Filosofia

 Les dones i les filosofies.
Conxa Llinàs, Anna Masó, M. José Sánchez
Gènere i pensament occidental. Diputació de Barcelona. Barcelona, 2002.

Llibre amb la voluntat de divulgar la vida i l’obra d’algunes pensadores que van ser figures cabdals en l’època que els va tocar viure, però que han vist minimitzada o silenciada la seva existència durant molt de temps a causa del biaix androcèntric que ha dominat (i domina, en molts aspectes) la filosofia occidental.

Hi veiem desfilar, ordenades cronològicament i classificades en tres grans etapes (La Grècia clàssica, l’hel•lenisme i l’època medieval, El Renaixement i la Il•lustració i L’època contemporània), Aspàsia de Milet (470 aC- 410 aC), Caterina d’Alexandria (280-307), Hipatia d’Alexandria (370-415), Hildegarda de Bingen (1098-1179), Heloïsa del Paràclit (1101-1164), Christine de Pizan (1364-1430), Teresa d’Àvila (1515-1582), Marie de Gournay (1565-1645), Mme. de Sevigné (1626-1696), Olympe de Gouges (1748-1793), Mary Wollstonecraft (1759- 1797), Flora Tristan (1803-1844), Concepción Arenal (1820-1893), Rosa Luxemburg (1871-1919), Rosa Sensat (1873-1961), Clara Campoamor (1888-1972), Edith Stein (1891-1942), Frederica Montseny (1905-1994), Hannah Arendt (1906-1975), María Zambrano (1904-1991), Simone de Beauvoir (1908-1986), Simone Weil (1909- 1943) i Maria Aurèlia Capmany (1918-1991).

El llibre consta de 24 apartats dedicats a 24 pensadores. Cada apartat conté dades biogràfiques, un resum de l’obra de l’autora en qüestió, una selecció de textos, fotografies de les pensadores o d’alguns indrets significatius en les seves vides i una bibliografia bàsica.

La lectura cronològica de les biografies femenines ens permet resseguir la història de la lluita de les dones per veure reconeguts els seus drets i ens proporciona dades sobre la situació de les dones en el seu temps. Per exemple, hi podem llegir el final tràgic d’algunes d’elles, propiciat per circumstàncies ben diverses, però sovint determinades pel seu sexe. Com Caterina d’Alexandria, que disputà amb 50 eminents filòsofs pagans del seu temps i els convertí al cristianisme i que va morir màrtir poc després. O Hipatia d’Alexandria, filòsofa, matemàtica i astrònoma que fou violada i lapidada per un grup de fanàtics. O la revolucionària francesa Olympe de Gouges, que morí guillotinada. O Rosa Luxemburg, teòrica i activista destacada del marxisme revolucionari que va ser assassinada i llançada a un canal. O Edith Stein, filòsofa alemanya d’origen jueu que es convertí al catolicisme i que morí en un camp de concentració nazi.

De la mà d’aquestes filòsofes podem comprendre que la filosofia no és única i que implica diferents disciplines; que els seu plantejaments no passen de moda i que existeixen les moltes aplicacions pràctiques que es poden fer a partir dels seus pensaments. Anar a les arrels del pensament d’aquestes il•lustres dones és una tasca educadora.perquè permet adonar-nos que, al llarg de la història, el pensament filosòfic ha estat practicat indistintament per homes i dones, malgrat que les dones van tenir moltes més dificultats per accedir al saber, publicar i difondre el conjunt de les seves obres i reflexions.

Si vols aprofundir

Les dones i la Filosofia (Adela Cortina)

Dones filòsofes

Dones de ciència rellevants

Exigencia estética y compromiso ético

El escritor José Saramago, fallecido a los 87 años en Lanzarote, fue poeta antes que novelista y antes que poeta, pobre.

