Madrid: Puerta del Sol – “grito mudo”

Barcelona: Un any d’indignats

12-15 de maig de 2012: commemoració del primer aniversari del moviment renovant la demanda de polítiques justes i solidàries que fa un any  va portar els Indignats a sortir al carrer. Ambient festiu i reivindicatiu que ha arribat aquest dissabte a la Plaça de Catalunya formant part de set columnes procedents d’alguns barris i localitats pròximes a Barcelona. A la Plaça de Catalunya, batejada pel moviment d’indignats com “Fòrum dels pobles“, s’ha creat una  Assemblea permanent fins a dimarts que ve (15M), en la que tractaran els àmbits de discussió situats en les diferents parts en què han dividit aquest “àgora” ciutadana:  Sanitat, Educació, Habitatge, Deute, Laboral i Drets i llibertats.

S’examinaran totes les propostes recollides al llarg d’un any d’assemblees i actes del moviment del 15-M. Aquest fòrum també pretén reivindicar l’ús de l’espai públic, “amb la voluntat de fomentar el debat al carrer i la implicació ciutadana“.

Demanen:
- El final dels desnonaments.
- La creació de cooperatives de vivendes per a persones sense recursos o en risc de desallotjament.
- Que es deixin de privatitzar els serveis públics.
- Que s’acabi amb la destrucció de l’estat del benestar i els èxits socials que s’han obtingut al llarg de diverses dècades.
- Una renda bàsica universal.
- Insten el Govern a no pagar el rescat als bancs, responsables de la crisi.
Critiquen:
- Les retallades en sanitat, educació, justícia, pensions, i en ajudes socials.
Reivindiquen:
- Poder exercir el dret de rebel·lió i llibertat d’expressió davant la repressió.
…

Cartells com ara:
“L’any passat va ser el de la indignació, aquest és el de l’acció”
“No tireu gasos, ja plorem sols”
“La meva vida no és el vostre tauler de Monopoly”
“Això no és una crisi, és una estafa”
“No ens representen”
“No tenim por, el carrer és nostre”
“La incultura afavoreix la dictadura”
o, mentre ensenyaven les mans: “Aquestes són les nostres armes”
“No ens aturarem el dia 15 perquè això no pararà”
“Podran tancar mil persones però mai la nostra lluita”
“Avui estem aquí per apropiar-nos les nostres vides”
…

L’acte s’inicia a la Sala Verdaguer de l’Ateneu de Barcelona, al carrer de la Canuda, a les 11:00 h.

Allà hi haurà un seguit d’intervencions.. Hi haurà més novetats a la web de les Plataformes (http://blocs.xtec.cat/sphn/) i al Facebook (https://www.facebook.com/pdfilo) o al Twitter (https://twitter.com/#!/salvemlafilo).

 Cal dur una frase filosòfica, que pot ser presa d’un autor conegut o menys, per a ser llegida en públic a la Concentració.

 Compartir textos, suggeriments, idees a les xarxes socials i aconseguir que encara més persones signin els Manifestos (https://spreadsheets.google.com/viewform?formkey=cGVSTGFBaTNSOFdzdjZmZnNhUy1QRFE6MA) serà sens dubte una manera de fer arribar millor la nostra veu en favor de la Filosofia a Secundària.

Dia: Dissabte, 14 abril 2012
Lloc: Ateneu de Barcelona. Sala Verdaguer
Hora: 11:00 am
A les 12 :15, sortida cap a l’Av. de la Catedral – Pla de la Seu.
Lectura i performance, a les 12:30

14 d’abril del 2012

ADHESIONS

Pensar per si mateix:
L’ésser humà ha d’abandonar l’estat de dependència. Ha d’emancipar-se i atrevir-se a utilitzar la raó per guiar-se a si mateix. Ha d’exercitar la capacitat de pensar per si mateix  i no permetre que uns altres pensin per ell.

“Pensar per compte propi significa buscar dins d’un mateix (o sigui, en la pròpia raó) el criteri suprem de la veritat [...]. Servir-se de la pròpia raó no significa una altra cosa que preguntar-se a si mateix […], i amb aquest examen desapareixerà la superstició i el fanatisme”. Pensar ens alliberarà de les cadenes que representen els prejudicis, la superstició i el fanatisme.

