Filosofia

LA MORAL PROVISIONAL

Es va proposar crear una nova ètica basada en la matemàtica,  mentre porta a terme aquest projecte,  proposa una ÈTICA PROVISIONAL. La seva finalitat és SER FELIÇOS.

En què consisteix?
Està composta per un conjunt de regles de prudència:

1a regla:
• Obeir les lleis I costums del meu país.
• Seguir opinions moderades.
• Acceptar les més assenyades.

2a regla:
• Ser el més ferm I resolt en les meves accions, aconsella seguir el més probable ja que res no és segur.

3a regla:
• Dominar-me a mi mateix avanç que el destí.
• Canviar els meus desitjos avanç que els dels altres.

4a regla:
• Tota la vida ha de ser el cultiu de la raó I avançar tan com pugui en el cultiu de la veritat.

L’HOME GENEROS:
Fonamentat en el lliure albir: voluntat de decidir lliurement.
Ens fa assemblar a Déu.

És generós aquell que té consciència del preu infinit del lliure albir I per tant no malbarata la seva independència.
Un home generós és el que s’esforça a buscar la veritat, és digne d’estima. Reconeixement del esforç com un valor-

Savi serà qui fa ús del lliure albir i s’aplica a desenvolupar els seus projectes amb esforç.

El conflicte entre la raó i la fe:

Les raons de la raó: “sóc una substància pensant”

vs

Les raons del cor: “El cor té raons que la raó no entén”

 J-C Brisville: EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN

Jean-Claude Brisville recrea el diàleg entre les dues figures de pensaments oposats: entre el pensament racionalista i l’integrista. Però que s’admiraren mútuament. Dues experiències vitals i dos pensaments filosòfics. Filòsofs de gran talent matemàtic.

René Descartes i Blaise Pascal, dos dels filòsofs més importants del segle XVII, només es van trobar un cop a la vida. Va ser el 24 de setembre del 1647 al convent dels Mínims de París. Descartes reivindicador de la llibertat de pensament, ja és plenament reconegut, mentre el jove Pascal, un cervell privilegiat, viu obsessionat per l’angoixa i la mort. Descartes apel·la a la joventut de Pascal per a que continuï la seva obra científica, però aquest sembla haver renunciat a la ciència al acceptar les tesis jansenistes del radicalisme religiós de Port-Royal.

Descartes filòsof madur, que utilitza un discurs carregat d’humanisme i aferrat a l’amor per la vida i a la ciència com a instrument per millorar-la. Ha acceptat l’oferta de mecenatge feta per la reina Cristina de Suècia i ja es prepara pel que serà el seu darrer gran viatge a Estocolm on morirà cinc mesos desprès l’onze de febrer de 1650 Tenia llavors 51 anys. Mostra la saviesa i maduresa del seu ideari racionalista que uneix matemàtica, geometria, metafísica, epistemologia, lògica, antropologia, moral.

Pascal qui, amb només 24 anys, ja està considerat un geni per diferents invents científics que ha ideat (amb 19 anys va posar els fonaments de la primera màquina aritmètica de calcular), turmentat i obsessionat, immers en una crisi mística i existencial només viu per a les seves idees, decidit a abandonar tots els seus treballs científics a canvi de la salvació de la seva ànima. Creu que la ciència no li serveix per arribar a Déu i busca el seu camí en el vessant teològic, però la fe que professa tampoc l’allibera de l’angoixa.

Les raons de la raó: “sóc una substància pensant” (Descartes). Descartes (1596/1650), amb el seu penso, doncs sóc, estableix que el pensar és la gran realitat gràcies a la qual podem afirmar l’existència del meu jo, un jo que és una realitat pensant, una res cogitans. Els meus pensaments constitueixen la meva realitat, la meva essència, els meus pensaments constitueixen el meu jo. Així ens ho explica en el seu Discurs del Mètode.

Les raons del cor: “El cor té raons que la raó no entén” (Pascal). Blaise Pascal (1623-1662), dins el mateix context cultural del Racionalisme, fou en primer en parlar de les raons del cor. De l’enaltiment i valoració de les raons de la raó, propi d’un matemàtic, passà a la valoració i defensa de les raons del cor. I a què es refereix Pascal quan parla de raons del cor? Es refereix al coneixement que aporta el cor amb les seves intuïcions: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar.

La raó es basa en els principis racionals, en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. El cor es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix: fa referència a les «coses del sentiment».

