Filosofia

PLATÓ: ÈTICA

AGATHON,  (EL BÉ)
(per preparar Plató heu de treballar; El relativisme ètic dels Sofistes i la oposició duta a terme per Sòcrates amb el seu Intel•lectualisme ètic).

També seria interessant per fer comparacions amb les altres ètiques, preparar l’epicureisme, l’escepticisme i l’estoïcisme a l’època hel•lenística)

La filosofia de Plató està dirigida a solucionar els problemes ètics i polítics del seu temps, tal com explica a la Carta VII.
Aquests problemes són :
1- La condemna de Sòcrates
2- El relativisme dels valors morals (defensat pels Sofistes), que va provocar un gran desconcert : “Tot s’hi val”
3- El desordre polític de finals del s.V amb la guerra del Peloponès.

És, precisament, per solucionar aquests problemes que Plató construeix la seva teoria de les idees, que servirà de fonament a la seva teoria ètica i política.

Es preocupa per establir uns principis morals que ajudin a reconstruir l’ordre polític i social , a més ha d’ajudar a viure bé i ser feliç.

Dins del món de les idees (cosmos noetos) hi ha una jerarquia d’idees on la més important és el bé.
La idea del bé és la finalitat del coneixement i a partir d’aquí va prenent sentit tota la realitat.
La idea de bé segons Plató és el vèrtex suprem de l’ésser, és la causa per la qual tot es pot conèixer i ser el que és.
Plató identificava el bé com una cosa que ho organitza tot, l’ordre.

Com s’ha de viure per ser feliç?
S’ha de viure d’acord amb la Virtut (areté): això vol dir que s’ha de viure d’acord amb la saviesa (saber de les idees i la més important serà la idea de Bé, ja que quan un sap el que és el bé actuarà correctament), purificant l’ànima de les males influències del cos, establint una harmonia entre les diferents parts de l’ànima (justícia o dike).

On s’ha de viure per ser feliç?
On es pot actuar virtuosament? Només és possible en la Polis. En la vida en comunitat. L’home és un ésser polític o social per naturalesa. Per aquesta raó l’Ètica no es pot separar de la Política. La Teoria Política de Plató es troba exposada en La República (Politeia). En aquest diàleg es tracten els temes de la Justícia,  les Lleis, l’estructura de la societat i del Rei Filòsof.

ÀNIMES i VIRTUTS
- Segons Plató existeixen dins nostre 3 tipus d’ànima: racional, irascible i concupiscible. Aquestes tenen la seva corresponent virtut (areté) relacionada amb l’ètica;

• RACIONA: Fronesi o prudència.
• IRASCIBLE; Andreia o fortalesa.
• CONCUPISCIBLE; Sofrosine o moderació.
• Justícia: que les engloba totes (i que és, per tant, harmonia de totes les altres)

1. La prudència (frònesi), virtut pròpia de l’ànima racional. Orienta envers les coses divines. Li correspon governar la vida pràctica i posar ordre als pensaments: disposa per fugir d’aquest món a la contemplació de les veritables realitats. La vida segons la prudència és la vida teorètica, arriba a conèixer el Bé en si, norma transcendent i suprema de la vida humana. Sense prudència és impossible la virtut, ja que aquesta depèn del coneixement de les coses superiors.
2. La fortalesa (andreia), o valor. Regula les passions nobles i generoses, perquè l’home se sobreposi al dolor i sacrifiqui els plaers, quan és necessari el compliment del deure.
3. La temperància. (sofrosine) Serenitat, harmonia, domini de si mateix. La seva funció és negativa: regula les activitats de l’apetit concupiscible (desigs), posant-hi ordre, harmonia i moderació.
4. La justícia (diakaiosine). És la virtut general, comprèn totes les demés, en la vida individual i social. El seu objecte és l’ordre mateix: que cada part faci la funció que li correspon dins del conjunt o totalitat. L’ordre establert per la justícia és un reflex de l’ordre que regna a l’univers, en el món superior de les idees. “Per la justícia ens assemblem a allò que és invisible, diví, immortal i savi” (Fedó, 81a)

El bé ha de ser una barreja de plaer i coneixement  (encara que més inclinat del costat del coneixement). Una barreja del que té de millor cadascun d’ells, és dir, del que té de millor cada ciència i del millor dels plaers purs. En aquesta barreja apareixen la simetria, la bellesa i la veritat.

Al•legoria: El carro alat

L’objectiu final de la vida és la possessió del Bé, la felicitat. Plató es limita a constatar el fet: tots els homes volen ser feliços. Doncs bé, la possessió del Bé suprem, o felicitat, consisteix en la contemplació (la intuïció, o visió immediata de les Idees).