L’educació i pensar per si mateix:
Kant afirma que per aconseguir que la gent aprengui a pensar per si mateixa, és necessària l’educació. I entén que l’educació és més un procés (probablement sense fi) o una actitud que no un resultat. L’educació ens converteix en humans. “L’home no arriba a ser home més que per l’educació. No és més que el que l’educació fa d’ell. […] Per això, l’educació de l’home és el problema major i més difícil que ens podem plantejar.

En aquest sentit, la Filosofia serveix per aprendre a pensar per un mateix… per desenvolupar l’esperit crític i la sagacitat del discerniment… per millorar la facultat de raonar i actuar sense prejudicis… per viure com ésser humà lúcid, lliure i responsable.

Els humans que opten per l’autonomia, opten per la llibertat
però els qui opten per l’heteronomia opten per la submissió.

Eva amb molts dubtes, prop dels quaranta anys, decideix tenir un fill, en Kevin. Deixa de banda les seves ambicions i carrera professional.  Sent que Franklin, el seu marit,  s’ha apoderat de la seva maternitat, convertint-la en el mer contenidor del fill per néixer. Kevin és el típic bebè difícil, que tortura amb els seus plors, que no vol menjar… Es convertirà en el terror de les mainaderes i , més tard , en un adolescent terrible a qui només li interessa la bellesa de la maldat…. és un enigma per a la seva mare… temible adolescent que assassina a set companys del col·legi.

La novel·la s’inicia quan l’Eva vol reprendre el contacte amb el seu ex-marit mesos després de la tragèdia. Mitjançant una sèrie de cartes reflexiona sobre les raons que la van dur a convertir-se en mare. Amb aquestes cartes l’Eva vol intentar esbrinar perquè en Kevin ha fet el que ha fet i si ja era tan mesquí quan va néixer o s’hi va anar tornant a mida que passaven els anys. Pregunta terrible: què n’ha fet, d’aquest fill, un monstre, la naturalesa o l’educació?

LA PEL·LÍCULA:

Tenemos que hablar de Kevin, basada en la novel·la homònima de l’autora nord-americana Lionel Shriver. És una reflexió sobre el que pot haver-hi darrere de determinats criminals i, per mitjà de metàfores i analogies, qüestiona la naturalesa del mal com a concepte general (neix o es fa?) i el seu progressiu desenvolupament en la personalitat d’un ésser humà, des que és bebè.

La relació entre la mare i el fill és complicada des dels primers anys. L’Eva lluïta amb els seus propis sentiments de dolor i de responsabilitat. Alguna vegada va arribar a estimar realment al seu propi fill? El que va fer en Kevin va ser culpa seva? …no hi ha posició més crítica en una situació com aquesta que la de la mare. El seu estat  anímic-emocional., per molt atroç que sigui el que hagi fet un fill, una mare sempre és una mare. La naturalesa del mal  sempre entrarà en conflicte amb la naturalesa d’una relació tan especial com la d’una mare amb el seu fill.

Reflexió crítica sobre la maternitat i la família modèlica, sobre el paper que juguen els pares i els fills i com es creen els vincles afectius i s’estableixen les relacions.

• Kevin neix i se suposa que qualsevol mare ha de desitjar l’arribada del bebè i voler-ho, però i si no és així?, i si la mare pensa que el nen es convertirà en una persona aterridora? Què sent una mare que percep que el seu fill és un monstre?

• La mare abans feliç i satisfeta ara està angoixada, descobreix que el seu fill és un assassí.

• Kevin es comporta com un sociópata, no té remordiments, ni culpa. La mare tracta d’esbrinar la raó de tant odi i, en l’intent de fer-lo raonar, comprova aterrida fins a on és capaç d’arribar el seu fill.

• Eva escriu cartes al seu marit tractant d’apaivagar el seu sentiment de culpabilitat.

CAUSA DEL MAL:
la naturalesa i/o l’educació?
Què en penses?

Giordano Bruno va néixer a Nola (1548), prop de Nàpols. El seu nom de fonts era Filippo, però va adoptar el de Giordano en ingressar a l’orde de Predicadors; va estudiar la filosofia aristotèlica i la teologia tomista. Pensador independent d’esperit turmentat, va abandonar l’orde el 1576 per evitar un judici en què se l’acusava de desviacions doctrinals i va iniciar una vida errant. Va ser cremat per heretge i apòstata el 17 de febrer de 1600 a la plaça Camp dei Fiori de Roma.

