Informació
Amicus Plato, sed magis amica veritas
Aristòtil va ser el deixeble més avantatjat de Plató, superant moltes vegades en saviesa al seu mestre. Per altra banda, havia certes coses en la filosofia de Plató amb les quals no combregava, especialment la seva teoria de les Idees, que considerava errònia. Aristòtil no veia motiu per a admetre l’existència de les Idees, de les essències com realitats separades de les coses sensibles. Quan Aristòtil va haver de triar entre la fidelitat a la veritat i la fidelitat al mestre, va sentenciar: «Sóc amic de Plató, però sóc més amic de la veritat».
Plató va deure sentir-se molest pel distanciament d’Aristòtil, o, almenys, així ho refereix una llegenda segons la qual Plató hauria afirmat en alguna ocasió: Aristòtil ens llença guitzes, com fan els petits poltres amb les seves mares, oblidant que els han parit.
Lloc sobre temes de pensament i reflexió filosòfica
Etimològicament, del grec filosofia, amor al saber, derivat de filéw, estimar i sofía, saber, saviesa. Així, en una traducció excessivament convencional, voldria dir «amor a la saviesa», on la paraula, sofía, en comptes de ser traduïda com «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d’Aristòtil, com «enteniment i ciència» ; d’igual manera, filós, l’ «amic» o l’ «amant» d’aquest saber intel·lectual pot entendre’s, a la manera de Plató, com aquell que desitja saber o està àvid de saber. Així, doncs, etimològicament la filosofia seria el «desig o afany de saber» o la «recerca del coneixement».
La Filosofia és una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en distints àmbits de la vida humana. En aquest sentit la filosofia es caracteritza també per la seva universalitat (s’interessa per tots els aspectes del coneixement i l’experiència) i la seva radicalitat (és a dir, per anar a l’arrel i plantejar-se les qüestions últimes).
Aquesta activitat s’exerceix:
1) constituint les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament.
2) sotmetent a crítica, pressupòsits, nocions fonamentals, creences bàsiques, objectius i mètodes de la vida científica o de la vida ordinària, en un procés de rigorosa anàlisi de conceptes. En aquest sentit la filosofia desenvolupa tres funcions bàsiques:
funció clarificadora en tant que analitza les nostres idees i conceptes
funció crítica respecte dels nostres pressupòsits, tant en l’àmbit del coneixement, com en els àmbits ideològics, polítics, morals i estètics. En aquest sentit la filosofia d’una època expressa la consciència que té una societat de si mateixa en aquesta època
funció sistemàtica, en tant que ordena i sistematitza la pluralitat de coneixements inconnexos desenvolupats per les ciències, i les altres formes de saber
3) hi hauria també una manera d’entendre la filosofia més lligada a la reflexió sobre la vida pràctica i sobre l’existència, basada igualment en l’activitat crítica i racional, encaminada a oferir un marc de reflexió sobre la pròpia vida. En aquest sentit la filosofia és compromís, ja que les preguntes relatives als fonaments de la pròpia conducta, per exemple, ens poden obligar a modificar-la.
Tot el camp de la filosofia es pot reduir a les quatre preguntes següents.
«Què puc saber?;
Què he de fer?;
Què tinc el dret d’esperar?;
Què és l’home?
En el fons es poden concentrar totes en l’antropologia, ja que les tres primeres qüestions es refereixen a l’última.»
KANT : Lliçons de lògica i Crítica de la raó pura
«Malgrat que el pensament no comença en la pregunta, sí termina en la resposta. Per això desconfia més de la segona, donat que respondre és un procés d’adaptació i preguntar un acte de rebel·lió. Per les preguntes i pel mètode escollit per a buscar les respostes es reconeixen les diferents formes de coneixement.»