Artículo El País

Pensar, pensar
Creo que en la sociedad actual nos falta filosofía. Filosofía como espacio, lugar, método de reflexión, que puede no tener un objetivo concreto, como la ciencia, que avanza para satisfacer objetivos. Nos falta reflexión, pensar, necesitamos el trabajo de pensar, y me parece que, sin ideas, no vamos a ninguna parte.
Revista del Expresso, Portugal (entrevista), 11 de octubre de 2008

Cosas hechas
En el fondo, todos tenemos necesidad de decir quiénes somos y qué es lo que estamos haciendo y la necesidad de dejar algo hecho, porque esta vida no es eterna y dejar cosas hechas puede ser una forma de eternidad.
Nosotros somos sobre todo la memoria que tenemos de nosotros mismos,
La Provincia, Las Palmas de Gran Canaria, 20 de julio de 1997

Libros
Empezar a leer fue para mí como entrar en un bosque por primera vez y encontrarme de pronto con todos los árboles, todas las flores, todos los pájaros. Cuando haces eso, lo que te deslumbra es el conjunto. No dices: me gusta este árbol más que los demás. No, cada libro en que entraba lo tomaba como algo único.
El País Semanal, Madrid, 29 de noviembre de 1998

El silencio
Probablemente está hecho de suspiros el silencio que precede al silencio del mundo.
De Cuadernos de Lanzarote, Diario IV, Alfaguara

Babel
Todos los diccionarios juntos no contienen ni la mitad de los términos que necesitaríamos para entendernos unos a otros.
De El hombre duplicado, Alfaguara, p. 159

Educar para la paz
Resulta mucho más fácil educar a los pueblos para la guerra que para la paz. Para educar en el espíritu bélico basta con apelar a los más bajos instintos. Educar para la paz implica enseñar a reconocer al otro, a escuchar sus argumentos, a entender sus limitaciones, a negociar con él, a llegar a acuerdos. Esa dificultad explica que los pacifistas nunca cuenten con la fuerza suficiente para ganar… las guerras.
“Israel es rentista del Holocausto”, en ¡Palestina existe!, Madrid, Foca, 2002

Aprendamos el rito
Pon en la mesa el mantel adamascado,
Trae las rosas más frescas del jardín,
Echa vino en la copa, corta el pan,
Con el cuchillo de plata y de marfil.
Alguien ha venido a sentarse a tu mesa,
Alguien a quien no ves pero presientes.
Cruza las manos en el regazo, no preguntes:
En las preguntas que haces es donde mientes.

Prueba después el vino, come el pan,
Rasga la palma de tu mano con el tallo agudo,
Lleva las rosas a tu frente, cubre los ojos,
Cumpliste el ritual, lo sabes todo.
De Poesía completa, Alfaguara, p. 143

Cada vez más solos
Creo que todos nosotros debemos repensar lo que estamos haciendo. Bien está que nos divirtamos, que vayamos a la playa, a la fiesta, al fútbol, que esta vida son dos días, y quién venga detrás que cierre la puerta. Pero si no nos decidimos a mirar el mundo gravemente, con ojos severos y evaluadores, lo más seguro es que nos quede un día solo por vivir, lo más cierto es que dejaremos la puerta abierta a un vacío infinito de muerte, oscuridad y fracaso. 186
“Cada vez más solos”, de De este mundo y del otro, Editorial Ronsel, 1997, p. 186

Minutos, días
Todos los días tienen su historia, un solo minuto daría para contar durante años, el mínimo gesto, el desbroce minucioso de una palabra, de una sílaba, de un sonido, por no hablar ya de los pensamientos, que es cosa de mucha enjundia pensar en lo que se piensa, o se pensó, o se está pensando, y qué pensamiento es ese que piensa el otro pensamiento, no acabaríamos nunca.
De Levantado del suelo, Alfaguara, p. 79