TEORIES FILOSÒFIQUES:

Bruno combina i barreja un misticisme neoplatònic i el panteisme. Defensa la validesa del model copernicà com a imatge real de l’Univers. No era un científic, però va treure conclusions filosòfiques a partir de la reflexió sobre la teoria copernicana.

- Estava preocupat per entendre la relació entre Déu i el cosmos.
- Si definim a Déu com a ésser infinit, cal admetre que res no pot ser-li aliè, res no pot estar fora d’ell, ja que això el limitaria. Així, el món forma part de Déu.
- Un univers dinàmic, en constant canvi, etern en el temps i infinit en l’espai.
- Identifica Déu i el cosmos o la natura. D’aquesta manera, la natura és divina i infinita (panteisme).
- Totes les coses estan animades i la naturalesa és un gegantesc ésser viu, un extraordinari “macrobi” del qual cada ésser seria una part.
- El sistema solar és part d’un sistema més ampli. En aquest sistema infinit, cada estrella és com un sol, cada punt pot ser considerat el centre i, per tant, no hi ha pròpiament cap centre privilegiat.
- Hi ha infinits móns i en ells hi ha vida. La terra és un fragment insignificant de la totalitat de l’Univers.
- L’home forma part de la naturalesa i n’és una part integrant més com totes les altres. Si Déu està en tot, també està en nosaltres mateixos. Una de les tasques de la filosofia és descobrir allò que de diví hi ha en cadascun.

Es diu que fou cremat pel seu Copernicanisme, però això és incert, perquè el seu pensament teològic estava suficientment apartat de la teologia de l’Església catòlica. Totes les seves obres foren incloses a l’Index Librorum Prohibitorum.

Sumari del procés a Giordano Bruno
El document de l’exposició és excepcionalment rellevant perquè les actes del procés es van perdre al costat d’altres processos del Sant Ofici. Van ser enviats a les escombraries a París, on Napoleó havia traslladat l’Arxiu Vaticà.

L’any 1592 Moncenigo va denunciar Bruno davant de la Inquisició, que el va acusar d’heretgia. Va ser portat davant les autoritats romanes i empresonat durant més de vuit anys mentre es preparava un procés on se l’acusava de blasfem, de conducta immoral i d’heretge. Bruno es va negar a retractar-se. Al ser anunciada la sentència, de què seria executat “piament, sense profusió de sang” (que en veritat significava la mort a la foguera) va dir: “Temeu més vosaltres en pronunciar la sentència que jo en escoltar-la”.

La condemna dels Inquisidors:

«..Proclamem en aquests documents, afirmem, pronunciem, sentenciem i declarem que vós, dalt esmentat Fra Giordano Bruno, sou un impenitent, pertinaç i obstinat heretge, i per aquesta raó sou culpable en totes les censures i càstigs eclesiàstics dels cànons, lleis i constitucions sagrats, en general i en particular, com els que s’imposen a aquests heretges confessos, impenitents, pertinaços i obstinats; i com tal us degradem de paraula i declarem que heu de ser degradat (…); i que sigueu expulsat, com ara us expulsem nosaltres, del nostre tribunal eclesiàstic i de la nostra santa i immaculada Església, de la misericòrdia de la qual sou indigne (…). A més, condemnem, reprovem i prohibim tots els llibres a dalt esmentats i altres llibres i escrits vostres com herètics i erronis, ja que contenen moltes heretgies i errors, ordenant que tots els existents en aquest moment i tots els que apareguin en el futur hauran de ser consignats al Sant Ofici per ser públicament destruïts i cremats a la plaça de Sant Pere, davant les escales, i com a tals han de ser inclosos en l’Índex de Llibres Prohibits, tal com ordenem ara que es faci. I així establim, pronunciem, sentenciem, declarem, degradem, manem i ordenem, expulsem i alliberem i preguem en aquesta i en totes les altres maneres i formes més vinculants que farem el que podem i hem de raonablement fer».

Al  lloc on va ser martiritzat, es va erigir una estàtua dedicada a la llibertat de pensament. Quatre cents anys després, durant el papat de Joan Pau II, s’expressà el reconeixement d’un error en la condemna de Bruno.