- Plató explica aquesta orientació mitjançant el mite del carro alat.
- Auriga que simbolitza la raó.
- Cavall blanc i dòcil que simbolitza l’ànima irascible.
- Cavall negre i rebel que representa l’anima concupiscible.

Quan les 3 parts estan en harmonia, o sigui, quan els cavalls obeeixen en resulta una marxa recta i ascendent, cap al bé (agathon) amb amor (eros) i justícia (dikaiosine)

AMOR (eros)

Segons Plató l’amor o Eros que plany per anar cap al món de les idees i és l’arrel de la vida racional i moral, és la força anímica suprema.
Junt amb la bellesa fan que ens sigui més fàcil arribar a les realitats superiors.
L’objectiu ètic és elevar l’home. L’elevació de l’ànima —per sobre dels apetits sensibles o dels desigs no moderats — resulta de tres forces:
1) la formació racional i l’exercici de la dialèctica,
2) la pràctica de les virtuts, i
3) l’amor. L’amor és l’arrel de la vida racional i moral, segons Plató, la més poderosa d’aquelles tres forces. L’amor, diu Plató en un altre dels seus “mites”, és fill de Poros i Penía, això és, de l’abundor i la fretura, una barreja de tenir i no tenir que es manifesta com a anhel. Però l’amor platònic no té sentit sensual, sinó que apunta a les coses eternes. Aquesta és, segons ell, la força més real i eficaç del psiquisme humà. En el fons, és el mateix que el desig de conèixer la veritat i de posseir la felicitat.

PLATÓ

EPISTEMOLOGIA o TEORIA DE LA CIÈNCIA                        Fidel San Millán

1) Ciència

El coneixement és sempre coneixement de l’universal (recordeu Sòcrates)

Partint d’una motivació epistemològica, el pensament de Plató s’encaminarà a buscar l’autèntic objecte del coneixement i, sota la influència pitagòrica, considerarà les matemàtiques com model de coneixement. Això és extensible a tota ciència, ja que l’autèntic coneixement (episteme) no és mai coneixement del particular concret, sinó de l’universal abstracte.

Cal, doncs, dirigir l’atenció cap al fonament que fa possibles aquests actes o aquestes coses, és a dir, cap al que Plató anomena les formes o idees  (eidos)

2) Fonamentació

El dualisme ontològic: el món visible o sensible, que és mutable, canviant, sotmès a l’esdevenir i que, per tant, mai «és» pròpiament (Cràtil, 439b-440d);  el món intel·ligible, el món de les idees que només és accessible per la raó, i que és intemporal, inespacial i, per tant, immutable.

Dualisme epistemològic: El món sensible, llavors, és només la mera representació (còpia - participació) del món de les idees, món real

Aquesta participació, al seu torn, està jerarquitzada, de manera que hi ha una gran cadena jeràrquica entre el món sensible i el món de les idees. A l’extrem de la cadena estan les idees, l’autentica realitat, de la qual el món sensible és una representació, una participació.

Les idees no poden obtenir-se pels sentits corporals  ni per experiència alguna. Aquesta presència en la nostra ment d’unes directrius del coneixement, així com la possibilitat de relacionar, comparar, establir judicis, etc. és prèvia a tota experiència, i a l’acte del coneixement el que fem és recordar o reactualitzar contínuament aquesta possibilitat.

El dualisme platònic entre el món de les idees o món intel·ligible i món material o món sensible, apareix en el mite de la caverna (fer una interpretació epistemològica).

  Read the rest of this entry »

Plató..……..

Esquema sobre el seu pensament  … …..

Ontologia

La realitat, el ser

• Teoria de les Idees: dualisme ontològic (el món sensible i

l’intel·ligible). Mite de la caverna (interior i exterior)

• Relació entre el sensible i l’intel·ligible: imitació, participació,

ombres. Dependència ontològica d’allò sensible.

• Idees: essències de les coses, causes del ser de les coses

• Graus de realitat (símil de la línia – mite de la caverna)

• Idea de Bé: la seva funció ontològica

Epistemologia

El coneixement, la veritat

• Teoria de les Idees: dualisme epistemològic (saber i opinió).

• Raó i sentits (característiques contràries).

• Graus de coneixement (símil de la línia – mite de la caverna)

• Teoria de la reminiscència: preexistència de l’ànima en el món de

les Idees

• La dialèctica com a mètode de coneixement

Antropologia

L’home

• Dualisme antropològic: ànima i cos

• Característiques contraposades cos-ànima. Funcions de l’ànima.