Momentos
Hay momentos así en la vida: se descubre inesperadamente que la perfección existe, que es también ella que viaja en el tiempo, vacía, transparente, luminosa y que a veces (raras veces) viene en nuestra dirección, nos rodea durante breves instantes y continúa hacia otras parajes y otras gentes.
De Manual de pintura y caligrafía, Alfaguara, p. 252

Un descanso en el camino
El viajero es feliz. Nunca en la vida ha tenido tan poca prisa. Se sienta al borde de uno de estos sepulcros, acaricia con las puntas de los dedos la superficie del agua, tan fría y tan viva, y, por un momento, cree que va a descifrar todos los secretos del mundo. Es una ilusión que lo asalta de muy de tiempo en tiempo, no se lo tomen a mal.
De Viaje a Portugal, Suma de Letras, p. 322

Catorce de junio
Cerremos esta puerta.
Lentas, despacio, que nuestras ropas caigan
Como de sí mismos se desnudarían dioses.
Y nosotros lo somos, aunque humanos.
Es nada lo que nos ha sido dado.
No hablemos pues, sólo suspiremos
Porque el tiempo nos mira.
Alguien habrá creado antes de ti el sol,
Y la luna, y el cometa, el espacio negro,
Las estrellas infinitas.
Ahora juntos, ¿qué haremos? Sea el mundo
Como barco en el mar, o pan en la mesa,
O el rumoroso lecho.
No se alejó el tiempo, no se fue. Asiste y quiere.
Su mirada aguda ya era una pregunta
A la primera palabra que decimos:
Todo.
De Poesía completa, Alfaguara, pp. 636-637

Despedida
Dice el refrán que no hay bien que cien años dure ni mal que perdure, sentencia que le sienta como un guante al trabajo de escritura que acaba aquí y a quien lo hizo. Algo bueno se encontrará en estos textos, y por ellos, sin presunción, me felicito, algo mal habré hecho en otros y por ese defecto me disculpo, pero sólo por no hacerlos mejor, que diferentes, con perdón, no podrían ser. Es conveniente que las despedidas siempre sean breves. No es esto un aria de ópera para poner ahora un interminable adio, adio. Adiós, por tanto. ¿Hasta otro día? Sinceramente, no creo. Comencé otro libro y quiero dedicarle todo mi tiempo.

El único cielo
Aparte de la conversación de las mujeres, son los sueños los que sostienen al mundo en su órbita. Pero son también los sueños los que le ponen una corona de lunas, por eso el cielo es el resplandor que hay dentro de la cabeza de los hombres, si no es la cabeza de los hombres el propio y único cielo.
De Memorial del Convento, Alfaguara, 2003, p. 123

La trilogia de la nit

Autor: Elie Wiesel

Columna Edicions, Barcelona, 2009

Col·lecció: Clàssica

“Una educació sense memòria és una educació inhumana.” (E.Wisel)

Elie Wiesel (Sighet, Romania, 1928) és escriptor, periodista i professor universitari. Deportada tota la seva família al camps de concentració d’Auschwitz i Buchenwald, els seus pares i la seva germana petita hi van morir, mentre que ell i les seves altres dues germanes van sobreviure. Poc després va establir-se a París, on va estudiar a la universitat de la Sorbona i va treballar com a periodista. Des de l’aparició el 1958 de les seves memòries sobre l’Holocaust : La nit, escrites com la resta de la seva narrativa en francès, ha publicat més d’una trentena de llibres. President del Consell Commemoratiu de l’Holocaust als EUA del 1980 al 1986, aquest any va rebre el premi Nobel de la Pau, pels relats de la seva experiència personal, de la humiliació total i del menyspreu complet per a la humanitat demostrada en els camps de concentració i el seu treball pràctic en la causa de la pau. 