Pel·lícula completa

Sentència a Galileu

Adjuració de Galileu

“…. Tu, Galileu fill del difunt Vicenzio Galilei de Florència, de 70 anys d’edat, vas ser denunciat en 1615, a aquest Sant Ofici per sostenir com a veritable una falsa doctrina ensenyada per molts i que afirma que el sol està immòbil en el centre del món i que la terra es mou al voltant del sol i posseeix també un moviment diürn o de rotació; així com per tenir deixebles els qui instrueixes en les mateixes idees; així com per mantenir correspondència sobre el mateix tema amb alguns matemàtics alemanys; així com per publicar certes cartes sobre les taques del sol; així com per respondre a les objeccions que se susciten contínuament per les Sagrades Escriptures i sostenir diverses proposicions contràries al veritable sentit i autoritat de les Sagrades Escriptures. Per això, aquest Sagrat Tribunal desitjós de prevenir el desordre i el perjudici de la sagrada fe i atenent el desig de La seva Santedat i dels Eminentíssims Cardenals d’aquesta Suprema Universal Inquisició, qualifica la proposició de l’estabilitat del Sol i del moviment de la Terra segons els qualificadors teològics com segueix: 1.- La proposició de ser el sol el centre del món i immòbil en el seu lloc és absurda, filosòficament falsa i formalment herètica, perquè és precisament contraria a les Sagrades Escriptures. 2.- La proposició de no ser la terra el centre del món, ni immòbil, sinó que es mou al voltant del Sol i també amb un moviment diürn, és també absurda, filosòficament falsa i teològicament errònia en la fe.

“Jo, Galileu Galilei, fill del difunt Vicenzio Galilei de Florència de 70 anys d’edat, sent citat personalment a judici i agenollat davant vosaltres, els Eminents i Reverends Cardenals, Inquisidors Generals de la República Universal Cristiana, tenint davant els Sagrats Evangelis, que toco amb les meves pròpies mans, juro que sempre he cregut i amb l’ajuda de Déu creuré en el futur, tots els articles que les Sagrades Escriptures sostenen, ensenyen i prediquen, i abandono per sempre l’opinió falsa que sosté que el sol és el centre del món i immòbil, i també un llibre que he escrit i publicat i que tracta de la mateixa doctrina i desitjo apartar-me d’ells amb un cor sincer i fe veritable, jo abjuro, maleeixo i detesto els errors i heretgies esmentats, i en general tot el meu error contrari a la Sagrada Església; i juro que mai, que mai més en l’avenir diré o afirmaré gens, verbalment o per escrit, i si sabés d’algun heretge o sospitós de heretgia, ho denunciaré a aquest Sant Ofici. Juro i prometo que compliré i observaré fidelment totes les penitències que m’han estat imposades i em sotmeto a totes les penes i càstigs si violés aquests juraments, i en testimoniatge d’això, amb la meva pròpia mà he subscrit aquest present escrit de la meva abjuració, que he recitat paraula per paraula a Roma, en el convent de Minerva, el 22 de juny de 1633 “.

 LA POLÈMICA CIENTÍFICA i TEOLÒGICA (el copernicanisme podia ésser compatible amb el cristianisme). ARGUMENTS DE GALILEU:

•La Bíblia va ser escrita des de la mentalitat de la seva època i, per tant, quan fa referència a la volta celest no pot utilitzar altres coneixements que els d’aquell temps.

•Certament, la Bíblia està il·luminada per l’Esperit, però en cap moment no pretén ser un tractat de física o d’astronomia. En conseqüència, quan el teòleg discuteix qüestions científiques ha de limitar-se a la raó i a l’experimentació, o bé vol mantenir l’autoritat de la fe, i llavors utilitza erradament el text sagrat.

•En conclusió, la teologia no té cap mena d’autoritat sobre la filosofia i la ciència, de manera que ha de deixar llibertat de pensament en les seves recerques; i és la mateixa teologia la que ha d’adaptar la interpretació de la Bíblia als coneixements del present.

En el judici es va “demostrar” que Galileu havia incomplert l’edicte de 1616 divulgant la teoria copernicana. A Galileu només li quedaven dues opcions, acceptar  el càstig o retractar-se. El procés va concloure el 22 de juny del 1633 amb una condemna que va obligar Galileu a abjurar dels seus coneixements científics.

Fins al 1835 el seu “Diàleg” no va abandonar l’Índex.