És, com afirma Alcoberro, un filòsof del “descentrament” que vol entendre l’home per poder salvar-lo: “Busquem la veritat i només trobem incerteses. Busquem la felicitat i no trobem res més que miseria i mort… Som incapaços de deixar de buscar la veritat i la felicitat i som incapaços de certeses i felicitat…” La vida de l’home segons això és un perpetu drama i només el cor pot sentir i transmetre les emocions sentides, no pot fer-ho la raó ni la ciència, perquè només són “diversions” i “escapatòries” d’allò que és essencialment humà. Aquest és el contingut de “Pensées”. La veritat escapa a la raó; per això no pretén persuadir racionalment. La raó deixa insatisfeta la pròpia raó i obre la porta a la necessitat de la fe.

L’admiració que senten l’un per l’altre no oculta la seva radical oposició d’idees i de formes de viure. Aquesta particular pugna interpretativa, aquesta trobada filosòfica escenifica un enfrontament de dues personalitats i de dues vides fascinants que, per diferents motius, continuen pertanyent al nostre temps.

Pugna interpretativa que Flotats porta al teatre on ell mateix interpreta a Descartes i Albert Riola al jove Pascal.

Fitxa artística y tècnica

EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN
De JEAN-CLAUDE BRISVILLE

Intèrprets:

JOSEP-MARIA FLOTATS
ALBERT TRIOLA

Traducció MAURO ARMIÑO

Versió l Direcció JOSEP-MARIA FLOTATS

Dues cadires, una taula, uns lligalls, una gran espelma, un banc i un fons que dibuixa el claustre del monestir parisenc on es va produir la trobada conformen, juntament amb una tènue il·luminació una senzilla estructura escenogràfic.

El combat verbal, el pols filosòfic entre el racionalisme de Descartes i el fideisme de Pascal, dues maneres d’entendre la vida. Enfrontament de dos pensaments i formes d’entendre l’existència que són diametralment oposats i que topem inevitablement.

Tots dos però, senten admiració un per l’altre i conversen i reflexionen al voltant de temes com la llibertat de pensament, la guerra, l’exili, la corrupció…

Són personatges que s’escolten, que dialoguen, que no estan d’acord, però que es respecten. Ens fan sentir més intel·ligents i més humans.

DESCARTES:

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

1) Ciència

La filosofia, per a Descartes, hauria de ser un saber universal i un saber organitzador de tot saber particular, i orientador de la conducta humana.

La qüestió principal era si existia un mètode fiable d’adquirir i acumular coneixement, i si existia, quin era.

El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament sobre el qual es basa el coneixement humà.

Descartes s’inspira en les matemàtiques per desenvolupar un mètode que aporti certesa en totes les qüestions.

Tracta d’arribar als fonaments de la ciència convençut de que era essencial començar la recerca de la veritat amb la recerca de la certesa.

Per fer filosofia abans que res ens hem de posar en una situació de  recerca fins assolir una primera veritat, absolutament certa.

2) Fonamentació

La regla metòdica de considerar fals tot allò que ofereixi el més mínim dubte.

El porta al Racionalisme, teoria del coneixement que estableix que només la raó és font o origen adequats del coneixement, i que l’experiència dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per conèixer.

D’altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l’autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o idees universals i necessàries de l’enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates.

  Read the rest of this entry »

EL RACIONALISME:

DESCARTES (1596 – 1650)

IDEA DEL SABER

• Decepció de la Filosofia del seu temps
• Necessitat de construcció de la ciència universal
• Propòsit pràctic de la seva filosofia
• Matemàtiques com a model de racionalitat
• Criteri de certesa: claredat i distinci

EL MÈTODE

• Importància del mètode a la filosofia moderna
• Parts del mètode: anàlisi i síntesi
• Regles del mètode:

1.      Evidència

2.      Anàlisi

3.      Síntesi

4.      Enumeració

• Coneixement intuïtiu i deductiu

EL DUBTE METÒDIC

• Característiques del dubte:
  • Metòdic
  • Universal
  • Hiperbòlic
  • Teòric
  • Provisional
• Motius del dubte:
  • La fal·libilitat dels sentits
  • Les fal·làcies en les argumentacions
  • La dificultat de distingir el somni de la vigília
  • El geni maligne

 EL COGITO (res cogitans)

• Descobriment de la primera veritat
• Conseqüències del cogito
• Anàlisi i classificació de les idees:
  • Adventícies
  • Factícies
  • Innates
• La substància pensant: atribut el pensament
• El solipsisme

L’IDEA D’INFINIT (res divina)

• Argument cosmològic
• Argument ontològic
• La substància divina: atribut la perfecció

L’IDEA D’EXTENSIÓ (res extensa)

• Paper de Déu en el coneixement
• Extensió: amplada, alçada i profunditat
• Tendència a creure, prova de l’existència dels cossos

LA UNIÓ DE COS I ÀNIMA (L’home) 

Dualisme: ment – cos (res cogitans - res extensa)

Interacció de les substàncies: els esperits animals i la glàndula pineal