A La Nit, Elie Wiesel relata la seva vivència com a adolescent als camps de concentració de Birkenau, Auschwitz, Gleiwitz i Buchenwald, on els seus pares i la seva germana petita van morir exterminats.
He triat algunes expressions que trobo significatives:
“Ja  només m’interessaven el plat de sopa de cada dia i el tros de pa sec. El pa i la sopa eren la meva vida. Jo era un cos. Potser encara menys: un estómac afamat. L’estómac era l’únic que sentia el pas del temps”. (p. 79)

“Mossega’t els llavis, germà. No ploris. Guarda’t la ràbia i l’odi per un altre dia, per a més tard. Ja arribarà el dia, però ara espera. Serra les dents i espera.” (p. 79)
“Oblidava de pressa. Vaig tornar a pensar només en mi mateix… la mort m’embolcallava tant que gairebé m’ofegava. Se m’enganxava a sobre. Notava que l’hauria pogut tocar. La idea de morir, de no ser més, em començava a fascinar. No existir més… la presència del meu pare era l’única cosa que m’impedia fer-ho”. (p.  112)
“Escolta’m bé noi: no oblidis que ets en un camp de concentració. Aquí, cadascú ha de lluitar per a ell mateix sense pensar en els altres, ni tan sols en el teu pare. Aquí no hi ha pare que compto, ni germà, ni amic.

Cadascú viu i mor pel seu compte, sol. Et donaré un bon consell: no donis més la teva ració de pa i de sopa al teu pare. Ja no pots fer res per ell. Al contrari, t’haurien de donar la seva ració (consell  del responsable del bloc) (p. 137-138)

____________________________________________________________
A la novel·la l’Alba, el protagonista d’aquesta història, supervivent de l’Holocaust, passa a ser un membre d’un grup terrorista jueu a la Palestina sota el domini britànic. L’antiga víctima afronta la fonda inquietud que li produeix convertir-se en botxí després de rebre l’ordre d’execució a l’alba d’un oficial anglès.

El nostre protagonista es troba a París i la seva existència està plena de preguntes, inquietuds com aquestes:
“La filosofia m’atreia: volia entendre el sentit dels esdeveniments de què havia estat víctima. Aquell crit de dolor, de còlera, que havia llançat al camp contra Déu i contra l’home que sols se li assembla per com n’és, de cruel, el volia tornar a sentir en termes actuals, analitzar-lo en un clima de distensió.
M’obsedien tantes preguntes! On és Déu? En el sofriment o en la seva negació? Quan és humà un home? Dient que sí o cridant que no? On porta el sofriment de l’home? A la puresa o a la bestialitat? La filosofia em donarà respostes, pensava” (p. 155-156)

Però Gad, el missatger, vol el seu futur i en farà un crit, al principi un crit de desesperació, després d’esperança. Al final serà un crit de victòria… i el parla de Palestina del somni dels jueus d’establir-hi una pàtria independent i lliure… Es fa membre del Moviment terrorista i haurà d’executar un  home… Ell, ara, transformat en un botxí i en presència de tots els morts afirma: “un acte absolut, com el de donar la mort, compromet no sols el propi ésser, sinó també tots aquells que ha participat en la seva formació. En matar un home, també els convertirà a tots en assassins. “ (p. 191)

Botxí i víctima tenen por perquè “són els dos extrems de la nostra condició. Que l’un pugui ser-ho malgrat ell mateix, aquesta n’és la part tràgica” (p. 197)

“Els morts no obliden mai. Per a ells serè un botxí per tota l’eternitat. Hi ha mil maneres de ser botxí, se n’és o no se n’és… El qui és botxí d’un sol ésser humà ho continuarà sent tota la vida.” (p. 201)

___________________________________________________________

La novel•la El Dia reprèn la vida del mateix personatge, que treballa anys més tard com a periodista a Nova York, els record, els vells fantasmes i els remordiments per haver sobreviscut als camps de concentració. No pot lliurar-se a l’amor de la seva parella perquè manté la ferida existencial d’haver sobreviscut als camps de concentració. No pot oblidar el passat:

“El sofriment fa aflorar en l’home el que té de més baix, de més covard. En el sofriment hi ha una etapa que cal travessar, i més enllà d’aquesta. Et converteixes en un animal: sacrificaries l’ànima, i sobretot la del proïsme, per un tros de pa, per un minut d’escalfor, per un segon d’oblit i de son.” (p.  274)

I ara ha entès

“la tràgica condició dels qui van tornar, estalvis, morts vivents. Se’ls ha de mirar atentament. Tenen una aparença enganyosa… El qui ha vist el que ells han vist no pot ser com els altres… Aquest éssers han estat amputats, no pas d’una cama o d’un ull, sinó de la voluntat i les ganes de viure. Un dia rere l’altre, les coses que van veure pujaran a la superfície. I llavors el món quedarà aterrit i no gosarà mirar els ulls d’aquests mutilats de l’ànima.” (p. 301)

“Crec que si tingués capacitat per oblidar, m’odiaria. El nostre pas per allà ha deixat en nosaltres bombes de temps. De tant en tant, n’esclata alguna. I llavors no som altra cosa que dolor, vergonya i culpa… El qui va ser allà, s’ha endut una mica de bogeria de la humanitat. Un dia o un altre, pujarà a la superfície.” (p. 330)

Si tens interès en aquests temes pots llegir una part d’aquesta obra escrita per Joan Carles Mèlich, professor a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.

La lliçó d’Auschwitz  “Davant Auschwitz tots som responsables i tots som víctimes. No pot haver-hi futur sense memòria del passat. Un futur sense memòria és un futur injust, immoral. (p. 24)

EICHMANN (HOLOCAUST)

ELS SIMPSON I LA FILOSOFIA

Irwin, William i d’altres

Editat per Blackie Books, Barcelona, 2009

Els Simpsons és una sèrie que critica amb sentit de l’humor la societat de consum, la ‘idiocràcia’, els polítics, els empresaris, les coses més quotidianes, i en general, tot, amb gràcia i frescor. Sèrie creativa crítica, i el que és segurament més lloable, divertida.

La família Simpson és el prototip de família occidental, i és per aquest motiu que ens podem veure reflexats a través d’uns cafres del tot reconeixibles, però que ens descobreixen l’entramat filosòfic de la família que més claus ha donat per entendre la nostra manera de viure.

El llibre The Simpson and Philosophy està format per un conjunt de divuit estudis coordinats i editats per William Irwin, Mark T. Conard i Aeon J. Skoble. En aquests divuit estudis es presenten relacions, influències, rerafons filosòfics i ètics latents en els episodis de la sèrie. Ja en la Introducció se’ns recorda que el màxim responsable i impulsor de la sèrie, Matt Groening, estudià filosofia. Certament, al llarg de l’obra és fa referència, entre altres filòsofs, a Sòcrates, Aristòtil, Kant, Nietzsche, Marx, Sartre…

Podria Nietzsche justificar el comportament de Bart? La socràtica Lisa, hauria de caure’ns malament amb el seu Intel·lectualisme? És Homer un exemple de virtut, i alhora, capaç d’arruïnar repetidament a la seva família? Aquestes són algunes de les preguntes que es poden llegir al llibre.

La primera part del llibre, que inclou cinc estudis, es centra en els cinc personatges que constitueixen la família Simpson: Homer, Lisa, Maggie, Marge i Bart. S’analitzen actituds d’aquests protagonistes a la llum de diferents concepcions filosòfiques. Es relaciona a Homer amb Aristòtil, Lisa amb l’antiintel·lectualisme, Maggie representa el sentit del silenci oriental, Marge representa la moral i Bart remet al superhome nietzschià.

En la segona part s’estudien alguns temes generals de la sèrie., com la paròdia al cinema de gàngsters o la ironia vital.

En la tercera, aspectes concrets de l’ètica de la sèrie: malgrat ser una sèrie terriblement crítica amb la tradició, la força del nucli familiar i la comunitat (Springfield) que recupera la política són valors que surten reforçats.

