre’ns a nosaltres mateixos.

 Arturo Pérez Reverte (El pintor de batallas, Santillana, col Alfaguara, Madrid 2006) expresa las siguientes reflexiones: “Los hombres antiguos miraban el mismo paisaje durante toda su vida, o mucho tiempo. Hasta el viajero lo hacia, pues todo camino era largo. Eso obligaba a pensar sobre el camino mismo. Ahora, sin embargo, todo es rápido. Autopistas, trenes… Hasta la televisión nos muestra varios paisajes en pocos segundos. No hay tiempo para reflexionar sobre nada. Hay quien llama a eso “incertidumbre del territorio”. (p. 71-72)

Aristóteles nunca se limitó a exponer lo que sucedía, sino que buscó el porqué. Para comprendernos, decía hemos de comprender el universo; y para comprender el universo, hemos de comprendernos a nosotros mismos. Al divorciarnos de la naturaleza, los hombres hemos perdido la capacidad de consuelo frente al horror que nos acecha. Cuanto más observamos, menos sentido tiene todo y más desamparados nos sentimos… La comprensión, incluso el esfuerzo por comprender, nos salva. (p. 120-121)

La fotografía como arte es un terreno peligroso: nuestra época prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la representación a la realidad, la apariencia al ser. (p.185)

Aquesta interpretació de la natura en constant canvi va ser la proposada ja a l’antiguitat per Heràclit d’Efes:  Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει (Tot flueix, res s’està quiet).  en una pugna constant entre oposats i dins d’un etern retorn. Però també afirma l’existència d’un sentit, d’una mesura, d’una llei universal del propi canvi, que anomena Lógoz (Logos - raó còsmica). Només des de la raó es pot entendre la metamorfosi.

Com a metàfora del pas del temps, Magritte se serveix d’una transformació de les coses, que esdevenen quelcom diferent i en general insòlit, en un afany de posar de manifest que res ja no tornarà a ser com abans, rebutjant la visió d’un univers com una realitat estable i previsible, en proposa una altra en què tot és canviant, una visió de les coses en procés de transformació i metamorfosi.

Zhuang Zi filòsof xinès taoista del segle IV a.C fa un relat al·legòric sobre la natura, meravellant-se de la multiplicitat de formes i maneres de vida. Aquesta diversitat és només una manifestació de la perfecta identitat de tot l’univers… coincidència de contraris i desaparició de les oposicions. Els éssers naturals passen per un seguit de transformacions. El tao és el fons últim de l’univers… és el permanent però inexpressable, principi que regeix totes les coses (semblant al Logos d’Heràclit, com deien abans,  i dels estoics en la seva defensa del Panlogisme)

Aquest vídeo vol mostrar la transmutació de l’ésser.

La força de la raó en sintònia amb la natura, però també els efectes de la sense-raó humana.

La pipa de Magritte i Plató

“Això no és una pipa”  va escriure R.Magritte, sota una pipa, en el quadre La trahison des images (1929).

L’ús d’objectes com una cosa diferent del que semblen .Una pipa que sembla el model d’un anunci per a un estanc. Magritte va pintar a sota de la pipa “Això no és una pipa” , que sembla una contradicció, però que significa que la imatge de la pipa no és en si mateixa una pipa (paradoxa).No és una pipa utilitzable, aquesta representació no serveix per fumar.  La pipa pintada no pot fumar-se. La pipa pintada no és, per tant, una pipa. Cert. Però escriure sota la imatge que “això no és una pipa”, fa percebre que la pipa existeix en qualsevol cas.
 
La pipa pintada no és, per tant, una pipa, al”ludeix al fet que la pintura no és la realitat, sinó tan sols pintura. És la nostra manera de veure el món. Però la imatge pintada és una imatge-pensament.  Tota representació pictòrica es troba separada de la realitat, o sigui, d’allò que li serveix de guia i model. Es tracta de la facultat de fer visible la distància que separa la imatge del seu model.

El 1952 va fer una nova versió. Vegem això a partir de l’anàlisi de Els dos misteris. Magritte declara, d’una banda, que la pipa representada dins el cavallet no és una pipa,… Però Magritte no es conforma amb això i representa una altra pipa, una pipa grisenca. ¿Es tracta d’una pipa ideal, de la “Pipa” que sí que és una pipa?

