Filosofia

EMOCIONS I SENTIMENTS

Acceptació. Alegria, Amor, Anticipació, Avorriment, Compassió, Confiança, Culpabilitat, Desig, Disgust, Enuig, Enveja, Fàstic, Felicitat, Gelosia, Odi, Orgull, Patiment, Plaer, Pena, Pietat, Por, Remordiment, Sorpresa, Vergonya…

EL COR TÉ RAONS QUE LA RAÓ NO POT ENTENDRE
B. Pascal es refereix al coneixement d’intuïcions i als principis sentits: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar. Pascal passa de l’elogi de l’enteniment a l’elogi de la voluntat. L’enteniment es basa en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. La voluntat es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d’allò viscut i experimentat per un mateix; fa referència a les “coses del sentiment”. Els sentiments són incomprensibles per la raó. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, és una tasca dura i complicada. Encara que es pretenguin justificar els sentiments, encara que es vulgui argumentar per què es tenen uns sentiments o uns altres el que no es pot deixar de tenir són sentiments. La voluntat està determinada pels sentiments, no podem escapar d’ells per molt que vulguem.
 
Un sentiment és l’estat interior d’una persona que experimenta una emoció. El sentiment vincula el subjecte amb un objecte, l’ordena i el configura, ja que la persona no pot ser mai neutre davant el món. Hi intervé la memòria, ja que les experiències passades amb estímuls similars provoquen reaccions afectives concretes, que només varien si canvia la vivència. Per això és falsa la dicotomia entre raó i sentits, ja que tota vinculació és alhora afectiva i cognitiva, en tant que l’ésser humà és reflexiu i no pot evitar pensar i sentir respecte els seus propis sentiments.

Els antics creien que el sentiment era una alteració de l’ànima i més endavant es va associar al cor com a òrgan (mentre que el pensament racional seguia al cervell). En realitat, però, el sentiment afecta a la ment i a tot el cos, es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. La intensitat d’un sentiment està en relació inversament proporcional a la seva duració, per un mecanisme de defensa del cos, que tendeix a l’homeostasi o equilibri.

Sentir i pensar no és el mateix, ja ho va deixar clar Hume criticant el racionalisme cartesià que equiparava els dos termes. Per Descartes pensar era equivalent a sentir. Per Hume, en canvi sentir és quelcom diferent al simple pensament. Podem pensar moltes coses. Podem pensar que no està bé fer una certa acció, però la decisió que prenem de fer-la o no, depèn dels sentiments que ens provoca fer-la. Amb tot s’ha de procurar, segons Hume, que provoqui un benefici per a tots els implicats. Una acció que em provoqui un plaer purament particular i un malefici per tots els que l’envolten, no es pot considerar una bona acció. Així, com en el camp del coneixement el costum és la guia per la vida, perquè ens permet predir el futur, els sentiments són els que guien les nostres accions. No podem deixar de tenir sentiments. Som sentiment.

“Però, encara que la raó plenament assistida i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si sola, suficient per produir cap censura o aprovació moral. La utilitat és només una tendència cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Fa falta que es desplegui un sentiment per donar preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser sinó un sentiment per la felicitat del gènere humà, i un ressentiment per la seva misèria, ja que aquests són els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure. Per tant, la raó ens instrueix sobre les diverses tendències de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què són útils i beneficioses.” D. Hume: Apèndix I de la Investigació sobre els principis de la moral

La Felicitat

Si vols saber més

L’EMOTIVISME MORAL.

Hume va defensar l’emotivisme moral: el que jo jutgi com a bo o dolent dependrà dels meus sentiments.

L’Ètica de D. Hume té per objectiu descobrir els principis fonamentals i elementals que influeixen en la vida moral de l’humà. Segons Hume, la moralitat d’una acció no depèn de l’objecte sinó del subjecte que la realitza. Per tant, cal analitzar, la naturalesa humana què és la responsable última del fet o acció moral.

El fet moral

El que mou i dirigeix l’humà a l’acció són les passions i les emocions . En última instància les decisions que prenem en la vida pràctica provenen del Sentiment moral i no de la raó.

Hume dóna molta importància a l’aspecte emocional de la naturalesa humana.
La raó no pot jutjar si una cosa és bona o dolenta segons sigui la seva naturalesa.

La moral jutja el fer dels homes. Per tant cal analitzar la natura humana. A la societat, els actes que provoquen atracció són considerats bons, i els que provoquen repulsió són considerats dolents. És la passió allò que provoca l’acció dels homes. D’aquesta passió neixen els sentiments d’aprovació quan l’acció produeix plaer i sentiments de repulsió quan l’acció produeix dolor.

Ara bé, el que desperta aquest sentiment és la utilitat de l’acció considerada per a la col•lectivitat: L’ètica de Hume és emotivista i utilitarista.

Les distincions i valors morals (bé, mal, virtut, vici… ) provenen del Sentiment d’aprovació o desaprovació, d’agrat o desgrat de les accions realitzades i és desinteressat, encara que admet un cert utilitarisme perquè per exemple : el que provoca o motiva el sentiment derivat de benevolència i justícia és la utilitat de l’acció per a la col•lectivitat : “Tot el que contribueix a la felicitat de la col•lectivitat mereix la nostra aprovació“.

El fet que considerem moralment reprovable maltractar altres persones no és fruit, segons Hume, d’un raonament, sinó d’un sentiment: el de desitjar la felicitat de la humanitat i indignar-nos pel seu patiment. Qui no tingui aquest sentiment no tindrà cap mena d’inconvenient a l’hora de maltractar altres éssers humans.

Penses que la moral i la utilitat estan estretament relacionades?

Penses que el concepte d’utilitat va més enllà de l’individu i es refereix al conjunt de les persones?

Podem anomenar aquesta capacitat de “simpatia”?

D.HUME

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

1) Ciència

Hereter de la tradició empirista, Hume es preocupar per fonamentar i legitimar el coneixement humà.

Vol unificar totes les ciències (el mateix intent que Descartes) basant-les en una ciència fonamental, la ciència de la naturalesa humana.

El projecte haurà de realitzar-se dins un marc empirista —«no podem anar més enllà de l’experiència»— i mitjançant l’ús de la metodologia newtoniana.

Es considera Hume com «el Newton de la ciència moral». Es a dir, pretenia aplicar el mètode newtonià —que ja havia demostrat la seva validesa en el camp de la ciència de la Naturalesa— a la «ciència de l’home».

2) Fonamentació

Hume concep la ment pràcticament com Newton concebia l’Univers: les «impressions» equivalen als corpuscles que repel·leixen entre si per una espècie de «gravitació de lleis d’associació d’idees.

L’instrument d’anàlisi més important són les lleis d’associació d’idees.

Tots els nostres continguts mentals són percepcions, les quals provenen de l’experiència (negació de l’innatisme).

3) Origen del coneixement

Hume considera que tots els nostres coneixement procedeixen de l’experiència i estan constituïts per percepcions, però entre aquestes distingeix entre impressions i idees.

La innovació fonamental de Hume en la teoria del   coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si.

Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa,  mentre que una idea és una còpia d’una impressió,  i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Read the rest of this entry »