• Jo: la meva ànima. Menyspreu del cos i d’allò material

• Preexistència de l’ànima en la vida anterior. El cos com a presó de

l’ànima

Psicologia

L’ànima

• Funcions i característiques de l’ànima. Teoria tripartida de l’ànima:

explicació dels conflictes interns de ser humà. Virtuts de l’ànima

• Distintes naturaleses o tipus d’ànimes: mite dels metalls

Cosmologia

El cosmos, el món sensible

• Mite del Demiürg

• Un model perfecte: les Idees. La matèria com a causa

d’imperfecció

• El món sensible apunta a un ordre transcendent, perfecte, ideal.

Ètica

La felicitat, la virtut

• S’ocupa del màxim bé de la humanitat: la felicitat unida a la virtut

• Relació amb la política: el governant ha de ser el millor, no només

en el coneixement, sinó també en la virtut.

• Coneixement de la Idea de Bé i de les altres Idees

• Les virtuts de l’ànima: la justícia com a harmonia entre les parts de

l‘ànima (justícia individual)

Política

L’Estat

• Carta VII: la situació política d’Atenes a l’època de Plató

• Rebuig del règim democràtic. Doctrina del filòsof-governant

• Rebuig de l’empirisme polític i del relativisme moral dels sofistes i

concepció absolutista dels valors morals. Relació amb la teoria de

les Idees. Necessitat de conèixer el Just en si i el Bé en si (cert

Intel·lectualisme moral)

• L’Estat ideal: productors, guardians, governants.

• La Justícia de l’Estat: harmonia entre les classes socials

• Finalitat de la política: la justícia i el bé de l’Estat

• Primacia de la felicitat col·lectiva front a la individual (estatisme)

Teoria de l’educació

• L’educació segons els sofistes (procés passiu). Crítica de Plató:

l’educació és un procés actiu.

• L’educació com a procés selectiu: l’educació dels guardians

• L’educació com a art (techne)

• L’objectiu últim de l’educació del filòsof: el coneixement d’allò

vertader i d’allò bo (Idees, la idea de Bé)

• El paper propedèutic de les matemàtiques en l’educació

• La dialèctica com a ensenyament suprem. Relació amb l’ascens

en el mite de la caverna

La pipa de Magritte i Plató

“Això no és una pipa”  va escriure R.Magritte, sota una pipa, en el quadre La trahison des images (1929).

L’ús d’objectes com una cosa diferent del que semblen .Una pipa que sembla el model d’un anunci per a un estanc. Magritte va pintar a sota de la pipa “Això no és una pipa” , que sembla una contradicció, però que significa que la imatge de la pipa no és en si mateixa una pipa (paradoxa).No és una pipa utilitzable, aquesta representació no serveix per fumar.  La pipa pintada no pot fumar-se. La pipa pintada no és, per tant, una pipa. Cert. Però escriure sota la imatge que “això no és una pipa”, fa percebre que la pipa existeix en qualsevol cas.
 
La pipa pintada no és, per tant, una pipa, al”ludeix al fet que la pintura no és la realitat, sinó tan sols pintura. És la nostra manera de veure el món. Però la imatge pintada és una imatge-pensament.  Tota representació pictòrica es troba separada de la realitat, o sigui, d’allò que li serveix de guia i model. Es tracta de la facultat de fer visible la distància que separa la imatge del seu model.

El 1952 va fer una nova versió. Vegem això a partir de l’anàlisi de Els dos misteris. Magritte declara, d’una banda, que la pipa representada dins el cavallet no és una pipa,… Però Magritte no es conforma amb això i representa una altra pipa, una pipa grisenca. ¿Es tracta d’una pipa ideal, de la “Pipa” que sí que és una pipa?

Magritte està plantejant la mateixa possibilitat del coneixement humà i la seva viabilitat a través d’imatges. I ho està fent a partir d’un esquema que recorda moltíssim al “símil de la línia” de Plató (República, llibre VI).

Per a Plató, de la mateixa manera que existeixen dos móns segons el seus grau de realitat, existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa, que corresponen als dos móns: el coneixement intel·ligible, que té per objecte les Idees i la seva certesa és màxima, és episteme, i el sensible, l’objecte del qual és el món material, que es una pura creença, doxa.

Plató distingeix dos graus en cadascun d’aquest nivells que ens poden ajudar a establir una correspondència diferent en els elements del quadre de Magritte.