Magritte està plantejant la mateixa possibilitat del coneixement humà i la seva viabilitat a través d’imatges. I ho està fent a partir d’un esquema que recorda moltíssim al “símil de la línia” de Plató (República, llibre VI).

Per a Plató, de la mateixa manera que existeixen dos móns segons el seus grau de realitat, existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa, que corresponen als dos móns: el coneixement intel·ligible, que té per objecte les Idees i la seva certesa és màxima, és episteme, i el sensible, l’objecte del qual és el món material, que es una pura creença, doxa.

Plató distingeix dos graus en cadascun d’aquest nivells que ens poden ajudar a establir una correspondència diferent en els elements del quadre de Magritte.

La creença o opinió té dos graus.
 1) La eikasia (”representació”), que és constituïda per aquelles afirmacions que recolzem només en la percepció sensible: per exemple, que “la lluna té el tamany d’un moneda”, que “la pipa dibuixada en el quadre és una pipa autèntica”…. Segons Plató, molts homes es regeixen per aquest tipus de coneixement, i són, per això, com els qui dormen i somnien creient que el seu somni és veritat.
 2) La pistis (”creença raonable”),  intenta donar raó dels fenòmens a través d’hipòtesis explicatives. No es pot qualificar de saber, però sí d’opinió versemblant. Aquest sistema de coneixement es fonamentaria en l’experiència i partiria d’un mètode hipotètic-deductiu.

L’episteme és de naturalesa diferent i es basa en una facultat diferent, la intel·ligència. El seu grau interior és la diànoia, que ja és saber perquè es refereix als objectes intel·ligibles (els matemàtics), però no és el més perfecte perquè ha de partir d’hipòtesis i ha de seguir un raonament discursiu. A més, necessita, com a ajuda, representacions sensibles. És el cas de la pipa  que conté els trets essencials de tota pipa, però que encara no és la “Pipa”.

La noésis és ja el saber absolut, és visió directa, intuïció, de les Idees. S’hi arriba a través de la dialèctica i, en el nostre exemple, hem de reconèixer amb Magritte que no es pot representar plàsticament. Però es pot indicar. ¿Potser es tracta del propi quadre que comprèn en si els diferents elements que acabem d’analitzar i que es converteix en allò que els dóna sentit?

Il·lusions òptiques i Jarabe de Palo

René Magritte

Tot el que veiem amaga una cosa que desitgem veure

Imatges - Pensament

Memòria (Magritte)

Un passeig imaginat pel món de Madoz
No tot és el que sembla

“La filosofia és l’esforç que fa el pensament per a retrobar el que se li escapa”  (Michel de Montaigne)

Les fotos del Chema Madoz  (Madrid 1968) semblen senzilles, són sorprenents i ens mostren un punt de vista diferent de les coses.
L’artista fa servir els objectes, sempre en fotografies en blanc i negre, explotant els seu contingut metafòric, convertint-los en icones que combina poèticament per composar imatges que ens proposen una endevinalla, un enigma. Noves dimensions que de la mà de la metàfora alteren la percepció de la realitat més immediata i  estableixen una relació amb nosaltres i ens condueix pels camins d’un univers paral·lel.

Galeria de Fotos

Mitjançant una intel·ligent i delicada manipulació dels objectes, Madoz individualitza i ordena, confronta i manipula, tot buscant el contrapunt que existeix entre l’essència de les coses i els seus significats latents. Els objectes, situats en un nou lloc, despullats de l’entorn natural on realitzen la seva funció, emeten davant la càmera altres senyals i ara, convertits en signes, literalment ens parlen.

El seu  llenguatge: analogies, metàfores, paradoxes,,, visuals ens ofereixen un joc de percepció i ens exigeixen una activa col·laboració. Ens proposa un passeig per l’enteniment, les imatges ens parlen de manera abstracta i amb una coherència formal.

embedded by Embedded Video

Greguerías: R.Gómez de la Serna     Aforismes Filosòfics    musicals: Joaquín Sabina

Proposta: busqueu  maneres creatives d’expressar-vos. És tot un repte.
Mardoz ens ensenya a no ser obvis, ingenus, a preguntar-nos el per què de les coses, a afinar la curiositat canviant la perspectiva d’allò que ens envolta… això és filosofia. Tria un aforisme i presenta una composició fotogràfica.