Finalment, en la quarta part, s’evoca la relació de la sèrie amb alguns filòsofs concrets i especialment des d’una òptica marxista.

De la primera part, titulada Els personatges, destaquem fragments que mostren part de la caracterització ètica que es fa dels cinc membres de la família. Un fragment de l’estudi sobre el senyor Burns i la seva incapacitat per la felicitat. I del capítol setze, una reflexió crítica sobre la mateixa sèrie.

Homer

«¿Cómo queda Homer ante una evaluación ética? No es mala persona; aunque no sea un modelo de virtud, tampoco es malévolo. La reacción más extrema que podemos experimentar hacia él es lástima, y ello al menos por dos motivos. El primero es que su educación deja bastante que desear. Para empezar, creció en Springfield, una ciudad cuyos habitantes —con la rara excepción de Lisa— poseen serios problemas de carácter, que van de la estupidez a la malevolencia, pasando por la sencilla ineptitud y la completa ignorancia sobre cómo funciona el mundo. […]

Crecer en un entorno como éste puede ser nocivo para la formación del carácter y las facultades intelectuales. Ser educado en un ambiente sano es uno de los presupuestos de base del proyecto aristotélico expuesto en la Política.» (Cap. 1)

Lisa

«En Los Simpson, Homer es un clásico ejemplo de memo antiintelectual, al igual que su hijo y casi todos sus conocidos, mientras que su hija, Lisa, no sólo es prointelectual, sino precoz, en extremo inteligente, sofisticada y a menudo más brillante que quienes la rodean. Naturalmente, sus compañeros del colegio se burlan de ella y los adultos en general no le hacen caso. El modo en que se trata a Lisa en Los Simpson da cuenta de la relación de amor y odio que la sociedad estadounidense mantiene con los intelectuales.» (Cap. 2)

«Lisa interpreta el papel de Sócrates, el teórico optimista. Confrontada con el mundo caótico e insondable que la rodea, sigue creyendo que la razón no sólo la ayudará a comprender ese mundo, sino también a corregirlo.» (Cap. 10)

Maggie

En este episodio se pone en escena la tesis de Sartre: gracias al amor y la atención de los padres, Maggie comienza a expresarse a través de las palabras. Pero cuando no reciben afecto y cuidados, los niños se sumen en el silencio y, a falta de palabras, es probable que no desarrollen una gran autoestima.» (Cap. 3)

Marge

«En medio de esos extremos éticos, Marge se destaca como una piedra de toque de la moralidad. Para solventar los dilemas que se presentan, sencillamente deja que la razón oriente su conducta hacia un ponderado y admirable equilibrio entre los extremos. Marge es religiosa, pero su conciencia, bien desarrollada, le permite hacer sólo aquello que haría una persona decente y razonable, incluso cuando sus decisiones entran en conflicto con las directrices impuestas por la autoridad de su credo. La filosofía moral implícita en las acciones de Marge podría tener mucho en común con la de Aristóteles.» (Cap. 4)

Bart

 «La identidad de Bart se ha forjado sobre su rebeldía, el desafío a la autoridad. Por consiguiente, cuando la autoridad desaparece, Bart pierde su identidad, ya no sabe quién o qué es. Curiosamente, en su enorme sabiduría, Lisa le recomienda que se invente una nueva identidad, esta vez dócil y bondadosa, la del santurrón. Como no tiene idea de por dónde comenzar, Bart le pide a Lisa que le explique cómo hacerlo. Y, de nuevo, en lugar de encarnar el ideal nietzscheano del que se crea y se supera a sí mismo, el ser que forja nuevos valores, Bart sigue intentando distinguirse mediante la reacción, en respuesta a los demás, con la mediación de los demás. En un «entorno represivo», Bart es la antiautoridad, hace todo lo que le prohíben sus padres y maestros. Desprovisto de ese entorno, Bart se encuentra confuso y busca aferrarse a alguien que lo ayude a definirse y reinventarse a sí mismo.» (Cap. 5)