Aprofitant la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia (exposició “Astrum 2009″), el judici va ser anul·lat per Joan Pau II l’octubre del 1992, 350 anys després de la mort del científic. Sense desqualificar la Inquisició, el Papa reconeixia els mèrits de Galileu.

Fragment de la pel·lícula “Galileu” de Liliana Cavani (1968)

La seva obra principal, El Príncep, de caràcter bàsicament utilitari, destinada a donar consells sobre com governar millor, és considerada com a descripció i expressió de la separació entre societat civil i poder polític pròpia de l’Estat burgès.

La seva intenció era fonamentalment la d’aconseguir la creació d’un Estat fort capaç d’unificar, sota el comandament d’un príncep, els petits estats i ciutats-estat d’Itàlia, la qual cosa només s’aconseguiria, pensava, sota el poder i l’acció d’un personatge excepcional, el príncep, capaç d’imposar una monarquia absoluta emparada per la raó d’Estat.

En el capítol XV del Príncep descriu les formes d’actuació del governant i les característiques bàsiques que aquest ha de posseir:

• El príncep ha de ser, primer que res, hàbil i astut; ha de saber utilitzar els afalacs per a millor manejar els seus súbdits o als seus competidors,
• Però també ha de ser implacable i emprar la violència i la força si és necessari;
• Ha de mancar d’escrúpols morals, ja que la moral és pròpia només de l’home privat, mentre que qui ha d’afrontar la responsabilitat del poder està fora de tota consideració moral.
• D’aquesta manera, Maquiavel teoritza l’escissió entre la moral i la raó d’Estat, regida per una lògica pròpia i distinta de la moral que regula la vida privada, i independent de suposats valors transcendents.
• Per això, una teoria del poder de l’Estat ha d’estar més enllà de la moralitat, i ha de prescindir de les concepcions teocràtiques medievals.

La característica principal del príncep és la virtú, és a dir, la seva capacitat d’intervenció política, la força i l’astúcia, per mantenir-se al cap del poder,

També ha de tenir en compte la fortuna, és a dir, el conjunt de circumstàncies que escapen a la seva voluntat. Però la fortuna pot ser canviada i forçada per la virtù, ja que la història es regeix per les passions i interessos humans que poden dominar-la.

Principis de la política:

El príncep (1513), manual pràctic del tirà o de l’autòcrata modern. Maquiavel allibera el governant dels principis morals que limiten l’actuació política.

► “El fi justifica els mitjans”, fins i tot “la necessità di entrare nel male”.
► Aconseguir el poder i ampliar els seus dominis.
► La política es justifica per si mateixa, pels èxits de les seves empreses.
► El príncep cal que sembli virtuós, però no que ho sigui.
► Per raó d’Estat és convenient trair, incomplir promeses o pactes convinguts, subornar, fomentar la sedició en els Estats veïns per debilitar-los, etc.
► L’empresa suprema és la defensa de la pàtria. Tot és lícit si es tracta del seu engrandiment. Tant la religió com els drets humans dels ciutadans són subordinats a aquest valor suprem.

La lliçó de MAQUIAVEL:

Molts són els ensenyaments que MAQUIAVEL ha aportat a la història del pensament polític; de fet, l’impacte d’El Príncep s’ha anat multiplicant al llarg dels segles, deixant sentir la seva influencia als postulats més bàsics de la ciència política.

D’un costat, els detractors de l’obra; aquells que consideraren El Príncep escrit per la ma del diable i que, a partir del concili de Trent, inclogueren l’obra en l’lndex Librorum Prohibitorum…

D’un altre, els admiradors de MAQUIAVEL, els grans i poderosos, els enamorats del poder van fer d’El Príncep un catecisme absolutista, un breviari de tirans, un receptari adoptat per molts governants com a llibre de capçalera.

Per què tota aquesta polèmica històrica? Podríem enumerar algunes causes:

a) La conflictivitat d’El Príncep és el conflicte entre la política i la moral; si la primera és un art racional, joc de voluntats, passions i intel·ligències fundat en el càlcul d’aquestes regularitats, cal subordinar els principis morals als interessos polítics del Príncep. La religió és un instrument del poder, l’element bàsic de cohesió social: com a tal ha d’aprofitar-la el Príncep.

b) La convicció que la naturalesa humana és essencialment egoista determina, talment, la conducta del Príncep. «Quisque faber fortunae suae»: El govern es fonamenta en la realitat de la insuficiència i debilitat de l’individu. D’aquí neix la mútua necessitat.

c) L’Estat és l’ordre solucionador de la composició humana, l’única possibilitat d’ordenar la convivència. Estat i individu es necessiten i estableixen entre ells relacions de seguretat i submissió, respectivament.

 d) La «Raó d’Estat”: punt de referència constant per al Príncep prudent, la raó d’estat orienta la conducta del governant i la justifica.

e) El fi justifica els mitjans: tot li és permès al Príncep, que és per sobre del bé i del mal; tot, menys el fracàs. 