La creença o opinió té dos graus.
 1) La eikasia (”representació”), que és constituïda per aquelles afirmacions que recolzem només en la percepció sensible: per exemple, que “la lluna té el tamany d’un moneda”, que “la pipa dibuixada en el quadre és una pipa autèntica”…. Segons Plató, molts homes es regeixen per aquest tipus de coneixement, i són, per això, com els qui dormen i somnien creient que el seu somni és veritat.
 2) La pistis (”creença raonable”),  intenta donar raó dels fenòmens a través d’hipòtesis explicatives. No es pot qualificar de saber, però sí d’opinió versemblant. Aquest sistema de coneixement es fonamentaria en l’experiència i partiria d’un mètode hipotètic-deductiu.

L’episteme és de naturalesa diferent i es basa en una facultat diferent, la intel·ligència. El seu grau interior és la diànoia, que ja és saber perquè es refereix als objectes intel·ligibles (els matemàtics), però no és el més perfecte perquè ha de partir d’hipòtesis i ha de seguir un raonament discursiu. A més, necessita, com a ajuda, representacions sensibles. És el cas de la pipa  que conté els trets essencials de tota pipa, però que encara no és la “Pipa”.

La noésis és ja el saber absolut, és visió directa, intuïció, de les Idees. S’hi arriba a través de la dialèctica i, en el nostre exemple, hem de reconèixer amb Magritte que no es pot representar plàsticament. Però es pot indicar. ¿Potser es tracta del propi quadre que comprèn en si els diferents elements que acabem d’analitzar i que es converteix en allò que els dóna sentit?

Il·lusions òptiques i Jarabe de Palo

Esquema sobre el pensament de Plató:

1) Ontologia
La realitat, el ser
• Teoria de les Idees: dualisme ontològic (el món sensible i
l’intel·ligible). Mite de la caverna (interior i exterior)
• Relació entre el sensible i l’intel·ligible: imitació, participació,
ombres. Dependència ontològica d’allò sensible.
• Idees: essències de les coses, causes del ser de les coses
• Graus de realitat (símil de la línia – mite de la caverna)
• Idea de Bé: la seva funció ontològica

2) Epistemologia
El coneixement, la veritat
• Teoria de les Idees: dualisme epistemològic (saber i opinió).
• Raó i sentits (característiques contràries).
• Graus de coneixement (símil de la línia – mite de la caverna)
• Teoria de la reminiscència: preexistència de l’ànima en el món de
les Idees
• La dialèctica com a mètode de coneixement

3) Antropologia: L’home
• Dualisme antropològic: ànima i cos
• Característiques contraposades cos-ànima. Funcions de l’ànima.
• Jo: la meva ànima. Menyspreu del cos i d’allò material
• Preexistència de l’ànima en la vida anterior. El cos com a presó de
l’ànima

Psicologia: L’ànima
• Funcions i característiques de l’ànima. Teoria tripartida de l’ànima:
explicació dels conflictes interns de ser humà. Virtuts de l’ànima
• Distintes naturaleses o tipus d’ànimes: mite dels metalls

4) Cosmologia
El cosmos, el món sensible
• Mite del Demiürg
• Un model perfecte: les Idees. La matèria com a causa
d’imperfecció
• El món sensible apunta a un ordre transcendent, perfecte, ideal.

5) Política: L’Estat
• Carta VII: la situació política d’Atenes a l’època de Plató
• Rebuig del règim democràtic. Doctrina del filòsof-governant
• Rebuig de l’empirisme polític i del relativisme moral dels sofistes i
concepció absolutista dels valors morals. Relació amb la teoria de
les Idees. Necessitat de conèixer el Just en si i el Bé en si (cert
intel·lectualisme moral)
• L’Estat ideal: productors, guardians, governants.
• La Justícia de l’Estat: harmonia entre les classes socials
• Finalitat de la política: la justícia i el bé de l’Estat
• Primacia de la felicitat col·lectiva front a la individual (estatalisme)

6) Ètica
La felicitat, la virtut
• S’ocupa del màxim bé de la humanitat: la felicitat unida a la virtut
• Relació amb la política: el governant ha de ser el millor, no només
en el coneixement, sinó també en la virtut.
• Coneixement de la Idea de Bé i de les altres Idees
• Les virtuts de l’ànima: la justícia com a harmonia entre les parts de
l‘ànima (justícia individual)

7) Teoria de l’educació
• L’educació segons els sofistes (procés passiu). Crítica de Plató:
l’educació és un procés actiu.
• L’educació com a procés selectiu: l’educació dels guardians
• L’educació com a art (techne)
• L’objectiu últim de l’educació del filòsof: el coneixement d’allò
vertader i d’allò bo (Idees, la idea de Bé)
• El paper propedèutic de les matemàtiques en l’educació
• La dialèctica com a ensenyament suprem. Relació amb l’ascens
en el mite de la caverna