Burns

«¿Cómo es posible que Burns sea infeliz poseyendo todo lo que posee? ¿Cuál es entonces su problema? El señor Burns tiene tres problemas que le impiden alcanzar la felicidad…» (Cap.12)

Una crítica

«Pero, a pesar de los tantos y maravillosos momentos, la serie no ofrece una sátira coherente de la ideología vigente ni una esperanza de progreso hacia un mundo de mayor justicia e igualdad, donde se cumplan las mejores posibilidades de la humanidad y no las más miserables. Sus contradicciones e incoherencias reflejan el opuesto de lo que Marx imaginó, un mundo integrado y armónico. En definitiva, la serie promueve los intereses de la clase que tiene el poder económico por encima de las masas. La falta de perspectiva y la equitativa distribución de los antagonismos de Los Simpson vuelven la serie estática e inmune a la crítica; la serie apela a la supremacía del chiste. Los chistes tal vez sean graciosos, pero en Los Simpson, donde nadie crece y las vidas nunca mejoran, la risa no es un catalizador del cambio: es opio.» (Cap.16)

Llibre que sense cap mena de dubte no ens deixarà indiferents.

I que pot convertir-se en una lectura força interessant per tots aquells amants de la sèrie i de la filosofia

EL PONT DELS JUEUS

Martí Gironell

Edicions 62, 2009

En el Besalú medieval, un mestre d’obres i el seu fill provinents de la Llombardia reben l’encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat per sobre de les aigües del riu Fluvià. L’obra està plena d’obstacles i haurà de fer front a una sèrie d’adversitats que fan de la novel·la una constant intriga.

El context històric és d’alt interès i confinada al call, la comunitat jueva passa a ser un suport indefugible en l’intent de portar a terme l’obra., aspecte que fa destacar el valor de la tolerància.

L’autor comença la novel·la amb aquest elogi ALS PONTS escrit per Joan Barril:

“Estem tan acostumats als ponts que podem arribar a creure que no existeixen. Els ponts se’ls ha d’ anar a veure des de baix. Només allà ens adonarem que no és solament una obra pública, sinó que constitueix una de les grans demostracions de l’ enginy humà. El pont és tot el contrari d’ una frontera. El pont és la bellesa de la idea. El pont és la suma de les arts, fruit de la força del tità i de la mirada de la puntaire.”

A la novel·la també podem trobar un llenguatge acurat i farcit de detalls que fan referència a la vida i costums de l’època. No falten reflexions sobre temes com ara l’amistat, la tolerància, les creences. l’amor… He triat aquest fragment sobre la necessitat de viure en harmonia amb la natura:

Un llibre és un jardí que es porta a la butxaca.       (proverbi àrab)

Què és la lectura?…

La lectura d’un bon llibre pot ser un dels plaers més grans.
Però cal trobar el moment oportú i el lloc adequat per a submergir-se en la
història. I com es crea, aquest moment? Quin és el lloc ideal per a llegir?
De maneres de llegir n’hi ha tantes com lectors: cadascú té les seves preferències i manies.

Aquest anunci expressa l’estat d’ànim i la màgia, els sentiments que inspiren els llibres.

INNOVACIÓ:

Del pergamí al llibre:

un pas tecnològic que va requerir tot un procés d’adaptació. En podeu constatar les dificultats:

I una altra ”innovació”, que, paradoxalment té un influent passat, un celebrat present i un futur a les nostres mans:

Què llegeixes?
T’agrada llegir?
T’agrada escriure sobre el que llegeixes?
Vols recomanar un llibre?
Ho pots fer amb un parell de frases?
Comparteix el llibre que estiguis llegint…
Aquí pots comentar, descriure qualsevol novel•la sigui quin sigui el gènere o l’època.