“La Raó d’Estat”: raó o desraó?

Un volum que recull fragments i testimonis comentats de la Grècia arcaica: “Anem en contra de la visió tradicional que estableix que va haver-hi un pas del mite al logos”

És un volum que recull per primer cop la traducció i el comentari dels testimonis i els fragments dels savis de la Grècia arcaica a partir de les edicions crítiques més actuals. Es tracta d’un conjunt de 80 pensadors i poetes que van viure des de les acaballes del segle VII fins al primer terç del segle V aC. Així queden recollits des del poeta més antic del qual es té coneixement, Alcmà d’Esparta, fins a altres noms més coneguts, com ara Heràclit i Parmènides, passant pels llegendaris Orfeu i Pitàgores. L’obra d’aquests autors anomenats “presocràtics”, que ha arribat fins als nostres dies de manera fragmentària i contaminada per pàtines d’interpretacions successives, va ser el punt de partida a partir del qual van bastir el seu pensament filòsofs cabdals en la història com són Plató (que recull en els seus diàlegs les ensenyances de Sòcrates) i Aristòtil.

Jaume Pòrtulas i Sergi Grau han treballat durant quatre anys per elaborar aquesta compilació que pretén sacsejar la manera com s’han considerat fins ara aquests pensadors. “Anem en contra de la visió tradicional que estableix que va haver-hi un abans i un després de Sòcrates, l’anomenat pas del mite al logos, la fórmula de Wilhelm Nestle que va fer carrera”, explica Pòrtulas. El professor apunta que aquesta visió “reductiva i antihistòrica” és producte de la filologia alemanya dels anys vint del segle passat, que es va construir amb una orientació política: “Bevia d’aquella visió evolutiva segons la qual els pobles antics tenien un pensament màgic, mentre que els grecs instaurarien la raó. És clar, els alemanys es consideraven els hereus del miracle grec”.

Els autors destaquen la manera com s’ha constituït el “relat”, i ho han fet “autor per autor, incrustant els textos”, que es poden trobar en català i en l’original grec. Pel que fa a les “unitats textuals”, poden ser o bé testimonis (quan un pensador atribueix un pensament a un altre) o bé fragments (quan el text s’atribueix directament a un autor).

L’obra s’adreça a un públic ampli interessat pel món grec. “Hem intentat donar moltes explicacions per fer-ho comprensible a tots els lectors”, puntualitza Grau.

Font: Valèria Gaillard

Hem fet una selecció de fragments de dos discursos significatius:

Discurs final de “El Gran Dictador” (Charles Chaplin)

Ho sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible(…) Hem d’ajudar-nos els uns als altres(…)  Els éssers humans som així, volem fer feliços els altres. No volem odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers.

El camí de la vida és lliure i bonic, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos…L’odi dels homes passarà, cauran els dictadors i el poder que van treure al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no decaurà.

(…) no us rendiu a aquests homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. No us entregueu a aquests individus inhumans. Vosaltres no sou màquines, no sou ramat, sou homes!

(…) En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer realitat les promeses. Tots a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. (…) en nom de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.

El Gran dictador (The Great Dictator) és una pel·lícula dirigida l’any 1940 per Charles Chaplin. És una paròdia del nazisme i dels dictadors Hitler i Mussolini. A l’escena final, Chaplin surt del seu personatge i parla al públic en primera persona, enaltint els valors més nobles de l’home, convertint la pel·lícula en un missatge de pau i llibertat.

Martin Luther King: Jo he somiat

Jo tinc un somni: que els homes, un dia, s’aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.

 Jo he tingut un somni aquest matí que, un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.

 Jo tinc un somni també que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del dia dels governs.

 Jo he tingut un somni que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com el gran torrent. 

I també d’una cançó: Bob Dylan